Ara que Whiplash està fent la honrosa tasca d'acostar el jazz al gran públic a través de la seva història de superació i cerca de l'excel·lència, se'ns ha passat pel cap que igual caldria fer una llista de les altres pel·lícules que han fet el mateix (i que, molt probablement en tots els casos, siguin molt millors que Whiplash).
Aquestes són les nostres favorites, sense cap ordre particular. (N'hem exclòs els documentals i les sèries de TV que, ja us avancem, formaran part d'un altre article).

El Kevin Spacey es va produir aquest biopic del seu admirat  Bobby Darin. No és una pel·lícula perfecta, però la passió que hi posa el Kevin Spacey és més que suficient per fer-ne un espectacle de primera.

El Clint Eastwood seguia buscant el reconeixement de la crítica i la seva passió pel jazz el dugué a filmar aquesta biografia del turment vital del seu ídol, el Charlie Parker.

Monumental projecte d'animació al voltant del jazz llatí, amb dibuixos del Mariscal, direcció del Trueba i una banda sonora repleta de clàssics moderns.

El Coppola trobà un magnífic equilibri en aquesta història de tuguris mítics i màfia, amb un Richard Gere en el summum de la seva fama.

Una de les més magnífiques (i desconegudes) pel·lícules sobre la figura del jazzman d'ego inesgotable, amb un Spike Lee que apurava el talent de la seva primera etapa i un Denzel Washington que ho borda.

Mítica cinta que iniciava el camí del cinema sonor. Ja només per això, pel seu valor històric, valdria la pena veure-la, no?

La Diana Ross interpretant a la Billie Holiday sota la batuta del Sidney J. Furie es convertí en un reclam de masses. La producció del Berry Gordy assegurava respecte musical per una de les figures determinants no només de la música jazz sinó de l'arquetip de jazz(wo)man de mala vida.

El Kirk Douglas té una melodia al cap, però no sap com treure-la d'allà i fer-la sonar a través de la seva trompeta. I busca en l'alcohol el desembús creatiu.

La màfia, el jazz, els casinos i tota la miríada de perdedors al seu voltant, retratats pel Robert Altman

Biopic clàssic sobre el Glenn Miller, gran i famós director d'orquestra amb un James Stewart i una June Allyson que, ben acompanyats pels millors jazzmen del moment (Louis Armstrong, Gene Krupa, etc.) composen una melodramàtica versió dels arquetips jazzístics.

Sempre hem pensat que l'Scorsese és un bon director quan hi ha pistoles pel mig. Potser aquesta no és una de les seves més rodones pel·lícules, però la màgia de la Minelli i la intensitat del DeNiro fan prou el pes.

L'amistat entre el pianista Bud Powell i el saxofonista Lester Young en el París de finals dels 50, amb una banda sonora absolutament deliciosa.

El Woody Allen ja estava de capa caiguda quan va intentar reviure l'esperit del Django Reinhardt amb aquest seguiment a un fan del guitarrista interpretat per un Sean Penn tan exagerat com sempre.

Duríssima història la d'aquest bateria blanc que busca fortuna en la música mentre les drogues juguen a impedir-li. Probablement el millor paper de Frank Sinatra de la seva carrera.

Aquesta candidata als Oscars mereix una aproximació ben polaritzada. Aquí la teniu.

EN CONTRA                                                                                                           

1. La gràcia de la pel·lícula, és un truc de guió que hem vist mil vegades i que, en el moment en que se't presenta, ja saps com s'acabarà la pel·lícula. (En aquest sentit la situa en la línia de coses com Stayin' alive o Karate Kid)
2. El guió, més enllà de la manipulació, és superficial a nivell humà. Bona part de les relacions del protagonista s'han d'explicar tot verbalitzant-les i d'una manera molt matussera.
3. El punt anterior provoca que sovint un no pugui creure's el personatge principal.
4. Encara més, en alguns moments crítics de la pel·lícula, el personatge actua de manera incoherent (amb l'única finalitat de donar-li més dramatisme a l'escena).
5. Si bé el muntatge és un dels aspectes destacables (el posem, sens dubte, més de la secció a favor), la terrible autoconsciència del mateix fa que, en alguns casos, sigui tan artificiós que et desprèn de l'escena, te n'allunya. Sembla un muntatge d'un amateur (i no ho és).
6. Precisament, de vegades sembla com si tota la pel·lícula estigués posada al servei del muntatge. Si bé això el fa preciosista i virtuós, per aconseguir-ho sacrifica el guió (quan hauríem pogut tenir les dues coses).
7. El director no té els nassos de mostrar-te al protagonista com després ens diu que és, per tal de no espatllar el truc heroic del final. 
8. Birdman ja parla de l'essència de l'ego, i ho fa molt millor, de manera més profunda i creïble. 
9. Segur que el personatge del J.K. Simmons hagués acabat escridassant al director. 
10. Aquesta última no l'afegim nosaltres sinó el New Yorker, que en un article molt interessant desmunta la pel·lícula des del punt de vista musical.

A FAVOR                                                                                                                 

1. Una història de lluita i superació, si està feta amb certes ganes, es deixa veure. I aquesta ho és. I es deixa veure molt de gust.
2. El J.K. Simmons repeteix paper, i ho torna a fer molt bé. El seu rol d'instructor exigent el col·loca a l'alçada de Louis Gosset, JR. de Oficial i cavaller o del R. Lee Ermey de La jaqueta metàl·lica.
3. Tot i amb truc, la pel·lícula et porta inexorablement cap a un final grandiloqüent que a molts els ha semblat esplèndid (i a altres ens ha semblat fallit, força i ridícul).
4. Apropar el món del jazz al gran públic és una tasca encomiable.