Adéu, cinema Urgell

Marc Ambit 30.5.13 , 5 comentaris
El cinema mai no serà el mateix. A partir de demà ja serà impossible veure una pel·lícula en les millors condicions possibles, en un espai dissenyat per l'espectacle cinematogràfic.
Tanca el cinema Urgell. Tanca el cinema que ha forjat més cinèfils a cop de superproducció, de cinema de crispetes de primera qualitat, d'espectacles audiovisuals insuperables. A cop d'Spielberg, de Bertolucci, de Nicholas Ray. A cop de Supermán, de Regreso al futuro, d'Indiana Jones.

Es va inaugurar el 20 de setembre del 1963, tal com ens recorden els companys de 'No quiero que cierre el cine Urgell', projectant Carmen Jones.


Ja des dels seus inicis, per molt que altres cinemes europeus com el Odeon Leicester Square reclamessin el títol de sala més gran d'Europa, la veritat és que el cinema Urgell, amb les seves 1832 butaques, era el més gran i ho ha estat sempre.

La seva enorme pantalla mesurava 20x8,2 metres, 160 metres quadrats de cinema en estat pur que et ficava dins de la pel·lícula, fossis on fossis de la sala. De fet, el cinema Urgell, ja sigui per les seves dimensions o organització dels elements, era un dels pocs cinemes on, seguessis a la butaca que  seguessis, podies veure la pel·lícula perfectament.

Foto del Gerard Muñoz

Va incorporar un luxe incomparable en el cinema (qui no ho ha provat no sap el que és): els reposabraços individuals, el 14 de febrer del 1972, convertint-lo, segons resava la publicitat, en un cinema "digne de Barcelona" (tal com descobrim en aquesta interessant web).


Va adaptar-se als 70mm l'abril de 1964, just per projectar l'espectacular 55 días en Pekín.


I va adaptar el seu espectacular sistema de so al desembre de 1987, inaugurant-ho amb la projecció de L'últim emperador del Bertolucci. Integral Sound, en deien.



Una de les coses que més em van impactar sempre de l'Urgell era la seva marquesina pintada a mà. Hi havia tot un col·lectiu de professionals a Barcelona, grans artistes del pinzell, que realitzaven còpies i adaptacions dels pòsters de les pel·lícules per les gegants marquesines de cinemes com l'Urgell (o el Comèdia, abans de ser esquarterat en multisales). Passar per davant del cinema era convidar-te a entrar-hi, amb una marquesina impactant com aquesta de Indiana Jones i l'última creuada.



Però sobretot, el color. El color del cinema era inconfusible. El vermelló tenyia les butaques, les parets, l'enorme cortina, absolutament tot.

Foto del Gerard Muñoz

En els seus dos últims anys d'existència, quan ja la quota d'espectadors havia caigut dràsticament (anar a veure una pel·lícula el dia de la seva estrena i poder comptar els espectadors amb els dits d'un parell de mans va ser tot un xoc per a un servidor) una iniciativa original i revivalista va fer tornar al vell cinema Urgell al seu esplendor dels 70 i 80: El Phenomena Experience del Nacho Cerdà.
Es recuperaven pel·lícules mítiques d'aquestes dècades i les tornaven a projectar, en sessió doble, per legions de fans incondicionals que havien crescut amb elles i, molt probablement, les havien vistes en aquest mateix temple cinèfil que és l'Urgell. De fet, molt probablement l'èxit del Phenomena Experience no hagués estat el mateix si no ho s'hagués pogut fer, al menys durant els seus primers anys, a l'Urgell.
Els espectadors tornaven a fer cua durant hores donant la volta a un parell de cantonades dels carrers colindants, tornaven a esbatussar-se per les millors localitats, tornaven a vibrar (i a cantar) amb la sintonia de Movierecord, tornaven a viure el cinema com s'ha de viure.

Arriba el moment de tancar les portes -de baixar el teló, en diríem carrinclonament-. Potser per això és moment de recordar.

Recordar les hores que havíem passat a les cues que, en ocasions, havien arribat a donar la volta sencera a l'illa de cases. Començava, òbviament, per la taquilla, girava Urgell amunt, es perdia per Sepúlveda i tornava a reaparèixer, després de donar tota la volta, per Floridablanca, on hi havia gent que semblava que estigués fent cua d'esquena, tot i estar davant mateix del cinema.
En aquelles cues llargues de metres i de minuts hi havia temps per tot, però sobretot recordo la sensació de posar-me cada cop més nerviós, de tenir cada cop més ganes de veure la pel·lícula, de maleir els ossos dels encarregats d'obrir, que no semblaven voler fer la seva feina.
Hi ha qui, fins i tot, explica haver tingut temps, en aquestes llargues cues, de lligar amb una noia fantàstica que portava als seus germans petits a veure l'estrena de Les fabuloses tortugues ninja (però aquesta és una informació encara per contrastar).

