Ens hem quedat de pedra. Pensàvem que, com les seves criatures, el Ray no moriria mai. Però no ha pogut ser. Ho ha anunciat la seva família per Twitter.

The Harryhausen family regret to announce the death of Ray Harryhausen facebook.com/pages/The-Ray-…
— Ray Harryhausen (@Ray_Harryhausen) May 7, 2013

Va omplir la meva infància de fantasia, de monstres inoblidables en enormes pel·lícules que van forjar uns anys molt particulars de la meva vida, aquells en els que tot és fantàstic, increïble però real a més no poder.

Escolliu la vostra escena, el monstre, la criatura preferida, d'aquest impressionant recull que abarca dècades i dècades de treball cinematogràfic de primer ordre. Ray Harryhausen ha estat el més proper que hem tingut mai a un hereu de la màgia imaginativa del Georges Méliès.

Ha estat, indubtablement, la sèrie revelació de l'any. Personalment, ja ho sabeu, no em va semblar gran cosa fins que els guions es van centrar en dues línies argumentals úniques (en els darrers tres capítols), i no en sis o set alhora (com durant els primers episodis, en els quals es feia fins i tot difícil de seguir la història degut a la complexitat de les connexions entre els múltiples personatges de diferents famílies), però és indubtable que l'esforç de producció ha estat altíssim. Tan és així que la segona temporada no podrà emetre's fins al març del 2012.


Una molt bona prova de l'esforç visual fet per recrear ja sigui King's Landing, Winterfell o qualsevol de les altres fantàstiques localitzacions és aquest vídeo on es poden veure, enllaçades, les escenes gravades "reals" i els afegitons digitals. Un veritable gaudi per als sentits, només recomanable per a aquells que ja hagin vist la primera temporada sencera (conté spoilers!) i que m'arriba gràcies al fantàstic Tumblr de Ladymosca.

De què va una peli? Respondre a aquesta pregunta pot ser molt senzill o molt complex depenent de si estem parlant de 2001 una Odissea a l'espai o de La ciudad no es para mi.

Afortunadament, Internet ens ho posa tot més fàcil i gràcies a la tecnologia us podem oferir una nova manera de respondre a la pregunta del principi del post:  De què va una peli?

M'encanten els jocs de paraules simplons i per això m'he decidit per posar-li aquest títol a la secció que potser cal explicar una mica.

Una Crítitag és la imatge d'un núvol de tags extretes de crítiques de cine trobades a la xarxa.
Per a la primera Crítitag he triat la peli Thor acabada d'estrenar i he afegit 8 crítiques de professionals i de bloggers amateurs. El resultat és molt visual i no se si ajudarà a decidir si la peli val la pena, però en tot cas en mostra el més destacat segons els crítics.

Així doncs, de què va Thor? 




Les tags han sortit de crítiques de la peli dels següents mitjans:

Fotogramas, La Butaca, Miradas de cine, Tu blog de cine, Aullidos, Videodromo, No solo geeks i Toma cine

És, sens cap mena de dubte, una de les més fantàstiques escenes de ball de la història del cinema. L'efecte visual és espectacular, i la manera de dur-lo a terme, realment enginyosa (tot i que no la desvetllarem pas aquí... a L'última projecció creiem en la màgia del cinema :-).

Deixeu-vos portar, fiqueu-vos en la història amb el subtil primer minut del tall i gaudiu de l'alegria d'estar enamorat.

Hi ha pel·lícules de terror que han canviat els nostres comportaments. Ningú es fica al mar de la mateixa manera després de veure Jaws (Tiburón) de l'Spielberg. Doncs de la mateixa manera, qui veiés aquest episodi de la sèrie Twilight Zone (La dimensió desconeguda) probablement no torni a agafar un avió de la mateixa manera.

Tothom ha vist episodis de Twilight Zone, tothom recorda que li va agradar, però són pocs els episodis que, en realitat, la gent recorda. I, sens dubte, un dels més recordats és el que porta el títol: Malson a 20.000 peus.

Narra la odissea aèria d'un home que acaba de sortir d'un sanatori i que té els nervis a punt de trencar-se, especialment quant, mirant per la finestreta, li sembla veure un monstre pelut al damunt d'una de les ales de l'avió que vola sota una implacable tempesta.

