Us ha passat alguna vegada que us poseu al llit esperant dormir plàcidament, però l'únic que succeeix és que el vostre cervell va a tota velocitat i els ulls no se us tanquen i només podeu mirar el rellotge i anar restant les hores que us queden fins que soni el despertador?

Segur que si.

L'insomni és una de les alteracions (per dir-ho finament) més molestes (per continuar amb la finura) que es poden patir, sobre tot a partir de la quarta nit; però.... atenció! Hem trobat una gran solució!
No us emocioneu, aquesta solució no us ajudarà a dormir; si teniu insomni sabreu que l'únic que ho cura és la química, però si us agafa en una de les nits que no teniu pastilles, el que podeu fer és veure aquests videos, que com a mínim us treuran l'ansietat i se us farà la nit més curta.

El primer vídeo és el més curt: En Liam Neeson llegeix un conte i, igual que els seus personatges de les pel·lícules que segresten la seva familia, no s'està per tonteries:







En fi, estic segura de que això us ajudarà en la vostra propera nit d'insomni. Feliços somnis!

Ens vam atansar a veure El ministerio del tiempo amb moltes ganes i expectatives, doncs molts havien cridat als quatre vents que era una de les millors sèries espanyoles de tots els temps. Si, a sobre, té a veure amb els viatges en el temps, allà que ens hi trobareu.
I és veritat que la sèrie parteix d'unes bases molt interessants: Un ministeri secret del govern que, aprofitant una estructura de portes espai-temporals, s'assegura que la història d'Espanya segueix el seu curs sense que ningú vingui a distorsionar-la, a matar a Lope de Vega abans de que escrigui les seves obres mestres, etc.
La idea no és nova, en tot cas. La història de la ciència ficció està farcida de "policies" del temps, que lluiten per evitar que el continu temporal no entri en paradoxa. Però, indubtablement, lligar-ho amb els mites històrics espanyols sembla que pot donar molt joc.


Però només ho sembla. I és així perquè, com en la majoria de les produccions espanyoles, tot està fet amb una matusseria espectacular. Fem-ho ràpid, això:
- La direcció és tova i, per tant, no és capaç d'infondre-li la més mínima tensió dramàtica o d'acció. I, a més a més, és incapaç de corregir un guió ple de forats narratius i dramàtics.
- La meitat dels actors estan pèssims. (Si ho voleu veure en positiu, l'altra meitat estan prou bé).
- La història fa aigües a nivell de ciència-ficció i les explicacions que s'hi donen són lamentables.
- Les constants conyetes sobre les retallades dels funcionaris, la improvisació espanyola, els personatges històrics fent funcions ministerials... molt barroer tot plegat.

I podríem seguir. Però fa mandra. Tanta com veure un capítol més de la sèries espanyola més sobrevalorada d'aquest any.
Però, espera... no ho tanquem així. Fem l'esforç de ser justos. S'aprecia -paraula que sí- la intenció de fer un producte interessant i enginyós. La premissa és curiosa i, com deia el Ferran Monegal l'altre dia la seva columna periodística, pot donar molt de joc. És tan sucosa, aquesta premissa, que estem segurs  que no trigaran en arribar ofertes d'altres països per adaptar-la a les seves realitats històriques. Però fins que no arribi, algú tindrà que escriure i filmar els capítols de la versió espanyola que, hores d'ara, ens avorreix cosa fina.

Hi diversos aspectes que, al gust de qui escriu, fan que un documental sigui memorable. D'aquests aspectes, n'hi ha tres que aquest magnífic Planeta Asperger compleix sobradament:

1- La sensació de descoberta
El documental existeix per posar de relleu alguna cosa que no es veu, que no es coneix, ja sigui una injustícia, un valor artístic o cultural, una conxorxa, un drama personal. A més sensació de troballa, de tresor enterrat, millor sensacions deixa un documental. Un, després de veure'l, entén que és necessari que tothom el vegi.
I Planeta Asperger li descobreix a l'espectador a un reducte de la societat que, si bé existeix, no es veu (o no la volem veure): la gent que pateix aquest síndrome multiforme. I ho fa apropant-nos a quatre casos extremadament diferents que ens expliquen com es viu en aquest planeta anomenat Asperger que tan poc té en comú amb el dels demés.