Per descomptat, les cues és un dels records que a la gent li ve més sovint al cap en parlar de l'Urgell:
També pot ser bon temps per recordar anècdotes com la del Jalabop, que explica que el dia de l'estrena de Indiana Jones i l'última creuada hi va haver un incident amb la tenista Arantxa Sánchez-Vicario:



I, per descomptat, una de les millors coses de l'Urgell era...
La mateixa Gloria Pérez ens recorda dos aspectes més:
I la pròpia Gloria no oblidarà mai...
I l'Iban Agüera recorda l'oportunitat de veure una pel·lícula molt visual:
El Xavier Sanz, al seu torn, recorda molt especialment una sessió:
La Judith Vives ens fa adonar-nos de la macabra ironia de que una de les darreres pelis que s'hi va estrenar fou...
I el Joan Moret no se'n pot estar (i nosaltres ens hi afegim).
Els records, doncs, són el que ens quedarà, que no és poc, del cinema Urgell que tanca avui, 30 de Maig de 2013, les seves portes. L'espai es reconvertirà, ves a saber en què (no, no ho vull saber, no em cal), però l'esperit del cinema romandrà allà, potser intacte.
Tal vegada, tal com cantava el Serrat, els fantasmes dels personatges que han desfilat per l'Urgell s'apareixeran en les noves instal·lacions. Potser algú creurà haver vist a l'Indiana Jones corrent esperitat per la secció de congelats del supermercat que hi obrin, o algú enxamparà al Clark Kent canviant-se als lavabos del complex d'oficines que acabi sent, o algú creurà veure al Marty McFly demanant-se una "Pepsi sin" a la barra del bar de l'hotel que hi inaugurin.

Adéu, Urgell.

Imatges terrorífiques de Behind the Candelabra

Marc Ambit 28.5.13 , , , , , , Cap comentari
Sabeu que no som massa fans de parlar de les pel·lícules que han de venir. Tan sols ho fem d'aquelles, poques, que realment ens impacten. I, noi, aquesta us asseguro que ens ha impactat molt.
Si us comencem dient que és l'últim projecte del Soderbergh potser us sentireu interessats. Si us desvetllem que hi apareix el Michael Douglas, el Matt Damon i el Rob Lowe, segurament ja us està costant de llegir aquestes línies una per una.

Si, sí, molt d'interès... però espereu a veure les fotos... Volem avisar que algunes d'aquestes imatges poden ferir la vostra sensibilitat.





Déu n'hi dò, eh? Són les caracteritzacions d'aquests actors per la pel·lícula "Behind The Candelabra". La qüestió és que es tracta d'una pel·lícula biogràfica sobre el Liberace, un artista polifacètic, pianista, showman, presentador de televisió que va marcar tota una època als 70 amb la seva sexualitat extrovertida i el seu talent artístic.
D'això va aquesta pel·lícula que compta amb guió del nostre adorat Richard Lagravanese, guionista de El rei pescador (The fisher king, 1991, Terry Gilliam) o Els ponts de Madison County (Bridges over Madison County, 1995, Clint Eastwood) i a la que la crítica ha saludat com "una de les bones" del Soderbergh (que és una d'aquelles floretes que, en realitat, és una crítica punyent).

Bé, esperem que el cop no hagi estat massa dur.

El surfer de la portada de The endless summer

Marc Ambit 27.5.13 , Cap comentari
Al nostre bon amic Oriol Llevat li passen sempre coses molt curioses. Aquest darrer any ha estat vivint a Chicago i ha fet amistat amb un dels seus veïns, l'Aaron Boruch. Un dia, aquest veí el convida a fer una barbacoa a casa seva i li presenta al seu tiet, el Charles Worthing (a la foto que segueix hi són tots dos, tiet i nebot) i li explica una història.



A l'any 1960, el Charles corria per les platges australianes fent surf amb uns amics. De cop i volta se li acosta un fotògraf i els hi diu que està fent fotos per posar com a portada d'una peli, el més gran documental que sobre el surf s'ha rodat mai. Ells accedeixen i la foto s'acaba convertint, efectivament, en la mítica portada de The endless summer (1966, Bruce Brown).


El Charles en qüestió és el que apareix en primer plànol, amb la taula al cap, esperant el moment de ficar-se a l'aigua.
Si no heu vist mai la pel·lícula, no ens en podem estar de recomanar-vos-la. Conté una visió absolutament fascinant del món del surf i d'una era, els seixanta, vista des de l'innocent perspectiva d'uns joves americans que donen voltes pel món a cop de tòpic i de prejudici. The endless summer a venir a marcar un abans i un després en la popularització d'aquest esport i és per això perquè us recomanem que en conegueu la història completa.


The endless summer (1966, Bruce Brown)

Marc Ambit 26.5.13 , 2 comentaris
"Si tinguéssim prou diners i temps podríem estar perseguint l'estiu al voltant del món, fent-lo infinit". Això és el que va provar de fer, si més no, el Bruce Brown en organitzar un viatge al voltant del globus amb dos surfistes de Hawai, el Mike Hynson i el Robert August, intentant descobrir nous llocs on fer surf, sempre amb l'obsessió de trobar "l'onada perfecta".