L'home en qüestió és encarnat de manera esplèndida pel William Shatner, el capità Kirk de la sèrie Star Trek (el capità hauria d'estar ben acostumat a situacions així, no?). Però el que més m'ha sobtat en donar-li una revisió al capítol ha estat descobrir en els títols de crèdit el nom d'en Richard Matheson com a guionista.
En Richard Matheson és un dels puntals de la ciència ficció moderna, autor d'algunes peces clau d'aquest gènere, entre d'altres Sóc Llegenda, en la que narra la experiència de l'únic supervivent al món d'una catàstrofe nuclear (adaptada al cinema als anys 70 amb el Charlton Heston fent de protagonista i amb el títol The Omega man), L'home minvant (que el Jack Arnold adaptà també pel cinema) i un munt d'històries breus, incloent la que l'Steven Spielberg va agafar com a base de la seva opera prima, Duel (Diablo sobre ruedas).

Per acabar-ho d'adobar, l'episodi fou dirigit pel gran artesà que és Richard Donner (La profecia, Superman, Els Goonies, Arma Letal, etc.), que va aprendre l'ofici a base de dirigir sèries de televisió, sempre amb resultats molt dignes.

Als anys 80, una producció cinematogràfica de Hollywood agafà uns quants dels més mítics episodis de la sèrie per fer-ne un homenatge. Una de les històries escollides, per descomptat, va ser aquesta. Dirigida per George Miller, el director de Mad Max, en aquesta ocasió, l'actor que encarnà el sofert passatger amb por a volar era el grandíssim John Lithgow.


Tornant a la Dimensió desconeguda -la original, vull dir-, l'episodi en qüestió no té desperdici. Us en deixo aquí una versió reduïda de 6 minuts però us recomano fervorosament que busqueu l'original, tanqueu les llums i, ben sols, intenteu veure'l. I després, si teniu nassos, agafeu un avió

Venuda com la peli de l'any, com una cinta amb un nivell intel·lectual altíssim, com un canvi en el cinema (ara cada any ens en venen una que sembla que ha de canviar el cinema, l'any passat era Avatar, ja veus tu), Inception no és més que un còctel embotit de molts ingredients i en molta quantitat que tot i que entreté i té un punt interessant, acaba resultant quasi completament fallida.

Fallida, fonamentalment, perquè no arriba a cap dels adjectius amb els que el seu propi màrqueting s'ha autodenominat ni compleix les promeses que el seu plantejament aventura. Carregar un guió amb diferents subnivells de somnis (a dream within a dream) i, per tant, fer-la difícil de seguir, no la converteix en un producte intel·lectual. Parlar dels somnis i del subconscient no vol dir que estiguis parlant de filosofia adulta. I incloure-hi un personatge amb un passat turmentós que li distorsiona els somnis, tampoc.

La història intenta explicar amb un mínim de coherència una idea força esbojarrada. Existeix un sistema per ficar-se en els somnis dels demés (del qual en DiCaprio n'és, evidentment, expert) la qual cosa s'aprofita en el món dels negocis per robar informació vital de la competència. La bogeria comença quan s'ordeix un pla per introduir-se en la ment del futur amo d'un imperi i, ja no extreure-li una idea o informació confidencial, sinó implantar-la-hi una de nova que faci canviar el rumb del seu negoci.

Cal reconèixer-li, indubtablement, a Inception un pols grandiloqüent que es manté durant tot el film. Diguéssim que un té la percepció durant tota la pel·lícula que el que està veient és gran, que és enorme, que és important. La música de Hans Zimmer hi ajuda i molt (probablement la seva millor partitura, a l'alçada de la que va fer per K2). La trama es complica tan com pot, ja des de la primera escena, els salts d'un nivell de somni a un altre es succeeixen (i a sobre, cadascun té una mesura temporal diferent), l'aprenentatge sobre les teories de la introducció de diverses persones en els somnis es va desenvolupant sobre la marxa, inexorablement. I, en definitiva, la trama va fent-se més feixuga i més difícil de contextualitzar (que no d'entendre) a mesura que el clímax final s'acosta.

Però ni els personatges enganxen, ni estiren de la trama (ni tan sols el protagonista). La trama, que es complica per segons, no sembla portar a enlloc massa interessant, i les casualitats i les sospitoses sorpreses de guió grinyolen en la complexa maquinària de Nolan. Al cap i a la fi, els somnis que imagina Nolan són massa coherents per ser creïbles com a somnis, massa lligats a les exigències d'una trama d'acció i de thriller. I, per si fos poc, el que és veritablement difícil de seguir és la narrativa visual de moltes de les escenes d'acció, francament desencaixades i abruptes.

