La caza (Jagten, 2012) - Thomas Vinterberg

Com la vida d'un home decent se'n pot anar a norris en un obrir i tancar d'ulls. Com una simple mentida innocent, fruit d'una reacció ben humana com és la frustració, pot desencadenar un daltabaix irreparable. Això és el que ens explica La Caza del Vinterberg. Però ens parla, en realitat, de moltes més coses. Ens parla de la pèssima canalització de la frustració, del perdó, de la culpa, de l'amistat, en una trama seca i directa, sense contemplacions, en la que un Mads Mikkelsen que sembla omnipresent darrerament encarna a un tipus ben humà i normal abocat a una situació extrema en un poblet (qui sap si en un món) ple de frustrats irredempts.

El cinema del Vinterberg, així com altres mostres de cinema danès recent, és molt necessari. Ho és perquè no és gens local, és universal. Perquè explica el que passa a dins de les persones, d'aquells que poblem el món comú, el del dia a dia (i no el dels agents secrets, superherois i col·leccionistes de testosterona de rebaixes). Aquí les explosions són internes.
El Vinterberg ja ens va trasbalsar fa molts anys amb aquella magnífica Celebració (Festen, 1998) que inaugurava el moviment Dogma. La seva manera de mostrar una revelació, una explosió llargament retardada ens va colpir cada cop que la vam veure i reveure.
I ara ens entrega La Caza, una notable pel·lícula que ens ha recordat força (més a nivell de trama que temàticament) a una petita delicatessen amagada en la producció europea dels darrers anys: Garage (2007, Lenny Abrahamson).
Agafeu-vos fort a la cadira i, sobretot, quan sortiu del cinema, reprimiu les vostres ganes d'impartir justícia amb les vostres pròpies mans. Us vindrà de gust, segur.