De Hawai a Dakar, d'allà a Sudáfrica, llavors cap a Perth i Sydney, Auckland i tornar cap a casa, aquesta és la ruta que seguiren. En el seu camí descobreixen indrets on mai ningú no hi ha fet surf mentre la tribu local els observa encuriosida (i amb moltes ganes de provar-ho, és clar), personatges pintorescs i surfers d'arreu, tots obcecats amb les condicions climàtiques i l'estat de la mar.

El millor del documental és, sens dubte, el seu to decididament innocent. Impregna les diferents escenes d'un humor que convida al somriure (que si ara fan veure que l'avioneta cau en picat, que si faig veure que lligo amb una surfera, etc.) i et regala una decidida impressió de que res no és important en la vida, més enllà de deixar-se gronxar per les onades.

Però és que aquesta innocència dels seixanta acaba regalant, a més, alguns dels moments més memorables. El narrador (el propi Bruce Brown) explica amb certa sorna, per exemple, com els nadius reaccionen a l'aparició dels dos surfistes a les platges de Dakar, com dient "pobres negrets, que estan tan endarrerits", però les imatges mostren un poble extremadament unit per fer la pesca diària (centenars de persones treballant conjuntament per recollir una xarxa de pesca gegantina), extremadament respectuós, encuriosit i juganer.


Per descomptat, aquells que hagin somiat algun cop en cavalcar onades furibundes, en fer nosewalks, en endinsar-se en els tubs d'aigua escumosa de platges idíl·líques, gaudiran mol especialment de les imatges gravades en les platges de Hawai, en un moment on el surf es va popularitzar (en part gràcies a aquesta pel·lícula) i en les que hi apareixen mítics surfistes com el Miki Dora, el Phil Edwards o el Butch Van Artsdalen. Encara mostren un surf lleugerament primitiu (únicament fan servir longboards, per exemple) comparat amb el que poden estar acostumats a veure avui en dia, però la puresa de les imatges val el seu pes en or.


De fet, la influència d'aquest documental en la cultura surf fou tan immensa que la platja de Cape St. Francis a Sudáfrica (que a la pel·lícula és descoberta pels dos surfistes, un lloc on mai ningú no hi ha fet surf abans però que compta amb una seqüència il·limitada d'onades perfectes) acabà convertint-se en lloc de pelegrinatge obligat per a tot surfista experimentat.

El propi Bruce Brown dirigí l'any 1994 una seqüela (pobrament titulada The endless summer II) en la que reprenia el viatge, aquest cop amb dos surfistes diferents i mostrava l'evolució del surf des dels seixanta, amb l'aparició de les taules més curtes i amb l'evident canvi d'estil que això va provocar en les noves generacions de surfers.

I si ja heu vist la pel·lícula o si bé us en han vingut moltes ganes, no deixeu de conèixer la història que li va passar al nostre amic Oriol Llevat fa uns dies i que té molta relació amb aquesta pel·lícula.

Hearts of age, la primera pel·lícula de l'Orson Welles

Marc Ambit 26.5.13 , Cap comentari
Ciutadà Kane (Citizen Kane, 1941, Orson Welles) passa per ser la primera pel·lícula del gran Welles. A ella, sempre digué el propi Welles, s'hi va abocar sense tenir ni idea de cinema i, qui sap, potser per això li va sortir com li va sortir, trencant moltes de les barreres narratives existents a l'època.
Però, en realitat, no és pas aquesta la seva primera incursió al cinema. El primer cop va ser l'any 1934 per rodar un curtmetratge anomenat Hearts of age (que hem descobert a través d'OpenCulture).


En l'imprescindible llibre que el Peter Bogdanovich escriví d'ell, el propi Welles, en ser preguntat per Hearts of age esclata: "I com diantre vas arribar a assabentar-te de l'existència d'aquest fruit d'una entremaliadura?".

Welles sempre havia reconegut haver filmat abans de Ciutadà Kane, però mai no mencionava aquest curtmetratge. Per què? Probablement ell mateix ens dóna la clau en la mateixa conversa amb el Bogdanovich: "És una paròdia, Peter, tan sols una xarada. Una diversió de dissabte tarda sobre la gespa del jardí".
La intenció, pel que diu Welles, era fer una paròdia que barregés l'univers de El gabinet del Dr. Caligari del Robert Wiene amb el La sang del poeta de Jean Cocteau, pinacles de l'expressionisme l'una i del surrealisme l'altra.

Veient el curtmetratge és indubtable que hi ha molt d'improvització i de manca de cura, però està farcida d'elements molt reveladors de cara a l'univers Wellesià.


