Un falso despertar (Meshes of the afternoon, 1943) - Maya Deren

Hi ha un cinema que no sembla cinema. És un cinema que sembla poesia, que està molt íntimament lligat a les arts plàstiques i a l'enfocament artístic que els seus autors i autores apliquen en col·locar-se darrera la càmera. És un cinema que ha deixat de banda el Mode de Representació Institucional i s'ha escapolit de la narrativa més convencional per buscar altres vies, altres emocions.

Diversos són els noms propis que han anat forjant, al llarg dels més de 100 anys d'història del cinema, aquests corrents. I un dels que ressona més sovint en les pàgines d'aquesta història alternativa del cinema és el de la Maya Deren.

Nascuda a Kiev al 1917 i escapant amb la seva família dels progroms russos acaba recalant als EUA, on desenvoluparà la seva carrera polifacètica de poetessa, escriptora, ballarina i coreògrafa. L'any 1943, però, decidí afegir a aquestes disciplines, una més: el cinema. I va escometre aquest curt silent de 12 minuts sobre un incident i la percepció subjectiva d'aquest per part de qui l'observa.


Captivador des dels seus primers fotogrames, amb una història recaragolada i onírica, Deren recorre a diversos i enginyosos trucs narratius per fascinar amb cada pla, sempre jugant amb elements molt senzills que, desplaçats, provoquen una ansietat en l'espectador que demana resolució.

Bevent de les premisses del post-surrealisme nord-americà, Deren evoca mil-i-una sensacions en molt pocs minuts, transmetent amb encert i intensitat el món de les percepcions, les angúnies i les inseguretats de les realitats que no es regeixen pels codis narratius habituals, com els somnis. Deren, protagonista també del curt, es mira a sí mateixa, es duplica, es multiplica, en un calidoscopi subjectiu que t'atrapa i t'arrossega.


Nombrada com a influència de molts altres cineastes nord-americans posteriors (Lynch entre ells) i precursora del cinema personalista i dels cinema-poets dels 50, Deren roman com una d'aquelles marques estètiques inesborrables, un nom propi de la història de l'altre cinema. Perquè hi ha un altre cinema. Un que sembla, de fet, molt més que cinema.