The Turin horse (2011) - Béla Tarr i Ágnes Hranitzky

El filòsof Friedrich Nietzsche surt de casa seva a Torí i veu com un carreter infligeix un dur maltractament al seu cavall, que no sembla voler-se moure. El Nietzsche s'hi apropa, abraça el cavall i es posa a plorar. A casa seva, estirat al llit, pronuncia a la seva mare les seves paraules pòstumes: "Sóc un estúpid". Queda en estat catatònic i perd la consciència per acabar morint dos anys després sense haver pronunciat cap altra paraula.

El director hongarès Béla Tarr es pregunta què li devia passar a aquell cavall després de l'encontre amb Nietzsche. I és aquí on arrenca aquesta encisadora i àrida pel·lícula, quan el cavall arrossega el carro i al seu amo carreter cap a la seva masia, al bell mig del no res, colpejats amb fúria per una tempesta violenta i un vendaval implacable i omnipresent que ho arrasa tot.
El film, contemplatiu, minimalista, retrata els sis dies posteriors a l'encontre amb Nietzsche, plantant la càmera al mig del dia a dia del carreter, la seva filla i el cavall. Assistim a la rutina de llevar-se pel matí, d'anar a buscar aigua al pou, de fer el dinar, de contemplar el buit exterior per la finestra -com si fos la televisió-. Assistim, en definitiva, a la vida mort.
Pausadament, el film ens va introduint en aquesta rutina diària, un cop darrera l'altre, i aquí és on ens il·lumina. L'aparent buidor de la trama amaga detalls, matisos quasi imperceptibles, aparentment innecessaris, fútils, però que conformen la vida d'aquell que està abocat a la desaparició.
El cavall, signe de la vitalitat, d'allò salvatge i gloriós, està malalt, està cansat de viure, no vol menjar. L'amo, vell, atrotinat, cansat i sense expectatives, mig invàlid, intenta no cedir. Sa filla, jove i suposadament amb energia, està adotzenada, compulsivament reclosa en una vida limitada. Déu va trigar sis dies en construir el món. El Béla Tarr en necessita sis més per destruir-lo (llegeixo en una molt encertada crítica del Ludovico).

Amb un blanc i negre estorant, una banda sonora que alterna les composicions minimalistes del Mihály Víg i el terrabastall constant i persistent de la tempesta de vent, unes actuacions naturalistes i una conscientment buscada transparència a l'hora de filmar, Tarr ens aboca a la foscor de l'existencialisme, a la buidor d'un futur incert i desvalgut. Ens obliga a fixar-nos en allò en que, en una altra pel·lícula, passaria desapercebut. Les poques sorpreses que assalten la rutina del pare i de la filla arriben com a llamps, que ens fan posar en alerta. La vida canvia, potser, tan sols amb un truc a la porta.

Implacable, trista, despietadament buida, The Turin horse és una altra manera d'entendre el cinema. Us la recomanem, indubtablement, de cara a la seva estrena d'aquest divendres. Però us la recomanem avisant prudentment de que no és una pel·lícula a l'ús, fàcil i digerible amb facilitat. Agradarà als fanàtics del Gus Van Sant més recent, així com a tots aquells que encara creuen que el cinema es pot explicar de moltes maneres diferents.