I és que Nolan, que es donà a conèixer amb la magnífica Memento, però que continuà amb la nefasta Insomnia, després amb la discreta The Prestige i que llavors escometé dos acceptables (només acceptables, res d'obres mestres) capítols de la franquícia del Batman, no és pas un autor, sinó un artesà modern capaç d'entregar productes ben acabats però que gaudeix de més prestigi del que les seves obres mereixen. Els seus fans porten molt de temps volent-lo encimbellar i Inception és una bona ocasió per fer-ho, tot i que el cinema que hi ha en aquestes dues hores i mitja de pirotècnia sofisticada sigui realment de pa sucat amb oli.

No se li pot negar a Inception una potència visual més que decent, tot i que molt repartida durant el film, una temàtica ambiciosa i un detallisme en el guió realment admirables, però això no salva una pel·lícula sense ànima i molt menys aconseguida del que en Christopher Nolan, indubtablement, va veure en els seus somnis.

Aquesta peli ben bé es podria titular "Not just another superheroes movie" -i possiblement aquest títol va passar per la ment dels seus productors (o dels seus distribuïdors espanyols davant d'un títol tan poc "espanyol")- però acaba prenent el nom del superheroi protagonista. Aquest és un adolescent que decideix portar a la realitat el somni de molts jovenets que, enterbolits pels masclistes i testosteronics còmics de superherois, s'imaginen enfundats en neoprens colorits repartint estopa a tort i a dret, alliberant així l'excés glandular propi de l'edat. Fart de passar desapercebut entre les noies, de ser atracat cada dos per tres, de ser, en definitiva, ningú, encarrega un vestit ajustat de color verd i intenta intercedir en batalles que, donada la seva mínima corpulència i la seva innocència, té perdudes abans de començar. Però, el que és el cinema, un cúmul de curiositats el posaran en l'ull de l'huracà, al bell mig dels negocis tèrbols d'una banda mafiosa que controla la ciutat.
L'enginyós guió ens porta doncs a viure les peripècies d'un pobre pocapena d'institut convertit en superheroi voluntariós però poc dotat que va descobrint la dificultat del seu propòsit.
El més interessant però d'aquesta divertida i entretinguda Kick-Ass és, sens dubte, l'aparició d'un deliciós personatge secundari, la superheroïna de 13 anys Hit-Girl, una rabassuda criatura educada pel seu pare entre armes i violència, que sembla una professional de l'esbatussada i que li dona mil voltes al pobre del Kick-Ass. Veure com aquesta desllenguada i implacable assassina púber aniquila un darrera l'altre els vil·lans mitjançant sanguinàries maniobres i cabrioles impossibles és el gran encert d'un film que, indubtablement, sense ella no existiria.
Curiosament, als Estats Units, la cinta ha tingut problemes per mostrar a una -aparentment- innocent criatura de tretze anyets deixant anar grolleries i insults, però no per tota la violència absolutament explícita i voluntàriament excessiva que exerceix. Coses dels valors morals, suposo.
S'hi afegeixen altres personatges més o menys enginyosos, portadors de gags simpa`tics però sense massa punch que el públic rep amb la mateixa innocència que caracteritza als protagonistes, però el Matthew Vaughn troba la manera d'explicar una història senzilla i sense grans encerts amb el ritme suficient com per fer-la molt entretinguda i divertida. L'equilibri entre l'acció -abundant- i la comèdia -en iguals proporcions- és admirable, i el pas de l'una a l'altra es produeix sense dificultat, evitant els paranys d'aquests tipus de pelis que, sovint, arranquen en comèdia i quan arriben a l'acció no saben fer la transició sense patir una davallada.

Tot i tenir debilitats clares i contundents -el gag sobre la orientació sexual del protagonista està tan sobat que fins i tot se n'han fet pel·lícules senceres sobre aquesta mateixa premissa- el to és tan adequat que el públic s'hi entrega des del primer moment i arriba a deixar-se anar en moments culminants del film -aplaudiments?, feia molt de temps que no els sentia al mig d'una sessió!- quan la innocència dels protagonistes sembla superar-se i comportar-se com uns veritables superherois de pantalla -és a dir malparlats, prepotents, hiperviolents, sanguinaris i absolutament mancats de pietat o clemència-.

És doncs aquesta Kick-Ass tota una sorpresa atesa la vergonya al·liena que podria haver generat un producte similar en mans menys enginyoses, i un divertiment entranyable que agradarà a la gran majoria d'espectadors/es. Està lluny, molt lluny de ser l'obra mestra que alguns intenten vendre, és molt menys intel·ligent del que el seu creador suplica que ens creiem i és molt menys rodona del que hauria de ser, però funciona perfectament bé com a entreteniment des del primer minut fins a l'aparició dels crèdits. I això, avui en dia, ja és molt dir.

