El cas és que a qui us escriu no li importa que es refacin pel·lícules com aquesta, que compta entre les seves favorites, per nyonya i carrinclona que sigui. Sempre pot ser curiós veure noves aproximacions, canvis, afegitons, retalls. I amb West side story el que ha fet l'Spielberg, fonamentalment, és donar-li aire a un clàssic que tenia molt de teatral i que, per bé que li encaixava bé en una atmosfera degradada i de conflicte l'enclaustrava una mica en els números musicals. L'aire que Spielberg li dóna l'amplia, la porta a espais més oberts, més dinàmics; i també li encaixa, en aquest cas fent èmfasi en l'esperança, sobretot en números tan reeixits com el mític "América", que salta dels terrats als carrers amb energia renovada.

Diferències, per descomptat, n'hi ha. No massa, si més no en allò important. La trama pràcticament no està alterada, la orquestració és extremadament fidel a l'original (costaria diferenciar-les) i l'essència es manté intacta. L'Spielberg ha aprofitat per explicar millor algunes coses que no quedaven del tot clares en l'original, per canviar el moment i els intèrprets d'alguns temes (està bonic que el "Somewhere" el canti la mateixa Rita Moreno, ara en un paper diferent), o per suavitzar alguns versos que, aparentment, podien sonar massa crítics amb Puerto Rico (ja no diu el mític "Puerto Rico, my heart's devotion / let it sink back in the ocean" ni les referències posteriors a totes les suposades penúries —extremadament racistes— del llibret de Sondheim).

El problema, potser, està en un Ansel Elgort que no està a l'alçada (estaquirot, estaquirot; absolutament lamentable en el moment que li comuniquen la falsa mort de la Maria), i en un acte final que segueix sense funcionar, com ja li passava a l'original. Però, per compensar, Spielberg s'ha dotat d'uns molt bons ballarins i d'unes coreografies actualitzades i molt més vistoses, a més d'una Anita (Ariana DeBose) absolutament brillant.

Tinc dubtes seriosos que agradi a tots els fans de l'original. Però potser tinc més clar que qui la vegi per primer cop se n'enamorarà tant com nosaltres, els/les fans, ens vam enamorar de la primera, de tan similars com són i de tan respectuós com és aquest remake de l'Spielberg.

El cinema és molt més que veure pel·lícules: és, també, compartir les emocions que ens han generat, parlar-ne obertament i confessar-se sense por. Així que l'altre dia vam preguntar als nostres amics tuitaires quina era la pel·lícula amb la que recordaven haver plorat més.

I la participació, a banda de desbordar-nos, ens va donar molt de què parlar, moltes sorpreses i una llarguíssima llista de pel·lícules fantàstiques per plorar desesperadament.

Anem a pams; el primer de tot seria veure quines van ser les més mencionades. I compte perquè hi poden haver sorpreses en el podi!

#1 Bailar en la oscuridad (Dancer in the dark, 2000) - Lars von Trier

Un clàssic de la plorera. Una de les manipulacions cinematogràfiques més intenses i ben ordides. El còctel molotov que en surt de la barreja de la ment retorçada del danès i de la intensa interpretació de la Björk es converteix en pornografia sentimental de primer grau.

Tal com ens deien la Sònia i la DirtyLaw:

Droga dura, de debò que sí.

#2 Salvador (Puig Antich) (2006) - Manuel Huerga

Que el cinema català hagi accedit al podi no pot ser altra cosa que una bona notícia... tot i les circumstàncies, si més no. La injustícia, per descomptat, és un dels grans detonants de la plorera cinèfila, tal com ens revelaven la Martini i la Roser.


Però també la Madu:


I l'Alain:

#3 E.T. l'extraterrestre (E.T., the extra-terrestrial, 1982) - Steven Spielberg

Cal donar-li molts mèrits a l'Spielberg en aquesta categoria de plorera cinèfila perquè han estat diverses les mencions a pel·lícules seves: El color púrpura, La llista de Schindler, Inteligencia Artificial, etc. Però cap li arribava a la sola de la sabata en quant a mencions a aquesta mítica amistat interplanetària amb una particular habilitat per tocar la fibra sensible. Perquè no es tracta només dels aclaparadors 15 minuts finals, no! Que la pel·lícula està plena de moments molt tendres, com el que ens recorda La Peli d'Avui:

Curiosament, és una de les pel·lícules més votades però, en realitat, de les que menys comentaris ha generat. Els qui la votaven ho feien com donant-ho per fet, sense haver d'insistir, sense que calgués convèncer a ningú.