2- Els moments Herzog
Un documental busca constantment arribar a moments àlgids d'il·luminació que, ja sigui per la poètica d'allò què es veu o d'allò què es diu, semblen sintetitzar perfectament part del missatge i la intenció que esgrimeix. (La Noemí Roig li va donar aquest nom en honor a la multitud de moments d'aquest tipus que els documentals de Herzog tenen). I si els protagonistes de la història o la pròpia història no porten a aquests moments, el director se'ls inventa, se'ls fa venir bé, conscient de que, sense ells, un documental no arriba, no toca, no trasbalsa.
I Planeta Asperger n'acumula un bon tou, d'aquests instants, de frases lapidàries, de moments molt intensos. No volem ara desvetllar-vos-els doncs li trauríem la gràcia al vostre visionat, però nosaltres ens quedem amb una frase del César, la parella de la Regina: "A veces pienso que somos como dos viejecitos" tot fent referència a la particular relació de parella que s'estableix quan l'Asperger és present.


3- La parcialitat prudent
Tots els documentals es fan amb intenció. Però la intenció ha d'assolir-se amb una raonable imparcialitat, estant disposat a donar l'opció a l'espectador de pensar diferent, de reflexionar per si mateix, i no a donar-li tot mastegat, a amagar les "proves en contra" de les teories que recolza i promulga.
I Planeta Asperger és prou prudent per no encarar un documental d'aquest tipus edulcorant-ho. S'atreveix, per exemple, a posar quatre casos ben diferents, fins i tot aquells amb comportaments més extrems i allunyats de la realitat d'aquells que no patim el síndrome. Així, el cas del Víctor, un jove que s'ha creat el seu propi món dins la seva habitació, se'ns presenta sense polir-ne les arestes, mostrant la complexitat del seu pensament i potser provocant en algun espectador l'allunyament absolut i definitiu (la seva habitació amb les parets pintades i guixades ens pot portar a pensar en trastorns més greus, en bogeria, fins i tot), molt en particular quan els directors decideixen no tallar les escenes en les que el Víctor fuma marihuana (tot regalant-los-hi als escèptics l'excusa perfecta per menystenir-lo) o es posa violent. Això és ser imparcial, encara que sigui dins de la intenció de voler convèncer al món de que aquesta gent necessita comprensió. Cal comprendre'ls en la seva totalitat, no només en aquella que un espectador mitjà estaria disposat a acceptar.

Per tant, Planeta Asperger és un molt bon documental perquè la seva essència, la seva matèria primera, és molt bona. La María Barroso i el Ricardo de Gracia ens apropen a uns personatges que han crescut en una societat que no entenen i que no els entén. Són els altres, els estranys, els diferents. No compleixen els codis socials preestablerts, i això desencaixa a molta gent quan els ha de tractar. Han intentat simular aquests codis socials, a costa de molt d'esforç, per intentar integrar-se. Les seves famílies han hagut de passar pel tràngol de, primer de tot, no saber què era el que els hi passava als seus fills (la diagnosi és difícil), i després pel moment d'autoinculpació. Han hagut de patir vexacions diverses quan ells la única cosa que volien era que els deixessin en pau.
I si bé és cert que la factura tècnica de la pel·licula deixa una mica que desitjar (format televisiu, muntatge poc polit, errors no corregits), la seva aproximació al tema és tan directa i sincera que enganxa l'espectador i el fa passar per tots els estadis de l'exclusió social. Planeta Asperger, en definitiva, ens mostra aquesta exclusió en tota la seva injustícia, doncs ens presenta quatre persones amb una intel·ligència palpable i magnífica que, precisament perquè pensa diferent, són separats d'una societat molt menys plural i rica del què ens agrada presumir.
És, per tant, necessària, colpidora i sincera. Què més se li pot demanar a un documental?


teaser - planet asperger- spanish version from elamedia on Vimeo.

Ens han fascinat completament aquestes fotografies (que hem descobert al blog Jedavu) de dibuixants de Disney, Warner i Hannah-Barbera fent-se servir a si mateixos com a models per animar de manera realista els seus personatges: el gat Tom, l'ànec Donald, el Mickey Mouse, el Fred Picapedra, el Trusty de La dama i el vagabund o el Bugs Bunny.

I aquí, la paraula animar sembla prendre tot el seu sentit. Són aquests artistes els que, realment, són dins dels personatges que dibuixen i que han omplert les nostres vides.

El problema d'Ex Machina és que es queda a mitges, només aquest. La pel·lícula és correcta, està ben filmada (sobretot tenint en compte la inexperiència del seu director), els actors estan força bé, tots els elements són al seu lloc. Però un no pot fer una pel·lícula de ciència ficció sobre la Intel·ligència Artificial i quedar-se en la superfície.
I no pot perquè ja se n'ha parlat i molt d'això al cinema, i se n'ha parlat a fons. Des de 2001 del Kubrick fins a Ghost in the shell, passant per la pròpia Artificial Intelligence de l'Spielberg, aquestes i moltes altres cintes han aprofundit en l'ànima de la màquina, plantejant més preguntes que respostes.
I d'això, a Ex Machina, res de res. Seria més just titllar Ex Machina de pel·lícula d'intriga que no de ciència ficció perquè quan s'hi vol posar (que ho intenta) patina per la superfície i en cap cas s'atreveix a jugar cartes més interessants. Tot queda en un joc d'enganys més típica d'una pel·lícula del Mamet que no pas de les anteriorment citades.