La manera de fer cinema d'acció ha canviat en els 20 anys que separen l'inici de la nissaga dels Connor d'aquesta quarta (i no última) entrega. La pirotècnia digital ha substituit l'artesania, i comparar les dues primeres parts de la història dels cyborgs més populars del cinema amb les dues últimes és una molt bona manera de comprovar "l'evolució".
Primerament, el que ha canviat és la textura. Terminator 2 és, possiblement, la última pel·lícula d'acció que emprava, fins a les últimes conseqüències, els efectes visuals artesanals. Un helicòpter perseguia un cotxe en un vol rasant a dos pams escassos de terra, una moto volava per damunt d'un pont, un camió mig destrossat arrambava amb tot el que es trobava pel camí, centenars d'especialistes s'hi deixaven la pell en cada escena. Així, tot i compartir pantalla amb la gran novetat digital que era l'efecte del T1000 polimorf, els efectes especials (abans, en l'era analògica, se'n deien especials, que no visuals) eran tan tangibles que el seu realisme es palpava, la seva textura era rugosa, tenia relleu. Terminator Salvation, per contra, és una col·lecció incontrolada d'enginys mecànics generats per ordinador que encara no tenen cos, no semblen més que cromos bidimensionals que desfilen sobreposats per damunt del cel·luloide.

En segon lloc, la densitat i llargària de les escenes d'acció s'han vist desproporcionadament augmentades. La qual cosa ens porta a la tercera diferència.

Així doncs, en tercer lloc, la diferència més radical i important: ja no queda espai ni per a una història decentment explicada ni per a uns personatges totalment sepultats sota tones d'infografia. Dit d'una altra manera, en el cinema d'acció modern ja no queden fotogrames lliures per posar-hi veritable cinema.

A veure, posem les cartes sobre la taula...aquesta peli és més simple que una patata pelada. Però no enganya. I en uns temps com els que corren, això ja és un mèrit. Com a bon producte, Avatar entrega el que publicitava: efectes especials a dojo, una història plagada de tòpics digeribles en poca estona, i un rerafons de crítica que embaucarà -al loro!- a tothom que s'atansi a les sales amb un cor decorat amb guirnaldes nadalenques.

James Cameron no és un mal director. De fet, probablement, és un dels directors nordamericans més hàbils en la confecció de productes de consum massiu que no deceben als espectadors. Des dels Terminators fins als Aliens, des d'Abyss fins a Titanic, Cameron ha demostrat tenir les idees clares i s'ha convertit en una mena d'Steven Spielberg contemporani, transformant en or allò que ben bé podia haver acabat en ferralla.
Això sí, Cameron no és cap autor. I potser l'únic problema de tota aquesta formulació és que ell, de vegades, sembla creure-ho.
La única cosa que decep realment d'Avatar és la seva simplicitat. Però és una única maca en un conjunt realment fantàstic, replet d'emoció, d'acció i d'enlluernament visual.

La recreació d'un món fantàstic com el d'Avatar demanava, hores d'ara, un pas endavant; potser més que un pas feia falta un bon salt. I en Cameron sempre va tenir clar que ell era un dels pocs en disposició -i en la posició- per fer-ho.
Allà on ens va dur el Senyor dels Anells no és més que el punt de partida d'Avatar, una meravella digital que sembla tan real que l'espectador deixa de qüestionar-se la frontera entre la realitat i la ficció als pocs minuts de metratge (curiosament sent aquest també un dels temes principals del film). Ja no només Cameron ha fet de George Lucas i ha creat amb mà divina tota una biodiversitat riquíssima, sinó que ha buscat que cada detall, per insignificant que fos, enriquís cada presa. El resultat és un món perfectament real dins de la seva essència fantàstica, que és, probablement, el millor compliment que se li pot fer.

La trama, per descomptat, pura acumulació de tòpics, però prou ben trenada com per no sentir-se ofès. Les relacions entre els protagonistes són, per descomptat, tan fluixes que semblen més inversemblants que els paisatges pels quals deambulen (mai ha estat, precisament, el fort de Cameron). El missatge ecològic, no calia dubtar-ho, sembla formulat per l'Al Gore.
I al poti-poti se li han d'afegir "inspiracions" d'Star Wars, de la pròpia El Senyor dels Anells (que, a la seva vegada, ja eren poti-potis inspirats en clàssics) i de força d'altres clàssics del gènere dels efectes visuals que tantes infàncies han omplert i tants Nadals han triomfat.
Però el millor de tot -i el motiu pel qual cal felicitar a Cameron- és per ser prou hàbil com per servir un producte de fast-food amb la dignitat suficient com per servir-se en un restaurant decent.
Són, en definitiva, 160 minuts de goig fílmic, amb ulleres 3D o sense, que ni cansen ni deixen ganes de més. La mesura justa, doncs, en una barreja molt ben sacsejada.