Mencions especials

Hi ha hagut un bon grapat més de pel·lícules que, tot i no accedir al podi final, sí han comptat amb molts vots. Com per exemple les següents:

Els ponts de Madison

Perquè si l'Spielberg ha estat el que més mencions a diferents pel·lícules seves ha acumulat, el Clint Eastwood no li queda lluny. Million Dollar Baby, Gran Torino, etc. Però la més votada de la seva filmografia ha estat, sens dubte, aquesta història d'amor entre ell mateix i la Meryl Streep. Menció especial a una escena concreta, és clar:

Amor (Amour, 2012) - Michael Haneke

Encara està arrapada a les retines de molts espectadors, aquesta història terrible que es va cuinant a foc lent per estriar-te les entranyes en el tram final. Haneke, un altre dels grans manipuladors sentimentals dels nostres temps.

La meva noia (My girl,1991) - Howard Zieff

Homeeee... claaaar... si em poses a dos nens monos, un d'ells filla d'un director de funerària i orfe de mare... i a sobre li poses un anell pel mig... Com vols que no plori?!?!

Cinema d'animació

Per bé que cap pel·lícula d'animació en concret va aconseguir disputar-li el tron a les incontestables guanyadores, totes elles en conjunt sumen un bon grapat de vots que val la pena destacar. Des de Bambi (1942) o Dumbo (1941) de Disney —la més votada—, fins a El gigante de hierro (The iron giant, 1999) de Brad Bird, passant per Up (2009), Toy Story 3 (2010) o Coco (2017) de Pixar, La tumba de las luciérnagas (Hotaru no Haka, 1988) del recenment desaparegut Isao Takahata, o A la recerca de la vall encantada (The land before time, 1988) del Don Bluth i Amblin.

Conclusions

Ens agrada plorar al cinema. Confessem-ho obertament, ara i aquí. Cadascú tindrà les seves raons, però tots confluïm en una sala fosca on algun manipulador de primera és capaç de fer-nos esgotar les existències de mocadors d'un sol ús.

Hi ha que no, per descomptat, hi ha qui pateix massa i no se'n recupera, maleint els ossos de qui ha engiponat aquestes pel·lícules tremendes.

Però tots i totes, sense excepció, reconeixem que aquestes pel·lícules, per bé o per mal, ens han marcat, i han quedat gravades a foc en les nostres retines.

Agraïments

Volem agrair moltíssim la participació de tots i totes. Conversar amb vosaltres i compartir allò que el cinema ens genera és la veritable i fundacional raó de ser d'aquest humil blog.

De vegades els de l'Última Projecció no ens posem d'acord, no sempre passa, però ahir va tornar a passar amb la nova pel·li de l'Steven Spielberg: Ready Player One. El film, basat en la novel·la d'Ernest Cline (que firma també el guió) situa el protagonista en una societat del futur en la que l'evasió de la realitat és la norma.

Noemí Roig	Marc Ambit
La història és enginyosa i farcida de detalls brillants. Barrejar l'evasió de la realitat amb l'aventura de la caça del tresor funciona. El millor: la creativitat de l'univers virtual com la biblioteca del futur amb la informació rescatada convertida en diorames animats, la discoteca, les curses...	La trama és tova i sense cap garra. Per molt que ho intenta, és incapaç de bastir algun discurs potable sobre l'amistat, la dualitat virtual/real o el sacrifici.
Els personatges són estereotipats i tot i que funcionen en forma avatar, la parella protagonista no lliga massa en el món real.	Personatges absolutament anodins, desproveïts de qualsevol càrrega dramàtica que ens hi pugui fer connectar.
L'homenatge a La Resplandor és una meravella. La manera com integra T-Rex, King Kong i altres monstres està feta amb força carinyo.	No ens cal més nostàlgia. La nostàlgia no és útil. La nostàlgia és tot el contrari a l'art (també al cinematogràfic).
Feia temps que no trobava una pel·li d'aventures que fos entretinguda. Aquesta ho és i molt, sobretot al principi.	Pastitx de pastitxos. L'única gràcia de la pel·lícula és jugar a identificar totes les referències de la cultura de masses.
La banda sonora t'obligarà a anar pensant referències auditives, molt ben trobada.	La banda sonora del Silvestri (homenatjant-se a si mateix) és del millor del film.
Ben Mendelsohn fa un dolent seriós però no implacable. La resta d'actors no semblen estar massa còmodes en la seva pròpia pell. Veurem al Rylance algún dia fer un paper diferent al de sempre?	La inevitable necessitat de fer conyeta amb tot fa que el mateix malvat sembli tou, un mindundi.
En general és un film entretingut. El pitjor és la part nyonya del final, la més empalagosa i a la que l'Spielberg ens té acostumats. La part final és la menys original a nivell de guió i la més fluixa.	Encara recordo quan l'Spielberg era capaç de fer-te frisar a la butaca (i així sí és nostàlgia).

