Al nostre bon amic Oriol Llevat li passen sempre coses molt curioses. Aquest darrer any ha estat vivint a Chicago i ha fet amistat amb un dels seus veïns, l'Aaron Boruch. Un dia, aquest veí el convida a fer una barbacoa a casa seva i li presenta al seu tiet, el Charles Worthing (a la foto que segueix hi són tots dos, tiet i nebot) i li explica una història.



A l'any 1960, el Charles corria per les platges australianes fent surf amb uns amics. De cop i volta se li acosta un fotògraf i els hi diu que està fent fotos per posar com a portada d'una peli, el més gran documental que sobre el surf s'ha rodat mai. Ells accedeixen i la foto s'acaba convertint, efectivament, en la mítica portada de The endless summer (1966, Bruce Brown).

"Si tinguéssim prou diners i temps podríem estar perseguint l'estiu al voltant del món, fent-lo infinit". Això és el que va provar de fer, si més no, el Bruce Brown en organitzar un viatge al voltant del globus amb dos surfistes de Hawai, el Mike Hynson i el Robert August, intentant descobrir nous llocs on fer surf, sempre amb l'obsessió de trobar "l'onada perfecta".

De Hawai a Dakar, d'allà a Sudáfrica, llavors cap a Perth i Sydney, Auckland i tornar cap a casa, aquesta és la ruta que seguiren. En el seu camí descobreixen indrets on mai ningú no hi ha fet surf mentre la tribu local els observa encuriosida (i amb moltes ganes de provar-ho, és clar), personatges pintorescs i surfers d'arreu, tots obcecats amb les condicions climàtiques i l'estat de la mar.

El millor del documental és, sens dubte, el seu to decididament innocent. Impregna les diferents escenes d'un humor que convida al somriure (que si ara fan veure que l'avioneta cau en picat, que si faig veure que lligo amb una surfera, etc.) i et regala una decidida impressió de que res no és important en la vida, més enllà de deixar-se gronxar per les onades.

Però és que aquesta innocència dels seixanta acaba regalant, a més, alguns dels moments més memorables. El narrador (el propi Bruce Brown) explica amb certa sorna, per exemple, com els nadius reaccionen a l'aparició dels dos surfistes a les platges de Dakar, com dient "pobres negrets, que estan tan endarrerits", però les imatges mostren un poble extremadament unit per fer la pesca diària (centenars de persones treballant conjuntament per recollir una xarxa de pesca gegantina), extremadament respectuós, encuriosit i juganer.


Per descomptat, aquells que hagin somiat algun cop en cavalcar onades furibundes, en fer nosewalks, en endinsar-se en els tubs d'aigua escumosa de platges idíl·líques, gaudiran mol especialment de les imatges gravades en les platges de Hawai, en un moment on el surf es va popularitzar (en part gràcies a aquesta pel·lícula) i en les que hi apareixen mítics surfistes com el Miki Dora, el Phil Edwards o el Butch Van Artsdalen. Encara mostren un surf lleugerament primitiu (únicament fan servir longboards, per exemple) comparat amb el que poden estar acostumats a veure avui en dia, però la puresa de les imatges val el seu pes en or.


De fet, la influència d'aquest documental en la cultura surf fou tan immensa que la platja de Cape St. Francis a Sudáfrica (que a la pel·lícula és descoberta pels dos surfistes, un lloc on mai ningú no hi ha fet surf abans però que compta amb una seqüència il·limitada d'onades perfectes) acabà convertint-se en lloc de pelegrinatge obligat per a tot surfista experimentat.

El propi Bruce Brown dirigí l'any 1994 una seqüela (pobrament titulada The endless summer II) en la que reprenia el viatge, aquest cop amb dos surfistes diferents i mostrava l'evolució del surf des dels seixanta, amb l'aparició de les taules més curtes i amb l'evident canvi d'estil que això va provocar en les noves generacions de surfers.

I si ja heu vist la pel·lícula o si bé us en han vingut moltes ganes, no deixeu de conèixer la història que li va passar al nostre amic Oriol Llevat fa uns dies i que té molta relació amb aquesta pel·lícula.