Sátántángo (1994) - Béla Tarr

Plànols pràcticament immòbils de 8 o 10 minuts. Personatges que fan vida quotidiana i que, sense talls en el metratge, observem minuciosament. La càmera no busca els personatges, els personatges tampoc busquen la càmera. La càmera, simplement, grava, mentre la vida passa per davant. El cinema de Béla Tarr enregistra la vida, unes vides concretes, unes vides dessolades en paratges igualment dessolats. Sátántángo ('El tango de Satanàs') dura 7 hores, 450 minuts de la vida d'una cooperativa de grangers que es veuen obligats a tancar en la desaparició del comunisme a Hongria.

Com us podeu imaginar, una pel·lícula de 7 hores no genera les mateixes sensacions que una de, posem per cas, 2 hores. I encara menys si porta la signatura de Tarr -narració contemplativa, solemne, pausada (quasi immòbil)-. Quan un plànol dura 10 minuts i grava els moviments obtusos, dificultosos d'un doctor ebri i senil, l'espectador se'l mira diferent. Més que mirar el plànol, l'observa, embadalit. Cada detall sense importància és observat. No cobra més importància per això, simplement existeix, cobra vida. I d'això, justament, tracta el cinema de Tarr i aquesta pel·lícula: de la vida.

Perquè això és el que pretén en Tarr, filmar la vida. Tal com ell mateix ha explicat en diverses ocasions, la trama en les seves pel·lícules és un element secundari. No és tan important el que passa a nivell cronològic sinó com passa i de la manera en que es filma per tal de que l'espectador observi l'escenari i la vida que hi deambula. Això mateix vam descobrir en The Turin Horse (i encara no ens n'hem recuperat), això mateix passa a Sátántángo.

Hipnòtics plànols, escenes temporalment entrellaçades, encadenades en el seu desordre temporal, contemplació, catarsi estètica de primera magnitud, això és Sátántángo. Set hores de vida enllaunades i servides en safata a un espectador que, sense saber ben bé com, acaba atrapat en el no res, en la buidor més extrema de la vida d'uns personatges a mercè de les seves esperances.