El cinema de Lanthimos sembla que cada cop assoleix un públic més ampli en la seva dissecció de la deshumanització. La família, la soledat, l'amor han estat desballestats per Lanthimos de manera implacable en la seva filmografia, sempre des d'un cinema atrevit, en forma i en fons, que no era per a tots els paladars. L'atreviment, d'alguna manera, és dilueix lleugerament en aquesta 'La favorita', amb un clara reducció dels seus histrionismes formals (per bé que la seva autoria roman palpable) alhora que planteja una història totalment realista i, per tant, allunyada dels seus plantejaments angulosos i arriscats. Les múltiples nominacions a tot tipus de premis certifiquen aquesta certa renúncia a l'atreviment de Lanthimos.

En tot cas, però, el resultat és lluny de ser un film anodí o deslanthimat. El director segueix proposant uns personatges abocats a comportar-se d'una determinada manera per unes circumstàncies que obliguen, de la mateixa manera que es permet introduir elements discordants, contrapunts fantasiosos a la suposada literalitat a la que obliga un drama d'època (disseny de vestuari modernitzat, balls de saló renovats, absoluta falta de pretensió historicista). El resultat és un híbrid molt llaminer, que aparenta una sàtira sense ser-ho i que es recolza en un triangle actoral esplèndid i que resulta molt evident que ha gaudit enormement amb l'oportunitat d'encarnar a tres personatges relligats pel poder.


La Colman, la Stone i la Weisz estan absolutament espectaculars en les seves sengles figures femenines poderoses en el patriarcal món del poder. Ho repetirem: estan absolutament espectaculars. Cadascuna en el seu estil, les tres resolen uns papers extrems amb una naturalitat que fa feredat, i deixen molt palès en cada escena que van gaudir de l'experiència com mai en les seves carreres.

Elles condueixen aquesta lluita de poder. Però compte!, de la mateixa manera que La favorita sembla un drama d'època i no ho és, també sembla una clàssica exposició de la confrontació sororicida que la societat patriarcal ens ha fet creure que és certa, però no ho és. Perquè per bé que és cert que la trama gira al voltant de tres dones que lluiten entre elles pel poder, que busquen el seu espai a costa de les altres, cal no oblidar un parell d'escenes capitals dins del film que Lanthimos col·loca com a balisa per a navegants perduts, tal és el cas de la llàgrima de la Abigail en destruir la carta que la Sarah, finalment, ha enviat a la reina Anna (sap que està destruint una amistat femenina, i li sap greu), o de la magnífica i punyent escena final en la que la reina, a contracor, vol demostrar el seu poder damunt l'Abigail (i les dues se n'adonen de quan lamentable és la seva situació). Les tres dones no busquen destruir-se mutuament perquè ho portin en el seu ADN sinó perquè han estat empeses a fer-ho per una organització del poder absolutament patriarcal.


Amb tot plegat, Lanthimos filma de manera exagerada (ulls de bou, panoràmiques, artificis diversos) per apropiar-se, un cop més, de l'espai (que bé que gestiona l'espai, el Lanthimos, com se'l fa seu, com el fa tangible, quan de Kubrick hi ha en ell!), un espai vast i inabastable, intricat, ple d'escletxes i passadissos secrets, en una analogia dels viaranys del poder, i de com tres dones són capaces, les tres, de moure-s'hi amb comoditat, a pesar de veure's abocades a un enfrontament sororicida. No és, per entendre'ns, el Lanthimos trencador i provocador de Canino, o el devastador de El sacrificio de un ciervo sagrado, però segueix sent un cineasta personalíssim capaç de refregar-li a la cara a l'espectador les misèries del món que ha contribuït a crear.

Entretinguda posada al dia dels musicals clàssics de Hollywood al voltant d'una parella (Emma Stone i Ryan Gosling) que arriben a Los Angeles esperant complir els seus respectius somnis professionals (l'una actriu, l'altre tenir el seu propi local de jazz), La La Land juga a la nostàlgia d'un gènere que va marcar tota una època en la història del cinema. Ho fa, sens dubte, professant amor i respecte pels clàssics, fugint dels excessos i de les disbauxes de Moulin rouge (Baz Luhrman ) o de les broadwayitzacions à la Chicago (Rob Marshall). És, aparentment, una història força amable d'amor vertader en conflicte amb el triomf professional, per bé que amaga un trumfo a la màniga.

La llàstima, en tot cas, és que, per ser un musical, allò més fluix són, justament, la música i el ball, ambdós innocus, ambdós limitats i contrets per diferents raons. La música, per una banda, sembla contreta per una tendència a voler sonar clàssica, sonar a homenatge. Sona forçada en uns arranjaments que es veuen a venir massa compassos abans. I, per una altra banda, el ball es troba limitat per dos actors que, per molt dotats que siguin (ambdós canten, ballen, toquen el piano i actuen) no són Gene Kelly i Debbie Reynolds, no són Fred Astaire i Ginger Rogers. És a dir, són actors que canten i ballen, no cantants i ballarins que actuen. (Això sí, deixem-ho clar, Emma Stone és una actriu de molta categoria i no ha deixat de demostrar-ho des que va començar. El repertori que exhibeix en aquesta pel·lícula és digne de menció).