I això, per descomptat, tampoc no té perquè ser dolent. Si algú vol passar una estona entretinguda al voltant d'un robot i els seus creadors, que provi de veure Ex Machina. Ara, que no s'esperi res més, que no ho obtindrà.

I ja han passat, un altre any, la cerimònia més esperada ha estat una mica previsible en quant a premis i l'han salvat els números musicals que ens han agradat molt.
 

Per començar, en Neil Patrick Harris ha fet un gran homenatge al cinema acompanyat de l'Anna Kendrick i de Jack Black:

 

Una altra actuació que ens ha deixat tremendament sorpresos ha estat la de Lady Gaga interpretant d'una manera magistral el Sound of music de la incomparable Julie Andrews (i això, no ho pot fer tothom!)

 
Per últim, us deixem amb l'actuació que més ens ha impactat: John Legend i el raper Common fan posar en peu l'auditori amb una actuació molt emocionant:

 

 I per acabar la Llista de Premiats dels Oscar 2015:

Ahir se'ns va morir el Louis Jourdan, deixant una filmografia prou extensa (més de 80 pel·lícules) i papers inoblidables a Gigí, El proceso Paradine, Madame Bovary, Can-Can, El Conde de Montecristo i, fins i tot, Octopussy.
Però en llegir el seu decés, no he pogut traure'm del cap durant una bona estona una de les meves favorites de tots els temps, aquesta de Carta de una desconocida del Max Ophuls. Però deixeu-me posar-vos en situació.
La Lisa (Jean Fontaine) és una adolescent que té com a veí a l'Stefan Brand (Louis Jourdan), un jove pianista de renom. La Lisa se n'enamora perdudament i l'observa des de la distància. La família de la Lisa, però, se n'ha d'anar a viure lluny i, al cap d'uns anys, encara obsessionada amb el record, s'escapa i torna a la seva antiga casa, on torna a observar a l'Stefan, una nit rere una altra. Fins que ell la veu. I llavors comença una de les cites més boniques que el cinema mai ha filmat i que té com a escena central aquest moment magnífic en el que els dos s'embarquen en una atracció que simula un vagó de tren que viatja pels llocs més fascinants del món. Tot un joc d'il·lusions que serveix com a metàfora perfecta del què la Lisa sent i viu per un amor idealitzat.

Aquest tipus no és de fiar. És obsessiu. Ha après tot el què sap per Internet (recita frases de memòria, vomita dades que per ell són la veritat absoluta i al damunt de les quals estructura la seva moral). Busca un lloc al món. Però el món és brut, com ell, i l'encaix no sempre és fàcil de trobar. Sap que és un animal nocturn, perquè la nit és on la moral és més tova, on la llum dels fanals i dels neons deixa més ombres que clarors als carrers dels suburbis de Los Angeles. I quan veu a uns reporters que es dediquen a caçar les notícies més escabroses de l'Amèrica adormida descobreix què vol ser quan sigui gran.

I el què el Louis Bloom (Jake Gyllenhaal) vol ser és aquell que alimenta l'alienació d'una part de la societat (no només de la nord-americana, compte, una part de totes les societats són així), farcint els noticiaris de desgràcies humanes, de sang, de fetge i, sobretot, de por. Accidents, incendis, atracaments, assassinats, les càmeres d'en Bloom enregistren les pors que la societat es perd mentre dorm (però que pot rescatar en els telenotícies de primera hora del matí, com per començar bé el dia mirant-se les desgràcies dels demés i, qui sap, potser donant gràcies per haver pogut conservar, un dia més, la fràgil existència del nostre dia a dia).

Per descomptat, el Louis Bloom i la resta de reporters nocturns no són l'única peça de l'engranatge de la por sostinguda: ho són també les cadenes de TV, els seus productors (René Russo), els propis espectadors, etc., en un cercle ben tancat que es retroalimenta i que, com tot circuit tancat, tendeix a viciar-se, a necessitar el cada-cop-més, a desdibuixar allò que l'encadena -la moral- per alliberar-se'n i convertir-se en un ens autònom que circula pel món sota les seves pròpies normes, rodolant estrepitosament per sobre de la civilització i acumulant detritus, runes, deixalla i porqueria humana. Cada dia que passa, els límits són més tous. I per trencar els límits i dormir bé cal que la moral es forgi amb mentides ben sòlides.


