Les millors pel·lícules de Jazz

Ara que Whiplash està fent la honrosa tasca d'acostar el jazz al gran públic a través de la seva història de superació i cerca de l'excel·lència, se'ns ha passat pel cap que igual caldria fer una llista de les altres pel·lícules que han fet el mateix (i que, molt probablement en tots els casos, siguin molt millors que Whiplash).
Aquestes són les nostres favorites, sense cap ordre particular. (N'hem exclòs els documentals i les sèries de TV que, ja us avancem, formaran part d'un altre article).

El Kevin Spacey es va produir aquest biopic del seu admirat  Bobby Darin. No és una pel·lícula perfecta, però la passió que hi posa el Kevin Spacey és més que suficient per fer-ne un espectacle de primera.

El Clint Eastwood seguia buscant el reconeixement de la crítica i la seva passió pel jazz el dugué a filmar aquesta biografia del turment vital del seu ídol, el Charlie Parker.

Monumental projecte d'animació al voltant del jazz llatí, amb dibuixos del Mariscal, direcció del Trueba i una banda sonora repleta de clàssics moderns.

El Coppola trobà un magnífic equilibri en aquesta història de tuguris mítics i màfia, amb un Richard Gere en el summum de la seva fama.

Una de les més magnífiques (i desconegudes) pel·lícules sobre la figura del jazzman d'ego inesgotable, amb un Spike Lee que apurava el talent de la seva primera etapa i un Denzel Washington que ho borda.

Mítica cinta que iniciava el camí del cinema sonor. Ja només per això, pel seu valor històric, valdria la pena veure-la, no?

La Diana Ross interpretant a la Billie Holiday sota la batuta del Sidney J. Furie es convertí en un reclam de masses. La producció del Berry Gordy assegurava respecte musical per una de les figures determinants no només de la música jazz sinó de l'arquetip de jazz(wo)man de mala vida.

El Kirk Douglas té una melodia al cap, però no sap com treure-la d'allà i fer-la sonar a través de la seva trompeta. I busca en l'alcohol el desembús creatiu.

La màfia, el jazz, els casinos i tota la miríada de perdedors al seu voltant, retratats pel Robert Altman

Biopic clàssic sobre el Glenn Miller, gran i famós director d'orquestra amb un James Stewart i una June Allyson que, ben acompanyats pels millors jazzmen del moment (Louis Armstrong, Gene Krupa, etc.) composen una melodramàtica versió dels arquetips jazzístics.

Sempre hem pensat que l'Scorsese és un bon director quan hi ha pistoles pel mig. Potser aquesta no és una de les seves més rodones pel·lícules, però la màgia de la Minelli i la intensitat del DeNiro fan prou el pes.

L'amistat entre el pianista Bud Powell i el saxofonista Lester Young en el París de finals dels 50, amb una banda sonora absolutament deliciosa.

El Woody Allen ja estava de capa caiguda quan va intentar reviure l'esperit del Django Reinhardt amb aquest seguiment a un fan del guitarrista interpretat per un Sean Penn tan exagerat com sempre.

Duríssima història la d'aquest bateria blanc que busca fortuna en la música mentre les drogues juguen a impedir-li. Probablement el millor paper de Frank Sinatra de la seva carrera.