Hearts of age, la primera pel·lícula de l'Orson Welles

Ciutadà Kane (Citizen Kane, 1941, Orson Welles) passa per ser la primera pel·lícula del gran Welles. A ella, sempre digué el propi Welles, s'hi va abocar sense tenir ni idea de cinema i, qui sap, potser per això li va sortir com li va sortir, trencant moltes de les barreres narratives existents a l'època.
Però, en realitat, no és pas aquesta la seva primera incursió al cinema. El primer cop va ser l'any 1934 per rodar un curtmetratge anomenat Hearts of age (que hem descobert a través d'OpenCulture).


En l'imprescindible llibre que el Peter Bogdanovich escriví d'ell, el propi Welles, en ser preguntat per Hearts of age esclata: "I com diantre vas arribar a assabentar-te de l'existència d'aquest fruit d'una entremaliadura?".

Welles sempre havia reconegut haver filmat abans de Ciutadà Kane, però mai no mencionava aquest curtmetratge. Per què? Probablement ell mateix ens dóna la clau en la mateixa conversa amb el Bogdanovich: "És una paròdia, Peter, tan sols una xarada. Una diversió de dissabte tarda sobre la gespa del jardí".
La intenció, pel que diu Welles, era fer una paròdia que barregés l'univers de El gabinet del Dr. Caligari del Robert Wiene amb el La sang del poeta de Jean Cocteau, pinacles de l'expressionisme l'una i del surrealisme l'altra.

Veient el curtmetratge és indubtable que hi ha molt d'improvització i de manca de cura, però està farcida d'elements molt reveladors de cara a l'univers Wellesià.


Veient-lo, alhora que documentant-nos per escriure aquest post, se'm venen al cap diferents qüestions:

• Dubto molt de que, en realitat, als seus 19 anys, l'Orson Welles volgués veritablement fer una paròdia. A Welles se li poden tirar moltes floretes, però seria absurd no admetre que sempre ha tingut un ego tan gran com la seva petjada fílmica. Així que se'm fa difícil creure (tal com apunta el Mark Maynard) que en plena joventut volgués fer una paròdia. Em sembla més plausible pensar que tenia tota la intenció del món de fer una bona pel·lícula surrealista, copiant el que se li havia quedat enganxat a la retina als cinemes de Nova York.
• Per molt que ell mateix hi insisteixi, és molt evident que hi ha una intenció narrativa. Tot i que el llenguatge surrealista que empra desdibuixa lleugerament la trama, el curt està molt lluny del cripticisme de les obres veritablement surrealistes. Tal com algú molt enginyosament apunta en els comentaris del vídeo a YouTube, Welles sembla estar preguntant-nos "Per qui toquen les campanes?",  encarnant ell mateix a la Mort (juganera i entremaliada) i fent una declaració final d'intencions ben evident.
• Hi ha imatges molt poderoses i inquietants. Des de la seqüència inicial amb la vella cavalcant furiosa i sexualment el mecanisme de la campana (acotxada per un servent negre) fins a la sorpresa del piano (un homenatge/paròdia al piano de Un chien andalou?), passant per les constants (re)aparicions del personatge de la Mort interpretat pel propi Welles, que primer apareix com si fos un elegant cavaller de cara esfereïdora i que va desvetllant la seva naturalesa pèrfida i malvada. Però també els plànols intercalats de la vella i de la Mort, discutint amb un ferocitat a pocs centímetres de la càmera, el suïcidi del servent mostrat amb un dibuix, etc.
• Hearts of age remena un tema que sempre va obsessionar Welles: la mort. I, pel que sembla, aquest "sempre" no és pas una exageració excessiva.

Rodat l'any 1934, aquest curt va ser dirigit, a quatre mans, pel propi Welles i el seu company William Vance, apareixent ells mateixos com a actors (Welles, ja ho hem dit, fa de Mort i el Vance fa d'indi) junt a la Virginia Nicholson (en aquells temps novia del Welles i futura primera esposa, que aquí fa de vella i també de policia) i el Paul Edgerton (que encarna al servent).