Veient-lo, alhora que documentant-nos per escriure aquest post, se'm venen al cap diferents qüestions:
  • Dubto molt de que, en realitat, als seus 19 anys, l'Orson Welles volgués veritablement fer una paròdia. A Welles se li poden tirar moltes floretes, però seria absurd no admetre que sempre ha tingut un ego tan gran com la seva petjada fílmica. Així que se'm fa difícil creure (tal com apunta el Mark Maynard) que en plena joventut volgués fer una paròdia. Em sembla més plausible pensar que tenia tota la intenció del món de fer una bona pel·lícula surrealista, copiant el que se li havia quedat enganxat a la retina als cinemes de Nova York.
  • Per molt que ell mateix hi insisteixi, és molt evident que hi ha una intenció narrativa. Tot i que el llenguatge surrealista que empra desdibuixa lleugerament la trama, el curt està molt lluny del cripticisme de les obres veritablement surrealistes. Tal com algú molt enginyosament apunta en els comentaris del vídeo a YouTube, Welles sembla estar preguntant-nos "Per qui toquen les campanes?",  encarnant ell mateix a la Mort (juganera i entremaliada) i fent una declaració final d'intencions ben evident.
  • Hi ha imatges molt poderoses i inquietants. Des de la seqüència inicial amb la vella cavalcant furiosa i sexualment el mecanisme de la campana (acotxada per un servent negre) fins a la sorpresa del piano (un homenatge/paròdia al piano de Un chien andalou?), passant per les constants (re)aparicions del personatge de la Mort interpretat pel propi Welles, que primer apareix com si fos un elegant cavaller de cara esfereïdora i que va desvetllant la seva naturalesa pèrfida i malvada. Però també els plànols intercalats de la vella i de la Mort, discutint amb un ferocitat a pocs centímetres de la càmera, el suïcidi del servent mostrat amb un dibuix, etc.
  • Hearts of age remena un tema que sempre va obsessionar Welles: la mort. I, pel que sembla, aquest "sempre" no és pas una exageració excessiva.

Rodat l'any 1934, aquest curt va ser dirigit, a quatre mans, pel propi Welles i el seu company William Vance, apareixent ells mateixos com a actors (Welles, ja ho hem dit, fa de Mort i el Vance fa d'indi) junt a la Virginia Nicholson (en aquells temps novia del Welles i futura primera esposa, que aquí fa de vella i també de policia) i el Paul Edgerton (que encarna al servent).

Blade Runner és molt dolenta

Marc Ambit 25.5.13 1 comentari
Corria l'any 1981 i Blade Runner (1982, Ridley Scott) estava apunt de ser estrenada, a punt de convertir-se en llegenda, en un dels puntals de la ciència ficció de tots els temps. En el darrer passi de la cinta per al Jerry Perenchio, el Bud Yorkin,i el Robin French de Tandem Production, els executius que la finançaven. I a mesura que l'anaven veient anaven anotant el que els hi semblava.

Aquesta és la llista de "defectes" que li van trobar a la pel·lícula del Ridley Scott (i que ens passa el bon amic Santi Fernández de @CineTexas). No té desperdici.


Algunes perles:
  • No els hi agrada la seqüència inicial. Això és vista, això és criteri cinèfil, coi!
  • "La veu del narrador és horrorosa, l'audiència s'adormirà". No deixa de ser curiós per dos motius: 1) Van ser aquests mateixos executius els que van imposar un narrador perquè creien que no s'entenia la pel·lícula. El Harrison Ford i el Ridley Scott s'hi oposaven fermament. 2) Precisament per l'oposició, es rumoreja que el Ford va gravar la seva narració amb desgana intencionada amb l'esperança de que decidissin no fer-la servir finalment.
  • "Tenen que posar més pits a l'escena del camerino de la Zhora". Digues que sí, que sinó la peli no l'anirà a veure ningú.
  • "Fins a la mort de la Zhora la pel·lícula és mortalment avorrida". Això ja és de nivell intel·lectual sota mínims.

Dos comentaris afegits, si em permeteu:
1- Gentussa dotada d'aquesta visió tan intel·lectualment elevada del cinema és la que finança moltes de les pel·lícules que s'estrenen.
2- De vegades, tan sols de vegades, ni uns gamarussos com aquests són capaços d'esborrar de la història una obra mestra total i absoluta.

EDITAT_____________________
El Joan Moret ens matisa que aquest "screening" es va fer amb una còpia en blanc i negre i sense la banda sonora definitiva, és a dir que, essent una cersió no final, potser cal posar en context les anotacions d'aquests productors (gràcies, Joan!)

Els cocktails dels vostres personatges favorits del cinema (i la literatura)

Marc Ambit 23.5.13 , 3 comentaris
Des del White russian que es prenia el Dude de 'El gran Lebowsky' fins al Moloko plus de l'Alex de 'La taronja metal·lica', passant per les begudes favorites del Philip Marlowe, el James Bond (és clar), el Viktor Laszlo, el Tony Manero o, fins i tot, el Moe Szyslak dels Simpsons i molts altres.

Això és el que hi trobaràs en aquesta fantàstica infografia que ens ha descobert l'Andreu Gual i que resumeix bona part dels combinats més populars del cinema (i també de la literatura).

Els que sou fans de les series veureu amb nostàlgia l'Old Fashioned, típic que el Don Draper es prenia a mig matí o els Cosmopolitan de les noies de Sex and the City



No patiu que us posem més avall les imatges ampliades per a que pareu atenció i no us perdeu cap detall!