Pamfletada insultant la que s'ha tret de la màniga l'Spielberg, en la que és la seva personal seqüela espiritual de Salvar al Soldado Ryan. Tot el magisteri narratiu del que va ser un dels més eficaços directors del Hollywood dels 80 i primera meitat dels 90 malbaratat, un cop més, en una història insulsa a més de patriòticament forçada.

El pitjor del cas és que l'Spielberg sembla començar la pel·lícula en la direcció oposada: L'advocat James B. Donovan (Tom Hanks) s'oposa a la bel·ligerant i venjativa majoria dels seus conciutadans, convençut com està que fins i tot un espia com el Rudolf Abel, un enemic d'Amèrica, mereix un judici just, i no un d'exprés per fer veure que se l'ha jutjat justament. En Donovan (l'Spielberg, s'entén) defensa que els codis morals no han de ser un simple maquillatge, sinó que, justament, emprar-los, aplicar-los, és el que els fa diferents dels seus enemics. Contra la seva pròpia societat i els estaments que la ordenen (justícia, policia, política), el Donovan s'entesta en donar-li a l'espia Abel la millor defensa possible. I fins aquí la cinta deambula per terrenys coneguts però tolerables: al cap i a la fi, qualsevol nació pot voler creure's millor que les demés.

Però és llavors quan a l'Spielberg li entren les ganes d'èpica i introdueix el conflicte d'un parell de presoners nord-americans, un pilot i un estudiant, detinguts a dues bandes per la URSS i per la RDA. A en Donovan se li encarrega la tasca de fer un intercanvi de presoners entre l'espia i el pilot, però s'entesta en incloure a l'estudiant en el tracte, contradient les prioritats de la CIA i posant en risc l'operació sencera. I és en el seu viatge a Berlin per fer efectiva la negociació que a l'Spielberg se li en va de les mans la seva pròpia moral i passa de tractar als enemics com a persones a considerar-los uns dolents clàssics de Hollywood, malvats sense cor, aprofitats, busca-raons i assassins. Les ganes d'explicar una història d'espies el pot, i comença a jugar amb els tòpics oblidant tot allò que havia plantejat en la primera meitat de la cinta. El tracte humà que tant ell com a director com el seu protagonista li donaven a l'enemic ara es torna una caricatura i es traeix a si mateix.


Al final resulta que tot això era una trampa, i de les grosses, d'aquelles en les que hi caus de quatre grapes a poc que rellisquis i et deixis portar per la pastanaga. L'Spielberg no se'n pot estar de muntar-nos dues escenes emmirallades, una cap al principi en la que la societat americana mira malament i jutja amb la mirada al pobre advocat que lluita pels drets de tots els homes (inclosos els enemics), i una altra cap al final en la que la mateixa societat (els mateixos actors, fins i tot, en el mateix autobús) no només el perdonen sinó que l'admiren pel que ha fet. És a dir, que al final el que importa sí és el maquillatge. Els valors i els principis morals no existeixen si no són reconeguts, si no són onejats davant dels nassos dels demés, tal com fa aquesta pel·lícula, que oneja patriòticament en cinemes de tot el món intentant convèncer-nos, un cop més, que Amèrica és superior en tot.

Llegeixo embadalit un extens article del Néstor Company al seu blog El Cine de Hollywood (afortunadíssimament dens, complet, reflexiu) dedicat a Minority Report, la particular i lliure adaptació que l'Steven Spielberg ordí a partir d'un relat del Philip K. Dick. I quedo molt interessat en una secció del text en el qual el Néstor posa sobre la taula la naturalesa determinista i/o existencialista del film.

Com molt bé escriu el Néstor, "[l]a película defiende el determinismo hasta que Anderton tiene la opción de elegir porque conoce su futuro."

Spielberg sempre ha estat un director moralista. Amb aquest material a les mans hagués estat absurd impedir-li seguir la seva pròpia estela, però és veritat que aquí ho fa d'una manera molt més subtil i interessant. Per una banda, el director ens proposa un món essencialment determinista. El sistema "precog" de prevenció criminal funciona i, per tant, demostra que el futur està realment escrit. L'univers té un pla perfectament desplegat, un complex teixit ordit amb infinitat d'aparents casualitats que conflueixen i interactuen les unes amb les altres. I aquest pla es pot llegir amb antelació, perquè no es pot canviar, és així de granític i inamovible. El món funciona amb uns mecanismes obscurs i ancorats en la teoria del caos (que alguna cosa no es pugui explicar, deguda la seva complexitat, no vol dir que no tingui explicació) al damunt dels quals l'ésser humà deambula, algunes vegades balancejat, altres empès, sacsejat contra els elements, com si d'un joc de caramboles transcendental i místic es tractés.


