Dracula, pages from a virgin's diary (2002) - Guy Maddin

Cap comentari
Originalíssima revisió del mite del vampir del Bram Stoker aquesta del canadenc Guy Maddin. I quan dic original no ho dic en va, els ingredients bé que es guanyen per si sols la denominació d'origen: la història de la seducció de la Lucy Westenra i la Wilhemina Murray s'explica en clau de dansa, en un blanc i negre gruixut en homenatge al cinema mut, al igual que els intertítols que substitueixen els diàlegs, la música la posa la partitura clàssica de dos dels concerts de Gustav Mahler i, per acabar-ho d'adobar, el personatge de Dràcula és encarnat... per un coreà!

Si només se li pogués una floreta a aquesta peli, hauria de ser que tot aquest poti-poti aparentment indigest funciona, no se t'atravessa, sinó que -cosa inusual- marida a la perfecció, casa amb un gust exquisit amb la proposta. Però és que, a més, se li poden tirar moltes altres floretes.

Més enllà d'aquesta recepta atrevida i dels seus ingredients, sobten altres aspectes igualment atractius. Com per exemple la llicència que l'autor es permet en titllar l'adveniment de Dràcula a Londres com part de la onada d'emigració de l'Est, aprofitant per titllar als protagonistes de xenòfobs i sentar les bases per moltes altres acusacions (violadors, pervertits, etc.) que contra ells llençarà al llarg del film.
No hi manquen, per descomptat, les al·lusions al sexe i a la temptació de les jovenetes protagonistes, que es debaten entre el llibertinatge i la vida conjugal estereotípica.

Molt enginyosos resulten, d'altra banda, les troballes visuals que Maddin empra per atorgar al film una atmòsfera màgica i irreal. El ventall és ampli: des de superposicions d'imatges fins a manipulació del temps narratiu, passant per la retallada de fotogrames, el muntatge hiperactiu o l'ús selectiu del color per ressaltar elements concrets com la sang. Se li afegeix, a més, l'element de la dansa, que en els cossos de les ballarines encarnen a la perfecció la luxuria i la demència, però també aquesta ambientació onírica del més enllà. Alguns dels números de dansa són absolutament deliciosos, com l'inicial, a càrrec de la Lucy Westenra, que alterna el seu coqueteig amb els tres pretendents amb les primeres seduccions de Dràcula.

Dit d'una altra manera, si només fos una curiositat, la peli de Maddin no passaria de ser justament això, un còctel estrany i una mica friki per a paladars amb ulleres de pasta. Però és que la proposta està tan ben connectada amb les emocions, que l'espectador queda absolutament tocat per aquesta adaptació que, si se'm permet, et vampiritza, et sedueix i et regala la vida eterna. Un regal, un delit, un cinema que va més enllà del que se'n podria inusual. Guy Maddin és més alternatiu que els que s'autoanomenen alternatius, més transgressor que els transgressors, més cineasta que molts cineastes.

Cap comentari :