Impossible resistir-se, tenint-los tots a la vista, a la temptació d'imitar-los i, amorrats a la barra d'un bar més o menys reputat, deixar que l'alcohol faci el seu efecte i, com per art de màgia (alcohòlica), ens hi transformem per poder viure les seves aventures.


(Per cert, si us agrada la infografia, la podeu comprar aquí).






Ja posats, quin és el vostre cocktail preferit? Digueu-nos quin és als comentaris!

Les millors pel·lícules en blanc i negre dels darrers anys

Marc Ambit 20.5.13 2 comentaris

La bona amiga Gloria Pérez ens avisava d'una llista de grans pelis en blanc i negre dels darrers vint anys i, ja sigui perquè en trobàvem a faltar (o "a sobrar"), ja sigui perquè la trobàvem massa americana (tal com li passava també al bon amic @xaviroldamm), ja sigui per ganes de jugar, us vam demanar per Twitter que ens diguéssiu quines serien les vostres eleccions. Després de 24 hores, aquestes han estat les pel·lícules mencionades (sense cap ordre concret).

  • La llista de Schindler (The Schindler's list, 1993, Steven Spielberg)
  • Ed Wood (Ed Wood, 1994, Tim Burton)
  • You're the one (2000, José Luis Garci)
  • Los amantes habituales (Les amants régulier, 2005, Philippe Garrel)
  • El caballo de Turín (The Turin horse, 2011, Béla Tarr i Àgnes Hranitzky)
  • Alumbramiento (fragment dins de Ten Minutes Older: The Trumpet, 2002, Víctor Erice)
  • Dead Man (Dead man, 1995, Jim Jarmusch)
  • The day he arrives (The day he arrives, 2011, Hoong Sang-soo)
  • The saddest music in the world (The saddest music in the world, 2005, Guy Maddin)
  • The addiction (The addiction, 1995, Abel Ferrara)
  • Blancanieves (2012, Pablo Berger)
  • La cinta blanca (Das weisse Band, 2009, Michael Haneke)
  • Bona nit i bona sort (Good night and good luck, 2006, George Clooney)
  • Celebrity (Celebrity, 1998, Woody Allen)
  • El hombre que nunca estuvo allí (The man who wasn't there, 2001, Joel i Ethan Coen)
  • Sátántangó (Sátántangó, 2005, Béla Tarr)
  • Control (Control, 2007, Anton Corbijn)
  • Ciutat de vida i mort (Nanjing Nanjing, 2009, Lu Chuan)
  • Pi (Pi, 1999, Darren Aronofsky)
  • 13 tzameti (13 tzameti, 2005, Géla Babluani)
  • Buscant un petó a mitjanit (In search of a midnight kiss, 2007, Alex Holdridge)
  • The Artist (The artist, 2011, Michel Hazanavicious)
  • La chica del puente (La fille sur le pont, 1999, Patrice Leconte)
  • Tetsuo, el hombre de hierro (Tetsuo, 1988, Shinya Sukamoto)
  • Dracula: Pages From a Virgin's Diary (Dracula: Pages From a Virgin's Diary, 2002, Guy Maddin)

Hi afegim les pel·licules que també han rebut vots però que són una mica més antigues de 20 anys (que, al cap i a la fi, són molt bones pel·lícules també).
  • La ley de la calle (Rumble fish, 1983, Francis Ford Coppola)
  • El jovenet frankenstein (Young Frankenstein, 1974)
  • Zelig (Zelig, 1983, Woody Allen)
  • Manhattan (Manhattan, 1979)
  • La vida de bohemia (La vie bohème. 1992, Aki Kaurismaki)
  • Europa (Europa, 1991, Lars von Trier)
  • L'home elefant (The elephant man, 1980, David Lynch)
  • Toro salvatge (Raging bull,  1980, Martin Scorsese)
Què? A que, de sobte, us han vingut ganes de veure més pelis en blanc i negre?
Si encara en trobeu a faltar alguna només cal que ens la deixeu en els comentaris del post i l'afegirem a la llista, faltaria més.
_________________________________________________________________________________
En la confecció d'aquesta llista hi han participat:
@SoyPacolein @xaviroldamn @jordide @anneta2010 @Krla_MilMotes @moiblancetbleu @alain_garridob @joanboterarjona @Alfdeve @angelsgarciah @GinaCR11 @marcambit
@ElisaBiete @BorrsHelena @cintaplans @Mubelyo @IbanAguera @fulci78

Amistats de cinema (VII)

Marc Ambit 18.5.13 , , 4 comentaris
S'estimen, s'odien, es veneren, es desitgen, es diverteixen junts. Són amics. Una mica particulars, sí, però són amics. Són les nostres amistats de cinema.

