Selfie (2017) - Víctor García León

Cap comentari

Hi ha una certa tendència a pensar que rodar una pel·lícula basant-se en la improvisació és garantia de realisme, de veritat. Però el cert és que s'aconsegueix tot el contrari quan els actors no estan prou inspirats, el guió no proveeix de guies sobre les que articular-ho, o la direcció no és sòlida (perquè sí, la improvisació necessita de guió i de direcció).

No és suficient, per tant, en deixar a un bon grup d'actors "crear" els seus personatges. No funcionava a Smoking room (2002, J.D. Wallovits, Roger Gual), funciona parcialment a Blue in the face (1995, Wayne Wang, Paul Auster, Harvey Wang) i a la trilogia "before" del Linklater, i només qualla realment bé en comptadíssimes ocasions —ara ens venen al cap The one I love (2014, Charlie McDowell), Blue Valentine (2010, Derek Cianfrance), o algunes (no totes) del Casavettes.

I tampoc funciona a Selfie, un lloable intent que no troba mai el ritme ni el verisme que busca.


I és un intent lloable perquè una sàtira del "pijisme" local sempre és necessària, fer-ho en format de fals documental pot no ser el més enginyós però sembla un bon format per a una idea com aquesta —seguir a un "pijo" de dretes en el seus descens als inferns—, i perquè la intenció del Víctor García León fa pinta que era la de fer un fresc d'una Espanya "que se rompe" encarant dues faccions, els votants del PP i els de Podemos, i esperant traure'n petroli. Però no en surt, de petroli, perquè les eines no són les adequades.

Perquè no tenim cap dubte que el Santiago Alverú té talent, però aquí no és suficient per omplir les escenes, de la mateixa manera que el seu director no sembla voler insistir en repetir preses que, definitivament, són molt imperfectes a molts nivells.


I perquè, a més, el concepte de base és molt bo però el seu desenvolupament és incomplet:
- La insistència en fer-ne una paròdia, ja se sap, pot generar l'efecte contrari: compadir-se d'aquell de qui es mofa.
- La cerca d'una metàfora global entre les dues faccions polítiques necessitava d'un centre gravitacional més neutre, i no un personatge invident que pertany a una de les dues faccions.
- Si es pretenia fer una crítica global, una de les dues faccions està infra-representada.
- Si es pretenia fer una crítica a una de les dues faccions, l'altra està dibuixada amb massa complaença com per fer-ho creïble.
- La trama avança a salts, i el desenllaç és absolutament increïble i completament incoherent amb el que s'ha vist fins al moment.

Així, Selfie no passa de ser una curiositat, un punt de partida interessant, espatllat per una manca de precisió en tots els seus departaments.

Cap comentari :