I allò que a l'ésser humà li costa acceptar del determinisme —allò que a l'Anderton del film li costa acceptar, igualment— és la pèrdua de control moral sobre la (seva) vida. Desproveït de lliure albir, l'ésser humà es troba mancat de poder. La seva existència sembla buida, convertit en mera titella sota els dits de l'univers (o és Déu qui remena els fils?). L'Anderton del film viu una realitat difícil després de la pèrdua de la seva família (és, com bé assenyala el Néstor, un clàssic antiheroi de cinema negre, abocat a la desesperació per circumstàncies fatals del seu passat). A casa es delecta, malaltís, amb records més feliços, tot repassant gravacions audiovisuals anteriors a la desaparició del seu fill i posterior abandó de la seva muller. A la feina, però, abraça un sistema —el sistema "precog" de detecció de crims— que li dóna el recolzament moral que li manca, la certesa d'un destí escrit que,

a) l'eximeix de qualsevol culpa per la seva situació familiar,
b) el reconforta en saber que només ha de deixar-se portar per aquest destí pre-escrit,
c) el reconforta igualment ja sigui per intentar estalviar el patiment a altres persones (tan de bo l'abducció del seu fill hagués pogut ser prevista), ja sigui en permetre'l castigar als demés pels crims que encara no han comès, trobant aquí una descàrrega emocional que li permet canalitzar la ràbia contra si mateix que acumula per la incapacitat de governar la seva pròpia vida i d'evitar el desastre familiar.

El determinisme proposat per Spielberg funciona aquí com a sedativa religió —entenent religió com a conjunt de creences que organitzen el funcionament tangible i intangible del món i de la vida— de l'Anderton. Aquest, creu en un ordre natural de l'univers —l'univers determinista— com si fos el seu Déu, i el sistema de prevenció criminal que ell de manera tan activa ha ajudat a construir n'és la seva església, la seva religió. És per això que quan, després de ser acusat d'un crim que encara no ha comès (l'assassinat d'un tal Leo Crow), l'Anderton descobreix l'existència dels "informes de minoria" (els "minority report" del títol), tot canvia per a ell. Aquestes visions alternatives que un dels tres precogs té de tant en tant tot oferint una possible realitat diferent a la dels altres dos, demostren que, de fet, el sistema està malmès i que, per tant, el destí no està escrit (del tot). Allò que, inicialment, havia despertat el seus instints de supervivència (l'acusació d'estar a punt de matar un home a sang freda) es converteix, en el moment de descobrir la "mentida determinista", en un intent de canviar el futur, de fer tangible un acte d'humanitat —perdonar al suposat assassí del seu fill— per demostrar el poder de l'individu. L'Anderton, en perdonar-li la vida pren el control sobre la seva pròpia, esdevé conscient de la seva capacitat  per escriure el futur ("You can choose. You can choose.", xiuxiueja la precog quan l'Anderton està a punt de prémer el gallet). L'Anderton tomba el Déu al que havia adorat i pren les regnes de la seva pròpia existència.

Curiosa i amargament, l'univers determinista inicialment plantejat per Spielberg conserva una gran part del poder, doncs una miríada d'elements caòtics confabulen per acabar complint allò previst: la mort del Leo Crow, suposat assassí del fill de l'Anderton. Aquest fet és, aparentment inevitable. Tal vegada l'univers ordeix un pla suprem basat en uns pilars ineludibles, al voltant dels quals la realitat —l'existència— pot trobar un cert acomodament, una certa llibertat. Per tant, l'univers de Minority report —i aquí rau, poder, una de les gràcies del film— ordena l'existència al voltant d'una certa ambigüitat, a mig camí entre el pla diví, universal, patró insalvable, i una realitat individual que permet encaixar-se com a individu en aquest tauler de joc predeterminat. Spielberg, de manera força perversa, li dóna l'oportunitat a l'Anderton de fer física la seva venjança —la mort del Leo Crow— però eximint-se de la culpa moral —és el propi Crow el que, necessitat per un pacte que inclou el benestar de la seva família, decideix immolar-se—. De la mateixa manera en que Hollywood sempre ha permès la redempció dels herois en les escenes finals (el vilà de torn penjat d'un abisme, l'heroi que tendeix una mà per salvar-lo, però —ai!, cruel destí— al final se li escapa, convertint la seva mort —la seva venjança, en realitat— en un accident exculpatori), Spielberg eximeix al seu heroi en una catarsi personal perfecta:
     - La seva venjança més instintiva, la violenta, és executada.
     - La mà executora, en realitat, és la del destí.
     - Pot fer les paus amb si mateix i amb el seu passat, ara ja no tindrà malsons i podrà refer la seva