Jack Nicholson i Michael Douglas


Marlon Brando i Elizabeth Taylor

Gary Cooper y Clark Gable

Brigitte Bardot i Picasso

Gene Kelly i Frank Sinatra


Paul Newman i Robert Redford

Vincent Price i Alice Cooper

Les pel·lícules burgeses

Marc Ambit 17.5.13 3 comentaris
Pel·lícules toves, sense arestes, arrodonides per tal de que no facin mal, que no burxin, que no et facin sentir malament. Són pel·lícules burgeses.
Són pel·lícules que es proposen col·locar l'espectador en la posició més còmoda possible. La posició de no haver de pensar gens però creure que s'és llest, que s'és intel·ligent, que s'és culte. Una pel·lícula burgesa no explica el patiment d'un home afectat per una malaltia degenerativa, prefereix explicar que el mateix home amb la mateixa malaltia degenerativa té una gran il·lusió per viure, que s'enamora, que viu, que és feliç, sense mostrar, ni per un moment, el seu veritable sofriment -amb prou feines alguna pinzellada-, el dolor, físic i mental. El públic amant de les pel·lícules burgeses no vol patir; no vol veure'l patir massa, només el just per tal de saber que pateix, però que no es vegi massa, que no trasbalsi emocionalment, que faci mal a l'ànima.

Una pel·lícula burgesa no castiga als seus personatges protagonistes. El càstig, íntegre, se l'endú el vil·là, tan vergonyosament dolent que es guanya a pols tot el càstig imaginable, i quant més pateixi, millor, que s'ho mereix. Els protagonistes, en canvi, no dubten, no tenen dil·lemes morals, van directes al gra, no es qüestionen res, que no cal, que està tot molt clar, que tenen la raó i prou. (En aquest apartat és molt divertit veure com els 'bons' de les pel·lícules d'acció i aventures burgeses lluiten contra un malvat suposadament tirà, dèspota, inhumà, sàdic, però ho fan, hi lluiten, amb les mateixes armes, a cop de garrot, d'empenta i rodolons, de 'mereixes-caure-pel-barranc-encara-que-jo-t'ofereixi-la-mà-per-salvar-te-però-no-t'agafo-massa-fort-que-et-recordo-que-mereixes-morir').


Les pel·lícules burgeses tenen aquella santa habilitat que les permet tocar temes difícils, temes conflictius, de la manera més superficial i plana possible. Els dil·lemes morals són, únicament, el punt de partida; després el dil·lema desapareix i no torna a aparèixer fins que la música èpica del final et recorda que tot això tenia un propòsit.

Les pel·lícules burgeses, d'altra banda, solen parlar de superació. Tan se val el que es superi, però cal superar-ho. Pot ser una malaltia, un tartamudeig, una marginació social o un desamor. Però cal que es superi, per infondre esperances en l'espectador, no sigui que surti del cinema pensant que tot és una merda.

Un altre aspecte habitual en les pel·lícules burgeses és la crítica. La critica a determinats estaments o cultures que siguin, diem-ho així, fàcilment criticables. És la crítica nivell ascensor, aquella que permet jutjar al que sigui o a qui sigui sense tenir massa arguments i en les que, al final de tot, sempre acaben amb algú dient "i el que no sabem!", com intuint una conxorxa oculta de la que, indubtablement, en som objectiu.

I, és clar, amb la suma de tots aquests elements, a les pel·lícules burgeses les hi cauen sempre un munt de premis, un veritable tou d'estatuetes de tots colors, materials i formes. Sobretot les hi cauen d'aquells premis on hi vota més gent. I com que se li donen premis, és clar, la gent a la que li encanten les pelis burgeses encara té més coartada per esbombar que la peli guardonada els hi ha encantat, que és bona, no, molt bona (al públic burgés li manca opinió pròpia, no té criteri propi, sempre és robat, necessita dir que "és bona" com per marcar una frontera, com per demostrar que sap diferenciar el cinema bo del dolent).
És clar, com negar-s'hi? Com dir que una pel·lícula multi-guardonada i que parla d'algun tema seriós i important no és bona? Això se'ls hi deixa als crítics agosarats, als que fan bandera de la diferència, als que sempre prefereixen anar a la contra de la majoria. Als fanàtics de les pelis burgeses els premis no són més que la constatació de la seva opinió, del seu gust, del seu judici.

Ah, i segons ells, el protagonista sempre fa un "paperàs". Els actors i actrius protagonistes sempre estan bé, sempre ho borden, sempre mereixen un Oscar.

I que quedi clar, que a tots ens ha agradat, alguna vegada, alguna pel·lícula burgesa. No es pot evitar, estan tan ben fetes. No us n'escapoliu, que no és cap vergonya. Cadascú tindrà les seves. Al cap i a la fi, tots som una mica burgesos.

Escenes mítiques: Indiana Jones, el naixement d'un mite

Marc Ambit 11.5.13 Cap comentari
És a punt de desencadenar-se una de les més espectacular seqüències inicials de la història del cinema. Ah!, i és el naixement d'un dels seus més grans mites, l'Indiana Jones.