Així, el film flueix dins d'una nostàlgia agradable, molt domada, gens exigent i llimant potser en excés les vores i estelles del conflicte personal que vol explicar, relegant-lo a un segon terme, al terç final de la pel·lícula, assegurant-se que allò que ha vingut a fer —delectar els espectadors amb la màgia i la joia del musical clàssic— ja ha quallat, ja ha fet efecte. I és una pena, perquè allò altre que té per explicar és extremadament interessant i, de fet, Chazelle ho resol amb una elegància molt superior a la resta de la pel·lícula en un fals flashback que ens dibuixa el somni que no ha pogut ser.

I aquest és el trumfo que Chazelle té a la màniga (i que, potser, guarda durant massa estona). Ambdós han anat a la terra dels somnis a veure el seu complert. Però potser hi han anat amb el somni equivocat. Arribat el final de la pel·lícula, quan ambdós es retroben i ell ataca al piano la seva melodia, ambdós recorden amb nostàlgia allò que no va ser, aquella història d'amor que no renunciava a res (tampoc a l'èxit professional, el d'ella, si més no). Ho fan des d'una situació privilegiada: Los Angeles els hi ha donat allò que volien, el geni de la làmpada els hi ha concedit allò que van demanar: triomf professional (ella reputada dramaturga i actriu, ell regentant el seu propi club amb el que salvar el jazz de l'oblit). És a dir, que no els hi ha anat pas malament, en absolut. Fins i tot, en el cas d'ella, la vessant personal l'acompanya (un marit que sembla bona gent, ben plantat, amb qui té un amor encara fresc, encara capaç de sortir-se de la carretera/rutina i improvisar, un fill, una casa... el somni burgés perfecte, doncs). No tenen, en principi, res a enyorar o a trobar a faltar. Però sí, enyoren. Però sí, hi ha nostàlgia.


I, curiosament, hi ha nostàlgia d'alguna cosa que mai no va ser. Anem a pams. Nostàlgia significa, literalment, retorn al dolor. És a dir, que allò que enyoren no és alguna cosa que va succeir sinó, justament, el moment en el quan somniaven amb un futur en el que l'amor entre ells perdurava. Bonica estampa, interessant concepte. El dolor que senten durant la interpretació del seu tema musical és el dels somnis nos complerts, el del dubte de saber si van escollir el camí adequat. Los Angeles, dèiem, els hi ha concedit els seus somnis, però és que potser van somiar malament, potser van somiar equivocadament.
La mirada final entre ambdós, tornada plàcida i comprensiva en el darrer instant, ens indica que, en qualsevol cas, no hi ha retrets, no hi ha recances, la lògica s'imposa i els seus somnis professionals realment els omplen, els satisfan, no són pas infeliços. Però l'episodi nostàlgic ha succeït, ha tingut lloc, i sempre quedarà allà. Aquest és el poder de la nostàlgia, sempre arriba en moments on tot sembla correcte, adequat, on la vida t'ha garantit allò que has volgut. Però arriba, precisament, per fer trontollar momentàniament els fonaments d'aquesta construcció que hem bastit per protegir-nos, per sentir-nos més còmodes, per viure millor durant més estona i de manera més sostinguda. La nostàlgia, en aquests casos, ve a molestar, a recordar-nos que, potser, hem cedit, hem combregat, hem sucumbit a un somni que potser no era nostre, que potser era construït col·lectivament. L'altre somni, aquell altre que torna per rondar-nos, per perseguir-nos de tant en tant, era l'atrevit, l'aventurer, l'insegur, l'impossible. Potser precisament per això el vam desestimar. I encara que podem ser conscients que aquest somni nostàlgic que ens castiga està idealitzat i que la realitat hagués estat molt menys encisadora del que és el somni, no deixem de sentir el mateix que sentiríem si s'hagués complert.


Amb això juga La La Land, un exercici de nostàlgia que s'atreveix a fer-la servir com arma de fil esmolat que entra suau en la carn i no t'abandona. El problema, potser, és que això planteja una estranya contradicció en la pel·lícula: aquest episodi final de nostàlgia dolorosa ha estat servida dins d'un embolcall de dues hores de musical nostàlgic joiós, gens dolorós, força innocu i complaent, desproveït de conflicte, orfe de tensió i de passió, lleugerament homeopàtic en quant a drama, música i ball. La La Land, doncs, és un exercici de nostàlgia sense dolor i, per tant, de no-nostàlgia, un simple entreteniment que compleix amb escreix els mínims exigibles però que no encerta a portar allò que explica a l'estratosfera, a l'estatus de memorable i gloriós, que és el que tots els musicals aspiren a ser.