Així d'interessant és el plantejament d'aquest Nightcrawler del debutant Dan Gilroy, filmat amb una elegància formal molt digna i una fotografia nocturna brillant i encisadora. Gilroy encerta de ple no només amb la història (tot i unes certes obvietats temàtiques que ben bé es podria haver estalviat) sinó també amb el to i el ritme -intens, in crescendo- endinsant-nos en aquest malson contemporani de fauna urbana solitària i desafectada.
Ho fa, per descomptat, amb l'inestimable ajut de la presència estranya que sempre projecta en Gyllenhaal, amo i senyor de cada mil·límetre de pel·lícula i que encarna a la perfecció a un home incapaç de relacionar-se còmodament amb els demés però que sap que no li queda més remei. El Gyllenhaal està esplèndid i l'espectador li agraeix no podent defugir del seu magnetisme que ens arrossega al cantó menys il·luminat de la nit de Los Angeles i d'una societat que necessita alimentar les seves pors per sobreviure, per poder pensar (en un acte d'alienació absoluta) que les desgràcies li passen als demés, però sobretot, per donar valor a allò que ha aconseguit, a les seves possessions i a les seves míseres vides, que es tornen tresors incalculables quan percep que la tragèdia les hi pot arrabassar.

Llista completa dels premiats al BAFTA 2015 (Cinema):

És comprensible una certa tendència a creure, per part de molta gent, que l'animació japonesa està tallada tota ella per uns patrons similars. Ja no només es percep una clara homogeneïtat en el dibuix, sinó també en la temàtica, en els perfils dels personatges, etc. Tots aquests trets molt probablement hagin ajudat a identificar i definir l'anime tant com a estigmatitzar-lo i simplificar-lo, obviant les excepcions, les individualitats i les particularitats menys canòniques.
És per tot això que tinc a Usagi drop com un anime important, perquè se surt de la norma encara que no ho sembli. Darrera d'un embolcall de sèrie d'animació sobre la quotidianitat s'amaga una intenció temàtica molt interessant i poc vista en el seu gènere. Però anem a pams.

Tot adaptant un manga de títol similar (Bunny drop) de la Yumi Unita, Usagi drop explica la història d'en Daikichi, un solter que s'apropa a la trentena, sense parella ni càrregues familiars que està totalment dedicat al seu treball. En acudir al funeral del seu avi, ell i la seva família descobreixen que aquest té una filla petita de sis anys no reconeguda i que ara, amb la mort del seu pare, es queda orfe ja que no hi ha rastre de la mare. Donat que ningú a la família vol fer-se'n càrrec, el Daikichi accepta dur-se-la a casa temporalment. I és aquest trencament amb la seva rutina perfectament preestablerta que porta al Daikichi a replantejar-se els seus valors.

El què podria haver estat una simple història dramàtica entre un adult i una nena petita és convertida per l'autora del manga en un al·legat contra la immaduresa dels japonesos, sobretot dels homes, concentrats en la seva feina i que s'escapoleixen de qualsevol altra responsabilitat, molt en particular si aquesta té a veure amb infants o amb la llar (que per això ja tenen una dona, que se suposa que això és tasca d'elles). Així, el Daikichi es veu obligat a cedir, a renunciar, però també a responsabilitzar-se, a no pensar en ell mateix, etc. Allò que se'n diu, al cap i a la fi, madurar.

Sense voler desvetllar més d'una trama deliciosa i costumista, si volem convidar a l'espectador a fixar-se en alguns detalls importants de la trama i, sobretot, dels personatges femenins que hi apareixen. Essent com és el món del manga i de l'anime fonamentalment mascle (de vegades ostentosa i insultantment mascle), sorprèn gratament el tractament d'alguns temes certament tabú en la societat japonesa com és el rol de la dona, la relació d'aquesta amb la feina i els fills i, en definitiva, l'encaix de la mateixa en una societat que les encotilla des que són nenes.

Amb un traç dolç i amb nombrosos contrapunts humorístics, Usagi drop no només és tendra (i això no vol dir sensiblera) sinó que és diferent, de principi a fi, donant-li la volta a la truita i convertint-se de manera clarament intencionada en una lliçó seriada per a tot un seguit de devoradors d'anime homes, alhora que pot obrir-li la porta a la riquesa temàtica i artística del gènere a aquells/es que creuen (equivocadament) que tot l'anime japonès està tallat pel mateix patró.

