Les pel·lícules burgeses

Pel·lícules toves, sense arestes, arrodonides per tal de que no facin mal, que no burxin, que no et facin sentir malament. Són pel·lícules burgeses.
Són pel·lícules que es proposen col·locar l'espectador en la posició més còmoda possible. La posició de no haver de pensar gens però creure que s'és llest, que s'és intel·ligent, que s'és culte. Una pel·lícula burgesa no explica el patiment d'un home afectat per una malaltia degenerativa, prefereix explicar que el mateix home amb la mateixa malaltia degenerativa té una gran il·lusió per viure, que s'enamora, que viu, que és feliç, sense mostrar, ni per un moment, el seu veritable sofriment -amb prou feines alguna pinzellada-, el dolor, físic i mental. El públic amant de les pel·lícules burgeses no vol patir; no vol veure'l patir massa, només el just per tal de saber que pateix, però que no es vegi massa, que no trasbalsi emocionalment, que faci mal a l'ànima.

Una pel·lícula burgesa no castiga als seus personatges protagonistes. El càstig, íntegre, se l'endú el vil·là, tan vergonyosament dolent que es guanya a pols tot el càstig imaginable, i quant més pateixi, millor, que s'ho mereix. Els protagonistes, en canvi, no dubten, no tenen dil·lemes morals, van directes al gra, no es qüestionen res, que no cal, que està tot molt clar, que tenen la raó i prou. (En aquest apartat és molt divertit veure com els 'bons' de les pel·lícules d'acció i aventures burgeses lluiten contra un malvat suposadament tirà, dèspota, inhumà, sàdic, però ho fan, hi lluiten, amb les mateixes armes, a cop de garrot, d'empenta i rodolons, de 'mereixes-caure-pel-barranc-encara-que-jo-t'ofereixi-la-mà-per-salvar-te-però-no-t'agafo-massa-fort-que-et-recordo-que-mereixes-morir').


Les pel·lícules burgeses tenen aquella santa habilitat que les permet tocar temes difícils, temes conflictius, de la manera més superficial i plana possible. Els dil·lemes morals són, únicament, el punt de partida; després el dil·lema desapareix i no torna a aparèixer fins que la música èpica del final et recorda que tot això tenia un propòsit.

Les pel·lícules burgeses, d'altra banda, solen parlar de superació. Tan se val el que es superi, però cal superar-ho. Pot ser una malaltia, un tartamudeig, una marginació social o un desamor. Però cal que es superi, per infondre esperances en l'espectador, no sigui que surti del cinema pensant que tot és una merda.

Un altre aspecte habitual en les pel·lícules burgeses és la crítica. La critica a determinats estaments o cultures que siguin, diem-ho així, fàcilment criticables. És la crítica nivell ascensor, aquella que permet jutjar al que sigui o a qui sigui sense tenir massa arguments i en les que, al final de tot, sempre acaben amb algú dient "i el que no sabem!", com intuint una conxorxa oculta de la que, indubtablement, en som objectiu.

I, és clar, amb la suma de tots aquests elements, a les pel·lícules burgeses les hi cauen sempre un munt de premis, un veritable tou d'estatuetes de tots colors, materials i formes. Sobretot les hi cauen d'aquells premis on hi vota més gent. I com que se li donen premis, és clar, la gent a la que li encanten les pelis burgeses encara té més coartada per esbombar que la peli guardonada els hi ha encantat, que és bona, no, molt bona (al públic burgés li manca opinió pròpia, no té criteri propi, sempre és robat, necessita dir que "és bona" com per marcar una frontera, com per demostrar que sap diferenciar el cinema bo del dolent).
És clar, com negar-s'hi? Com dir que una pel·lícula multi-guardonada i que parla d'algun tema seriós i important no és bona? Això se'ls hi deixa als crítics agosarats, als que fan bandera de la diferència, als que sempre prefereixen anar a la contra de la majoria. Als fanàtics de les pelis burgeses els premis no són més que la constatació de la seva opinió, del seu gust, del seu judici.

Ah, i segons ells, el protagonista sempre fa un "paperàs". Els actors i actrius protagonistes sempre estan bé, sempre ho borden, sempre mereixen un Oscar.

I que quedi clar, que a tots ens ha agradat, alguna vegada, alguna pel·lícula burgesa. No es pot evitar, estan tan ben fetes. No us n'escapoliu, que no és cap vergonya. Cadascú tindrà les seves. Al cap i a la fi, tots som una mica burgesos.