Una de les coses que més pena fa és veure com un mite, un ídol, un artiste que havies admirat pel seus treballs es dil·lueix amb el pas del temps. Cadascú té els seus. Un dels meus és en Terry Gilliam. Vaig entendre que hi havia un cinema proper a l'art amb la meravellosa Brazil, em vaig divertir amb la cerca del Grial dels Monty Python, em vaig emocionar amb la història d'amor de El Rei Pescador i fins i tot em vaig entretenir molt amb les dotze mones i el Brad Pitt fent de boig. Però darrerament Gilliam ha volgut explotar una veta que sempre ha estat molt present en el seu cinema, la de l'imaginari visual hiperfantàstic. Aquest tret, que no era més que un inggredient en les seves grans pel·lícules, ha passat a prendre un protagonisme absolut tal com ja va fer, fa molts anys al racontar les aventures del famós Baró de Munchausen. Ara, els seus darrers films semblen articulats exclusivament al voltant de la premisa de mostrar mons inverosímils farcits d'éssers fantàstics i colors llampants, tal com ha fet en The Secret Of The Grimm Brothers o en aquesta mateixa The Imaginarium Of Doctor Parnassus.
Així, la història és l'excusa, la forma és el fons i s'ha acabat el bròquil.
El problema és que aguantar dues hoers de metratge amb sense sentits visuals és massa dur per un espectador mitjà. La profunditat dels personatges és inexistent, així com cap tret de vida en els seus diàlegs.
El desencís és més gran encara en veure desfilar pels fotogrames un ventall d'actors de primer ordre, des de Christopher Plummer encarnant al Doctor Parnassus, fins a Tom Waits impersonat en un dimoni força canalla. Menció a part mereix el cas del Heath Ledger que, en resultar mort durant el rodatge obligà a Gilliam a buscar-se un enginyós truc de guió per poder continuar el film. Però donat que el film gira al voltant d'un escenari fantasiós on tot és possible i les lleis fonamentals no regeixen, això és el cervell del Doctor Parnassus, Gilliam ho aprofita per canviar-li la cara al protagonista sense impedir que el film continui. Així el personatge del Heath Ledger es transforma, consecutivament, en Colin Farrell, Jude Law i Johnny Depp, engruixint així el ventall d'artistes de primera línia que figuren en el film.

La història? Quasi inexistent i, en qualsevol cas, sense importància. Un triangle amorós molt dil·luit, un teatre ambulant que amaga un mirall màgic que, en atravessar-lo, transporta al bell interior del cervell del mil·lenari i inmortal Doctor Parnassus, que enfronta a qui s'endinsa en una elecció inel·ludible que el protarà a engruixir les files de l'infern o les del cel.
Un humor molt discret i inconsisstent intenta perfumar una pel·lícula que no du enlloc, i això es nota des del primer minut, a que el pols narratiu de Gilliam fa temps que sembla atrofiat.

Un hagués desitjat que al final Gilliam no hagués trobat el finançament necessari per acabar la seva aproximació al Don Quixot, doncs acabar-la serà la millor manera de desprestigiar i treure-li sentit a la seva millor obra dels darrers anys: el documental sobre la impossibilitat d'acabar el seu rodatge.

L'esperança però, no es perd mai, i un segueix esperant que Gilliam sigui capaç de recuperar el seu ampli coneixement fílmic i ens presenti un film en el que el protagonista sigui el guió i no la parafernàlia fantàstica.

Japó és un país amb una manera molt particular d'acostar-se a l'art, sigui quina sigui la seva disciplina. I el pitjor de tot és que a occident rebem amb comptagotes les mostres que produeixen. És aquesta Goemon un magnífic exemple. Més espectacular i molt més entretinguda que El Senyor dels Anells del Peter Jackson -per posar un exemple de cinema occidental d'acció i disseny de producció titànic- aquesta fascinant història de revenja, intrigues polítiques i esbatussades de ninjes sobrenaturals atrapa des del seu espaterrant inici amb una fotografia manipuladíssima que tant reverbera els colors per fer-ne un deliciós quadre hipercromat, com dibuixa -digitalment- paisatges impossibles, castells magnífics i fa ballar lluitadors imbatibles.

