Annette (2021) - Leos Carax

 
I se li ha de reconèixer a en Carax —com sempre— l'atreviment. (No anem sobrats de cinema atrevit. Benvingut sia, ens agradi o no). Atreviment formal, narratiu, fins i tot musical. Però el conjunt grinyola. I ho fa durant massa estona, en una pel·lícula que necessita tisores.

 
'Annette' és un "anti-musical" o, més aviat, una "anti-òpera-rock", que vol acabar amb tot, però el primer amb què acaba és amb la paciència de l'espectador (d'aquest que us parla, si més no; que hi ha molts espectadors que l'han gaudit plenament).

I no li traurem tampoc a Carax l'enginy de la proposta, desmitificadora i personal. Però els 140 minuts de l'experiment acaben sent insofribles, més que res perquè el conjunt no lliga i perquè al cap d'una estona se te'n refot el que els hi passi a cap d'aquest personatges.

 

El desequilibri general, l'obsessió per provocar i ser rupturista allunya a 'Annette' de l'emoció i acaba sent un acudit massa llarg i sense gràcia. I ara us deixo, que vaig a revisar la meva seqüència favorita de la meva pel·lícula favorita del Carax.