Ja us havíem parlat d'un dels números musicals que es van poder veure a la darrera gala dels premis Tony, on el Neil Patrick Harris i el Hugh Jackman es marcaven un duet absolutament fantàstic.
Del que no us havíem parlat -més que res perquè nosaltres tampoc ho sabíem- és que la cerimònia va començar amb un altre espectacular i humorístic número a càrrec del Harris, en el que fa demostració de les seves dots com a entertainer, cantant, ballant i improvisant entre el públic. No us ho perdeu, el número es diu " Broadway is not for just gays anymore".
Per cert, memorable la intervenció de la Brooke Shields, que serà la núvia d'Amèrica, però necessita menjar cues de pansa per millorar la memòria i no oblidar-se del seu text.

Ladies aaaaand gentlemeeeeen.. sense més dil·lació... el gran... l'únic... l'irrepetible showman que és... el Neil Patrick Harris.

Ja vam parlar ara fa un temps de la primera obra produïda des de la nova sala Àtrium i de les bones vibracions que tant l'obra com la intenció de la sala ens donaven.

En la seva segona producció pròpia, aquestes vibracions es confirmen i s'acreixenten fins i tot, veient el grau d'auto-exigència de la sala i de les peces que decideixen acostar al públic en el seu context d'escola i sala de teatre.

Aquest cop, la sala ha donat llum a una obra shakespeareana que no és de Shakespeare, un Hamlet, que no és Hamlet. Es tracta de la reinterpretació que l'uruguaià Jules Laforgue parí, barreja de l'obra mítica del bard amb la seva pròpia malenconia. Laforgue reprèn la història del príncep de Dinamarca, però la completa, farcint-la de pensaments propis sobre la vida i la mort, sobre l'avorriment de viure i la por a la mort, a no transcendir. Fos el propi autor amb la figura de Hamlet, el resultat és un esplèndid retrat del no res que som, de la buidor i de la incapacitat per anar més enllà d'aquest no res.

Tres actors en escena (que es reparteixen diversos personatges) i una esplèndida escenografia treballada amb detallisme que transmet fantàsticament la lúgubre ambientació. Això i un magnífic text és tot el que necessita en Jordi Prat i Coll per arrencar els aplaudiments sincers de la ridícula representació de públic que ahir acoupà vuit butaques de la sala.

Menció a part per la magnífica interpretació -dual, encisadora, de dicció fonedissa- d'en Raimon Molins, que es transforma múltiples vegades en príncep i autor, però també en decidit i cagadubtes, en home d'acció i rata espantada, segons el text li ho demana. 

Lluny de l'ampul·lositat dels grans teatres, de les actuacions exagerades i impostades, aquest curiós Hamlet laforguià de la Sala Àtrium bé mereix els aplaudiments de més públic disposat a endinsar-se en un univers shakespearià més autèntic que la més fidel de les seves adaptacions. No deixeu d'anar-hi, feu-vos aquest favor.

La apertura de la nova sala Atrium, que conjumina aula/taller, centre de recerca i estudi, companyia i sala de teatre, ha obert recentment les seves portes i ha escollit per a tal ocasió el clàssic de Sartre, Huis clos, aquí traduïda com A porta tancada.
És una sala petita, on les grades s'amunteguen quasi al damunt de l'escenari i així, més que estar a prop de l'escenari, hom s'hi sent quasi literalment a dins. I en aquesta obra de Sartre, l'escenari és l'infern, així que el lloc s'hi adeia perfectament.

Tres personatges, recent perduda la vida, són abandonats en una cel·la de l'infern, tan sols tutelats per un mestre de cerimònies -figura fantasmagòrica, de moviments dansaires i enigmàtics- que els guia quan cal.
Diàlegs ferms, interaccions impressionants en un text existencialista que reserva pel final una famosa frase que resumeix, precisament, l'existència humana (i que no reproduirem aquí per no caure en un spoiler monumental).
Però el que més em va impactar, si em permeteu, és l'estil actoral dels protagonistes i, per tant, la seva direcció. Lluny dels escarafalls i la impostura que la marca de l'Escola del teatre deixa en els seus deixebles, les actuacions eren no només properes sinó, sobretot, naturals, una característica que ha defugit, definitivament, la majoria d'actors catalans.

Impecable espectacle doncs, en un marc, el de la Sala Atrium, que podria ben aviat convertir-se en referent de les peces en petit format, proposant una aproximació al teatre molt més interessant que el de la majoria de sales de Barcelona.

Deliciosa adaptació d'un dels texts menys representats de Shakespeare a càrrec de la companyia Parking Shakespeare al parc de l'estació del Nord, enquadrat dins de la proposta de representar obres del mestre anglès als parcs de casa nostra -imitant la tradició britànica- i, per tant, apropant els textos teatrals de qualitat al gran públic. La peça s'escenificà en l'adequadíssim entorn de l'espiral dels til·lers del parc, on unes 300 persones s'assentaren en el pedrís que envolta la part central i que havia de fer les funcions d'escenari.
No tots els dies un té l'ocasió de veure una obra de teatre des de dins, de veure com els actors fan pinya just abans de començar la funció, com es canvien de roba amb celeritat entre intervenció i intervenció. El públic assistent estava alhora entre bambolines i igualment a l'escenari, en una posició privilegiada com mai.

El text en qüestió -que amb els anys ha anat guanyant reputació entre els experts shakesperians- és una comèdia d'equívocs provocats per dues parelles de germans bessons que són confosos entre sí al llarg de tota la obra. Però l'adaptació de la companyia, a més, li afegí algunes llibertats creatives força eficaces que encara augmentaren més la càrrega còmica de la peça. Així, dos personatges que s'enamoren, de cop i volta comencen a taral·lejar el "Como una ola" de la Rocío Jurado, o algú travessa una imaginària porta -tancada i barrada- del minso decorat o, fins i tot, tota la troupe enceta un rap que acaba arrossegant al respectable a acompanyar-los. Sembla mentida com, de vegades, reinterpretant sense pudor als clàssics es pot ser més respectuós que aquells que pretenen recitar cada paraula tal com el propi autor la va rumiar abans de posar-la en paper.
Destil·lant humilitat i proximitat extrema, el públic ja era a la butxaca als pocs minuts de començada la funció, i això no va canviar fins a la catàrquica escena final on tots els embolics es resolen i tots els personatges apaivaguen les seves penes i recels amb un dels seus raps corals.

Una gran ovació final posà la cirereta a un pastís que s'ha de repetir, tant en forma com en fons, en propers estius, doncs fer el teatre proper és un deure així com fomentar el teatre de qualitat, el que fuig dels estereotips dels actors i actrius de telenovel·la catalana (quan de mal han fet, potser tant o més que bé, aquestes telenovel·les), que fuig del patró de vegades unívoc de l'Escola del Teatre (que, per sort, no tots els seus alumnes segueixen) per apostar per una certa frescor, per una individualitat que acaba sent molt més propera i creïble que la dels que semblen recitar totes les línies com si d'un actor de doblatge es tractés.