La pirotècnia visual és tan aclaparadorament bella que un podria despistar-se fàcilment d'una trama més sòlida del que acostuma a ser habitual, a cavall entre uns flashbacks potentíssims i unes escenes d'acció realment espectaculars. Goemon, una mena de Robin Hood verídic de l'antic Japó feudal que, efectivament, robava als rics per repartir-ho entre els pobres, es troba ficat, per accident, enmig de la baralla pel poder pel país, en un moment turbulent, fruit de traïcions vàries i d'ambicions polítiques desbocades. El que no s'imagina en Goemon és que en realitat és el destí el que el crida a reprendre fils de la seva vida que havia volgut tallar en pos d'una mai del tot aconseguida llibertat individual.
Les històries que es repeteixen, els personatges que s'emmirallen, que es canvien d'identitat, formen un joc de miralls interessantíssim i molt entretingut d'observar.
Si bé el seu clímax final sembla traspassar la frontera que separa l'espectacle visual de la orgia sense ànima, aquest ens reserva unes quants cops d'efecte molt enginyosos que semblen, fins i tot, voler reclamar una relectura de la història escrita d'aquest bandit entranyable que és Goemon.
Coproduïda amb l'ajut de la Warner, és aquest un film d'acció i aventures que no decebrà als fans del gènere però que, sobretot, entretindrà a aquells/es que mai han sentit gran predilecció per aquests tipus de films.

Després de veure aquesta entretenidíssima pel·lícula de ciència ficció i efectes visuals a dojo em va venir al cap que feia molts anys, però molts, que no veia un cinema d'explosions i acció hipervisual que no em deixés avorrit i amb mal sabor de boca. Ves a saber qui en té la culpa, però la veritat és que des de fa més d'una dècada, els tràilers promocionals d'aquests tipus de films són molt més divertits que les dues hores de metratge que volen vendre.
Hollywood ha forjat una camada de directors/es especialitzats/des en omplir de miratges els fotogrames, alhora que en treien l'essència i la diversió, convertint les cintes en cúmuls d'explosions, píxels esbojarrats i impactes visualts. En el camí, s'hi deixaven dos elements fonamentals del bon cinema, del que et fa venir ganes de tornar-hi: els personatges i el guió.

No ens enganyéssim, els personatges d'aquest retorn als origens d'Star Trek no passarien ni per figurants en una peli de Dreyer, però, si més no, a diferència de qualsevol dels personatges/herois de deixalles fílmiques com Independence Day, Armaggedon o Transformers, aquests no insulten l'intel·ligència de l'espectador ni són elevats a la categoria de mites inteocables amb plànols excessivament amarats de grandesa i, sovint, patriotisme.
I, per una altra banda, el guió és capaç de mantenir la tensió quan no exploten naus, quan no s'esbatussen, quan no hi ha, en definitiva, acció. I així, quan en qualsevol dels films del gènere, als deu minuts, ja estàs embafat d'adrenalina, aquesta Star Trek juga amb habilitat malabarística amb més elements per confeccionar un producte rejovenidor de franquícia que entreté, emociona i diverteix.
I no, millor no comparar-la amb cap de les deu pel·lícules anteriors de la saga...els originals no en sortirien ben parats, paraula de trekkie.

Totes -absolutament totes- les pel·lícules de zombies (o infectats com se'ls hi diu darrerament) pretenen ser una metàfora d'algun fet fortament relacionat amb algun aspecte del moment en que van ser rodades. En alguns casos, com és el cas de la fundacional "Night Of The Living Dead" de'n Romero, tot i que la pel·lícula en realitat no en pretenia cap de metàfora, va ser la pròpia crítica i el públic qui la hi va donar. El comunisme, el capitalisme, l'exèrcit, l'imperialisme econòmic i fins i tot la massificació i atomització de la informació a Internet han estat metàfores aplicades a la fórmula bàsica del contagi d'uns quants humans per mostrar una dicotomia apocalíptica entre vius i morts.
Però tot això ha estat en la foscor d'un cinema, amb una pantalla enorme i una audiència predisposada a patir tant colpidores imatges. Ara però, una ambiciosa -i costosa- producció anglesa assalta les llars de passius televidents que, entaforats en els seus sofàs, entre programes del cor, noticiaris impactants i realitys cada cop més rocambolescs, per amorrar-lo a un espectacle veritablement dantesc, gore, sàdic i, val a dir-ho, extremadament intel·ligent.

La premissa és tan bàsica com -a priori- hilarant. Una epidèmia zombie s'extén per Gran Bretanya, escampant-se inexpugnablement per arreu. Els únics que n'estan salvaguardats són...els concursants del Big Brother, el reality fundacional i punt d'inflexió de la televisió moderna. Emprant decorats idèntics als del programa real, introduint-hi fins i tot la seva presentadora habitual, la Davina McCall (la Mercedes Milà anglesa), aquesta sèrie de cinc capítols arrenca en menys de deu minuts els possibles somriures per la curiositat de la proposta i la reemplaça per descarnades ganyotes de l'horror i el fàstic més repugnant que mai s'ha vist a la televisió.

