Hannah Gadsby: Douglas (2020)

Cap comentari
Fa un parell d'anys, un monòleg de la Hannah Gadsby distribuït per Netflix, de títol Nanette, va canviar les regles. La seva particular decisió d'utilitzar un format popular com l'stand-up comedy per inserir-hi un missatge social al voltant de la identitat sexual va quallar culturalment, i la popularitat massiva que va assolir ratificà l'encert d'una proposta atrevida. La clau no estava, en realitat, en parlar de preferències sexuals, de la violència exercida contra tota aquella persona que se surt de la norma, sinó en convertir un espai aparentment segur per a l'espectador —el contenidor de monòleg comèdic— en una bufetada de realitat, una crida a obrir els ulls, a base d'obrir-se en canal davant d'ell i confessar les misèries pròpies de qui trepitja l'escenari. El que vindria a ser un cavall de Troia catàrquic.

No va ser la primera, ni potser (això sempre és opinable) la millor, per la Hannah Gadsby transmeté tanta valentia i tanta honestedat que el públic va saber oblidar que no havia rigut tant com esperava. No havia rigut, però havia reflexionat. I molt.


Dos anys més tard, el retorn de la Gadsby genera tanta por com expectatives. Però l'australiana, ara ja de gira per tot el món, ha tingut temps de forjar un show absolutament brillant que demostra el seu total domini de la comèdia, dels temps i, sobretot, de les estructures narratives.

El seu inici ("no!, el show encara no ha començat!) esventrant completament el contingut del que ha de seguir, apuntant-ne les intencions i fins i tot instruint al públic sobre quan ha de riure i quan no esdevé, primer de tot, un bàlsam per a qui no sap què esperar-se de la "seqüela" de Nanette, el seu primer show. Però també juga a l'anticipació, clau fonamental de la comèdia: quina gràcia té un acudit si ja te'l saps amb antelació? I la Gadsby fa d'aquest truc suïcida la seva arma més potent.


Enginyosa, elevada, dominant els temps amb una precisió esfereïdora, culta, intel·ligent i sàvia, la Gadsby entrega un show impecable que és capaç de fer riure molt més que el seu antecessor, que segueix sent un espai personal de confessió i catarsi i, en última instància, demostra l'esplèndid domini que sobre l'art de la comèdia moderna (sempre a mig cavall del riure i del plorar, com sempre ho ha estat, d'altra banda) té. Si Nanette era un cavall de Troia catàrquic, Douglas és un exercici d'anticomèdia meravellós.

Cap comentari :