Ja sabeu el que ve després, oi?
Doncs ve, probablement, un dels moments més intensos de les nostres vides, aquella escena de poc més de dos minuts en el que el cor va deixar de bategar i ja no respiràvem més. Va ser també on es van forjar molts somnis de grandesa, d'aventures i d'una vida plena d'emocions. Fou el moment on molts van decidir que el cinema seria la seva passió i que, molts anys després, seguirien anant al cinema tant com poguessin intentant -potser infructuosament- recuperar aquella sensació.
Per dir-ho d'alguna manera, en aquell moment, per a molts, era l'inici de la història del cinema.

Traumes cinèfils d'infància

Marc Ambit 8.5.13 , 3 comentaris

Va ser un dia intens, de recordar imatges que potser hem volgut (però no pogut) oblidar. Se'ns va acudir preguntar-vos per Twitter quines eren les pel·lícules que més por us havien fet de petits i... vam destapar la capsa de Pandora.


La primera en obrir foc va ser la Eli, que ens va recordar que mai, ni que sigui de broma, ens hem atrevit a pronunciar el mateix nom tres vegades davant d'un mirall.
L'Alberto Lacasa feia una aposta doble, tot rememorant aquella taverna de nom infame ('El cordero degollado') amb una estrella de sis puntes a la paret i, és clar, l'assassí dels assassins, el Jason.
No és l'únic, però que encara té malsons amb el Jason. Mireu sinó el que ens diu la Sara, una autèntica fan del gènere (si no ens creieu, mireu ben de prop el seu àvatar tuitero.
La Fàtima, per la seva banda, es nota que ho devia passar molt malament de petita, perquè no se n'ha pogut estar de dir-ne un bon grapat.

De fet, la Marga també s'apunta a una d'elles.

I no es queden soles amb el Johnny, no, que també s'hi apunta el Xavi Sanz.

Després tenim a l'Àngels que, com molts de nosaltres, mai més ha pogut banyar-se relaxadament al mar.

En el seu patiment aquàtic, l'acompanya el vBernadac.

I ja que mencionem l'Exorcista, l'Alberto Sánchez és un expert en cinema de terror, per això, quan ens confessa amb quina va passar molta por entenem moltes coses...
I, és clar, tampoc no crec que podem dir que el Jordi Querol estava sol tapant-se els ulls veient segons quines escenes de segons quines pelis...
El que ens ha agafat a contrapeu ha estat el Marc Musquera. Sabíem que la peli en qüestió té fans, però nens traumatitzats?
Això sí, després ens aclareix l'escena i... sí, la veritat és que impressionava.

Després tenim a la Marina, que el tema demoníac la trasbalsa, què vols? No serà pas la única, creiem.

I no vols tu que la Cristina es va anar a topar amb una joia de sèrie B dels 80 que la va marcar per sempre?
Ara, que posats a tenir un trauma, tinga'l amb una obra mestra del cinema contemporani, no?
Els companys de Kuu, al seu torn, ens recorden una peli farcida de visions difícils d'oblidar.
Amb en Joan Moret tenim el plaer de compartir fòbies amb una escena en particular d'aquesta fantàstica peli.
I la Sílvia Augé, que és una clàssica, es va deixar espantar per aquesta plaga insofrible.
Ara, que el que té mèrit és fer com la Marta...
No és la única, la Marta, doncs la Ariadna també comparteix fòbia Krueggerista.
I encara una tercera "fan" del Sr. Kruegger. La Júlia Beltrán, que ens fa una confessió ben oberta.
I per acabar de fer pinya, no fos cas que ens adormissim i ens vingués a visitar, aquí tenim a una altra traumatitzada pel Freddy.
Arribats a aquest punt, deixeu-nos confessar que ens ha encantat aquesta piulada de la Mlle Buendia, més que res perquè ja té mèrit que sigui Disney qui et fiqui la por al cos.
Però no està sola, a l'Alain Garrido Disney també li va jugar una mala passada.
Un altre clàssic empedreït és el Javier Robles, al que el vampirisme li va mossegar fort.
I compte amb la Sílvia Go, que ens recorda un divertiment de sèrie B amb el Corey Haim de protagonista.
La Rosa Farreras va tenir la mala bona sort d'ensopegar de ben petita amb aquesta obra mestra indiscutible del gènere.
La Montse Vidal és encara més clàssica. I no ha oblidat ni la peli ni l'escena que li va donar malsons.

I aquí ve l'Eduard a fer-li companyia a la Montse en la seva visita cultural.

I, és clar, això és el que passa quan veus obres mestres de terror quan ets un crio... que desenvolupes fòbies ben reals (com li va passar al bon amic Paco).
El Jalabop, per la seva banda, ens ha donat la idea de preguntar-vos, un dia d'aquests, ja no per les pelis que us feien por sinó pels objectes que han canviat de sentit en la vostra vida gràcies per culpa d'alguna escena de por.
Però el més fort és que a la Eli, el trauma li va venir imposat... pel col·legi!
I vols creure que mai se'ns havia passat pel cap que el David Bowie pogués fer por a ningú? Doncs a l'Anna sí, què passa?
Coneixent a la Sandra Prat com la coneixem, no ens estranya que sigui com és avui en dia (de friki) havent-la marcat tres pelis tan diferents entre sí com aquestes.
I no ens en podíem anar sense trobar un exemple ben diferent. Com tenir un trauma de terror amb... un musical! (Com li va passar al Rafel)
L'Ester, a més a més, ens fa reflexionar. Hem estat capaços, anys més tard, de veure les pelis traumàtiques de nou?
I els amics de La Peli d'Avui ens fan posar la pell de gallina al recordar una pel·lícula que a nosaltres també ens va marcar i que, a més, voldríem tornar a veure perquè sona friki, friki.