Narrada amb contundència i pols narratiu invariable, bevent de totes -i de les millors- fonts del gènere (de Dawn of the Dead, versió 2004, agafa els zombies que corren, de 28 Days Later la càmera digital tremolosa i saltimbanqui, de Romero el plaer d'observar amb deteniment l'horror), els cinc capítols col·leccionen imatges inesborrables, esglais a dojo, personatges despreciables (destacant n'Andy Nyman com el implacable i sense escrúpols productor del programa) i un estrany regust a dinar mal paït que perdura fins a la finalització de la sèrie.

Poc més s'ha de desvetllar d'aquest magnífic joc de miralls, d'imatges metafòriques i de veritats catedralícies amagades entre vísceres i budells. La "tele" mira a la "tele", i no s'agrada...

I si no em creieu...veieu-ne el tràiler.

Vagi per endavant que sóc un gran admirador de Terry Gilliam. El seu cinema conté algunes de les més imaginatives e interessants propostes del cinema modern, incloent-hi una de les meves pel·lícules favorites, Brazil. Però sovint, en Gilliam ha demostrat tenir problemes amb l'equilibri natural entre imaginació i concreció narrativa, i aquest n'és un dels seus més clars exemples. Gilliam parteix d'una enginyosa idea per presentar els famosos germans Grimm, convertint-los en estafadors de lo espiritual, fent-se passar per especialistes en lliurar als pobles de malediccions que ells mateixos han provocat amb un parell de sequaços que es disfressen d'abominable bruixa o de qualsevol poltergeist que els permeti atemorir una població i permetre així que se'ls contracti per grans sumes de diners.

A l'igual que li passava en una altra de les seves obres fallides, Las Aventuras del Barón de Munchausen, la imaginació desborda cada fotograma, però la trama i la tensió es dil·lueixen a mesura que avancen les peripècies fantàstiques dels Grimm. Les petites dosis d'humor, volcades sense precisió ni confiança, no ajuden a fer-ho més suportable. I tot i que la subtrama de la relació dels dos germans podia haver aportat una mica de frescor, en Gilliam no sembla interessat en el tema i segueix desvariejant per entre boscos encantats, aparicions truculentes i acostant-se més al terror fantàstic que a les aventures, un gènere en el que de ben segur el film hagués navegat més plàcidament.

En qualsevol cas, Gilliam ha demostrat ser sempre un cineasta molt personal, amb una visió molt imaginativa i original del cinema, i no hi ha cap dubte de que ens tornarà a sorprendre i a emocionar, però haurà de ser més endavant.

Oh!, una peli dels Wachowski...els de Matrix!...un nen...curses de cotxes futuristes...colorins...molts colorins...zzz...zzz...zzz...ui!, més colorins!...curses...cotxes que salten pels aires...zzz...que l'avança!, que l'avança!...que bat el rècord!...que sí, que el bat!...zzz...zzz...

Oh!, una peli dels Wachowski...els de Matrix!...les tres Matrix, la bona, la dolenta i la pitjor...zzz...zzz........

Que quedi clar: no sóc fan de Guillermo del Toro; ans al contrari, sempre m'ha semblat que té molt menys cinema que popularitat. Ni m'agrada la descremada Cronos, ni la avorrida Mimic, ni la absurda Blade 2; i tampoc no crec que El Laberinto del Fauno sigui cap cosa de l'altre món. I, per descomptat, la primera part de Hellboy em sembla francament fluixeta. Però li haig de reconèixer al bo del Guillermo una imagineria visual realment enginyosa en tots els casos. I si en totes les anteriors aquesta imagineria quedava com a única excelència d'uns films prou soporífers, sembla que en aquesta segona part de l'heroi fatxenda de cornamenta retallada ve acompanyada d'alguna cosa més, digues-li un guió sòlid i, probablement, més encert a l'hora d'utilitzar uns personatges que amb prou feines semblàven reals a la primera part.
El primer encert té a veure amb una trama ben sòlida, cimentada al damunt d'un personatge antagònic realment magnètic, el Príncep Nuada, que ha decidit trencar una treva mil·lenària amb l'ésser humà, cansat de veure com destrueix un planeta que no només a ell pertany. Val a dir que no és un antagonista mític, a l'alçada de Darth Vader, per exemple, però sí de Darth Maul, per entendre'ns; és a dir, un dolent que si bé va mancat de carisme, va sobrat de presència física, i cada una de les seves aparicions aporten plasticisme i diversió a dojo.
El segon dels encerts és, sens dubte, el tractament dels personatges. És evident que no estem parlant d'un ventall de personatges à la Bergman, però el seu comportament és prou digne i creible com per permetre que les estones que separen les escenes d'acció tinguin interès. La major presència del personatge de l'Abe -el C-3PO d'aquest film-, que s'enamora de la germana del príncep, li atorga a la pel·lícula una certa diversificació, li treu protagonisme a les xul·leries de Hellboy i es conerteix en un divertit contrapunt a les seccions adrenalíniques.
I el tercer valor afegit d'aquest film respecte a la seva preqüel·la és, sens dubte, les encertadíssimes i imaginatives escenes d'acció. Molt lluny d'allò que és convencional, Del Toro es busca les garrofes per donar a cada encontre, a cada baralla, d'una singularitat, d'un gir inesperat, d'un "més difícil encara" que fa que la tensió del film no decaigui ni per un instant.

