The Artist (2011) - Michel Hazenavicious

Ha estat, sens dubte, el film de l'any, avalat per públic i crítica, però sobretot per ser una proposta poc convencional. Ja ens vam fer ressò aquí mateix de la multitud de premis que havia rebut, fins a arribar a les seves 10 nominacions als Oscars.

Un cop vista, la veritat, no m'ha emocionat gens ni mica i l'he trobada força carrinclona i passada de voltes. Entretinguda ho és, això no li trauré pas, però molt lluny d'agradar-me i deixar-me un bon gust de boca.

La pel·lícula funciona a dos nivells. Un primer nivell es basa en la nostàlgia. Aquí crec que la peli ho clava. Des de la fotografia fins la història -sobada, simplista, exagerada- passant per l'estil actoral i la música, tot recorda al cinema mut que homenatja. La producció és impecable i l'execució igualment. The Artist et transporta veritablement a una època de pioners i de canvis tecnològics sobtats que ho transformaven tot de la nit al dia.

Més enllà d'això, però, en el segon nivell, el de la pel·lícula com a tal, al meu gust fracassa estrepitosament. La trama, ja ho dèiem, no s'aguanta massa per enlloc, doncs la història de l'auge i caiguda d'un mite de la pantalla gran (el George Valentin, interpretat per Jean Dujardin) ja l'hem viscuda moltes vegades abans, molt en particular si el seu declivi té a veure amb l'arribada del cinema sonor. El Hazenavicious s'entesta en omplir el buit dels diàlegs amb metàfores tan sobades, òbvies i estereotipades que acaben insultant l'espectador. Aquí en va un resum il·lustratiu:

- En Valentin s'acomiada dels estudis per fer la seva pròpia pel·lícula i es troba, en una escala, amb l'ascendent estrella que és la Peppy Miller (esplèndida Bérénice Bejo) mentre ell, evidentment, la baixa.
- En Valentin surt de la casa de subhastes on ho ha venut tot per sobreviure. Passeja per la ciutat i passa per un cinema on projecten "A lonely man".
- La Peppy Miller, després d'haver-li comprat secretament a la subhasta anterior totes les seves pertinences per tal de donar-li suport, estrena una peli que es diu: "The guardian angel".

I així podríem seguir. No calia, la veritat, no calia. És clar -val a dir-ho-, de tantes metàfores com el director intenta, algunes li surten bé, molt en particular les visuals, des de la Miller abraçant-se al frac i a la perxa del seu estimat fins a ella mateixa revisant fotogrames de la seva primera escena junts. Aquestes funcionen, i molt bé, però es dil·lueixen entre tanta brossa metafòrica vulgar.

Menció d'honor especial al càsting. No tant a les actuacions -que estan francament molt bé- com a l'elecció dels actors i actrius. El Jean Dujardin encaixa perfectament com a revisió del Gene Kelly, fatxenda, exageradament seductor i molt passat de voltes. La Bérénice Bejo dibuixa fantàsticament bé alhora una actriu dels 30 amb una bellesa i frescor moderna. I després estan els secundaris... quin secundaris! Sembla com si la intenció de la pel·lícula, potser en un intent de fer una metàfora més, fora donar una nova oportunitat a actors i actrius fantàstics vinguts a menys en els darrers anys. Des del John Goodman, fins al James Cromwell (L.A. Confidential, Babe), sense oblidar a la Penelope Ann Miller (Carlito's way, Awakenings), la Beth Grant (Rain Man, Speed), l'Ed Lauter (etern secundari de luxe) i el grandíssim (i aquí desaprofitat) Malcolm McDowell (A clockwork orange).

Produïda amb gran pressupost i amb una clara orientació als Oscars, va ser rodada en escenaris mítics de l'era daurada del cinema mut i, per descomptat, aquesta cura es nota en el film, que destil·la amor pel cinema. Una altra cosa és que l'homenatge sigui interessant, que no és que ho sigui massa.