Ens ha estranyat que no hi hagués més traumes relacionats amb aquesta que ens recorda el Beltrán.

Compte, però, amb la Cinta, però sobretot amb la mare de la Cinta!

I, per últim, el Carlos Calvo ens confessa que la suma del Klaus Kinski amb el personatge vampíric per excel·lència el va marcar molt. I a qui no? :D

I escolta, que si no vas tenir ocasió de dir-hi la teva, aquí tens els comentaris per poder-nos deixar la teva confessió traumàtica.

Ha mort el Ray Harryhausen

Marc Ambit 7.5.13 , , , Cap comentari

Ens hem quedat de pedra. Pensàvem que, com les seves criatures, el Ray no moriria mai. Però no ha pogut ser. Ho ha anunciat la seva família per Twitter.
Va omplir la meva infància de fantasia, de monstres inoblidables en enormes pel·lícules que van forjar uns anys molt particulars de la meva vida, aquells en els que tot és fantàstic, increïble però real a més no poder.

Escolliu la vostra escena, el monstre, la criatura preferida, d'aquest impressionant recull que abarca dècades i dècades de treball cinematogràfic de primer ordre. Ray Harryhausen ha estat el més proper que hem tingut mai a un hereu de la màgia imaginativa del Georges Méliès.

Famosos del cinema anant en metro (II)

Marc Ambit 7.5.13 , , , Cap comentari
Pot passar-li a qualsevol. Un dia agafes el metro, ben d'hora, per anar a treballar o a estudiar i et trobes amb l'Anne Hathaway fotent-li un petó als morros al seu marit. I qui diu l'Anne Hathaway, diu qualsevol d'aquests que segueix (o d'aquests altres).

L'Anne Hathaway, recordant-li al seu marit que se l'estima

El Jack Gyllenhaal absort en el seu llibre

A la Katie Holmes no sembla agradar-li massa anar en metro

La Maggie Gyllenhaal llegint una revista

La Meryl Streep sembla una turista en aquesta foto

La caza (Jagten, 2012) - Thomas Vinterberg

Marc Ambit 4.5.13 , , 1 comentari
Com la vida d'un home decent se'n pot anar a norris en un obrir i tancar d'ulls. Com una simple mentida innocent, fruit d'una reacció ben humana com és la frustració, pot desencadenar un daltabaix irreparable. Això és el que ens explica La Caza del Vinterberg. Però ens parla, en realitat, de moltes més coses. Ens parla de la pèssima canalització de la frustració, del perdó, de la culpa, de l'amistat, en una trama seca i directa, sense contemplacions, en la que un Mads Mikkelsen que sembla omnipresent darrerament encarna a un tipus ben humà i normal abocat a una situació extrema en un poblet (qui sap si en un món) ple de frustrats irredempts.

El cinema del Vinterberg, així com altres mostres de cinema danès recent, és molt necessari. Ho és perquè no és gens local, és universal. Perquè explica el que passa a dins de les persones, d'aquells que poblem el món comú, el del dia a dia (i no el dels agents secrets, superherois i col·leccionistes de testosterona de rebaixes). Aquí les explosions són internes.
El Vinterberg ja ens va trasbalsar fa molts anys amb aquella magnífica Celebració (Festen, 1998) que inaugurava el moviment Dogma. La seva manera de mostrar una revelació, una explosió llargament retardada ens va colpir cada cop que la vam veure i reveure.
I ara ens entrega La Caza, una notable pel·lícula que ens ha recordat força (més a nivell de trama que temàticament) a una petita delicatessen amagada en la producció europea dels darrers anys: Garage (2007, Lenny Abrahamson).
Agafeu-vos fort a la cadira i, sobretot, quan sortiu del cinema, reprimiu les vostres ganes d'impartir justícia amb les vostres pròpies mans. Us vindrà de gust, segur.


Películes per commemorar l'1 de maig, Dia del Treball

Marc Ambit 1.5.13 , 3 comentaris

Mai no ens afartarem d'aprendre cinema gràcies als nostres amics i lectors.
Avui se'ns ha acudit preguntar amb quines pel·lícules podríem celebrar el Dia del Treball, 1 de maig, i l'allau de propostes interessants ens ha sepultat.
Aquí us les hem volgut acostar, doncs creiem que hi ha molt de cinema (tant de conegut com de desconegut) que val la pena tenir en compte.





















I si encara en trobeu a faltar alguna o, simplement, hi voleu dir-hi la vostra, aquí teniu la casella de comentaris.

Subscriure's a: Missatges ( Atom )