En definitiva, una excepció en l'adotzenat gènere dels films d'acció i fantasia d'avui en dia.

Quin malbaratament de temps i de diners...quatre anys ha trigat en Tarsem Singh, auspiciat per Spike Jonze i David Fincher, a rodar aquesta fàbula psicològica buida i insubstancial.
Que en Singh (ara es fa dir només Tarsem) és un director visual no és descobrir res. La seva carrera com a director publicitari i la seva pel·lícula primera, The Cell, ja ho evidenciaven. I que aquesta pel·lícula conté algunes de les més belles imatges rodades en el cinema recent, tampoc. Però el cinema és alguna cosa més que imatges i so; és aquella màgia intangible la que el fa meravellós. I d'això, en Tarsem Singh, no en té ni un bri.

Rodada amb un desplegament de mitjans espaordidor, tenint cura de cada enquadrament, dissenyant-lo com si d'un quadre es tractés, tots i cadascun d'ells, buscant la bellesa en els paisatges i edificis de tots els continents haguts i per haver, a The Fall li manca esperit, li manca tendresa, li sobra tècnica i li manca valor. Valor per abraonar-se a una història interessant, a la relació d'un malalt amb tendències suicides i cúmul de frustracions amb una nena ingressats en el mateix hospital, amb les agalles de filmar els sentiments i no les llums i les ombres. En Tarsem no troba mai el ritme ni, particularment, el to amb el qual explicar una història dins d'una altra història, i la barreja d'ambdues, la realitat i la ficció. Es perd entrecreuant la imagineria ètnica de Baraka amb la anècdota del narrador de contes i l'infant atent i identificat amb la història de, per exemple La Princesa Prometida. Les dues històries paraleles transcorren sense acumular tensió, sense penetrar en el que els personatges respiren. El director sembla creure que el seu públic és exactament igual de crèdul que la nena protagonista que para l'orella embadalida sense qüestionar-se res. A aquestes alçades del cinema, cap espectador és púber, cap mirada és innocent.
Així, el film és tan buit per dins, que els badalls dels espectadors hi ressonen, un cop descobreixen que la història màgica que ens han venut, que la grandiloquència visual no treurà cap per enlloc, que tot era fum i que la bellesa de la que es gaudeix a l'inici del film es marcirà en venir sola, despullada i sense intenció.

I no hi ha pitjor verí per a una pel·lícula que el desencís de l'espectador.

És d'agrair que una franquicia poderosa com Batman hagi volgut donar un gir per tal de captar el públic femení­, habitualment mancat de personatges coherents i exempts d'aquella prepotència mascle tan habitual en el cinema.
El problema és que, a...(read more) part d'això, el cavaller obscur és una de les pitjors pel·l­ícules de la temporada. Un guió plagat d'absurds, un muntatge absolutament equivocat i exempt de qualsevol emoció, i una certa tendència a carregar-se les bases d'un mite, el senyor de la nit, que ha tingut sempre com a principal escenari el Gotham nocturn i que aquí­ campa lliurement a totes hores.

El film pretèn ser profund i ho explica tant malament que es queda en l'anècdota. I per si fos poc, a sobre preten ser original atorgant-li al Joker el protagonisme de la pel·lícula, cosa que ja havia fet Burton amb el primer Batman.
Per cert, ja que parlem del Batman de Burton, bé mereix una revisió per haver sabut copçar l'essència del personatge (tant de l'heroi com del malvat) i així­ també es podrà veure que en Jack Nicholson proiposava un Joker molt més interessant que el del malograt Ledger.