No voldria ser un d'aquells que pronostica el declivi quan encara gaudim de l'abundància, però aquesta tercera edat d'or de les sèries que estem vivint des de la meitat dels 2000 comença donar signes d'extenuació. La producció de sèries s'ha disparat i si bé, per descomptat, la mitjana de qualitat ha augmentat enormement comparat amb, per exemple, les dècades dels 80 i 90, sembla que ara importa més la quantitat que la qualitat.
És en aquest context que les minisèries britàniques estan trobant un espai còmode per entregar obres veritablement fascinants que s'estenen tan sols mitja dotzena de capítols i que, d'alguna manera, venen a contraposar-se als xiclets estirats fins a límits insuportables de moltes produccions seriades nord-americanes. Allà on prima la combinació ad aeternum dels diferents elements per allargar les trames i les temporades, aquí ens trobem amb una història prèviament definida, amb principi i final i, sobretot, amb una intenció dramàtica clara i que forma part de l'ADN de la sèrie (i no que es va adquirint a mesura que les audiències semblen preferir unes temàtiques o unes altres).

Aquesta The honourable woman ve avalada, a més, per dos aspectes destacables que ja poden fer venir ganes a l'espectador inquiet. Per una banda -i potser allò més important-, el seu creador és l'Hugo Blick, que ja ens va demostrar amb la magnífica The shadow line, que tenia molt per oferir i s'establia per mèrits propis en primera línia dels creadors televisius.
I per una altra, diverses nominacions i premis (Globus d'Or, Satellite Awards, Sindicat d'Actors, etc.) tant per a la sèrie com per a la Maggie Gyllenhaal conviden a gaudir de l'espectacle dramàtic, tant des del punt de vista narratiu com interpretatiu.

En conjunt, la complexa història d'una família que busca fer de mitjancera en el conflicte entre Israel i Palestina li permet a l'Hugo Blick teixir una entremaliada trama d'espies i contra-espies, de complots i traïcions que no cabrien en una pel·lícula de dues hores. La Nessa Stein, hereva d'un comerciant d'armes assassinat davant seu pels palestins conjura els seus odis i temors per buscar a través de la seva associació la manera de tendir ponts entre els dos estats, despertant els recels d'uns i d'altres, a més d'entrar en conflicte amb els serveis d'intel·ligència britànic i nord-americà. Però la Nessa Stein amaga un secret, alguna cosa no rutlla, hi ha quelcom que no encaixa.


I sobre aquesta base de fils entrecreuats, el Blick ordeix un joc d'intel·ligència complex i sorprenent en el què res no és allò que sembla (o sí?), tot aportant una curiosa mirada a un conflicte tan tremend com contemporani. Per fer-ho, es recolza sobre uns guions estilitzats, plens de paral·lelismes i dirigeix cada capítol amb solidesa, sense pressa i amb passió pels detalls i les introspeccions dels personatges.
A això últim l'ajuden el fantàstic planter d'actors de què disposa, encapçalat per una brillant Maggie Gyllenhaal (brillant, veritablement brillant, o com fer que un personatge es mostri, alhora, ferm i vulnerable sense caure en els excessos), però seguit per un sempre magnètic Stephen Rea (que ja apareixia a The shadow line) i un bon grapat de bons secundaris que no només compleixen sinó que tenen la responsabilitat, en diverses ocasions, de donar-ho tot en escenes que les hi són pròpies.

En el camí, Blick aprofita per explicar una història de dones en un món que acostuma a ser associat als homes. I en aquesta intenció feminista (no és feminista fer una història amb dones avui en dia?), Blick ve a engruixir la cada cop més nombrosa representació femenina realista i poderosa (empoderada, en diran alguns) a les graelles televisives, passant-li la mà per la cara a la producció cinematogràfica que segueix amagant les dones que tenen més de 30 anys i menys de 60. En aquest sentit, The honourable woman és poderosa i encomanadissa, transmet una força brutal en els seus personatges i explica com poques sèries han explicat la fascinant dualitat entre la resiliència i la sensibilitat emocional de la dona del segle XXI.

Fascinant, seductora, complexa (si la tercera edat d'or de les sèries es defineix, com molts diuen, per la complexitat narrativa, aquesta n'és un exemple perfecte) i farcida de tensió dramàtica, The honourable woman és una sèrie majúscula, una de les millors que hem vist en aquest passat 2014 i una fantàstica peça televisiva que ve a prendre el relleu de les cada cop més adotzenades produccions nord-americanes per a la petita pantalla.

Eduard Fernández en un dels moments divertits, just després d'adonar-se que estava agraint el "Goya", enlloc del "Gaudí"

Llista completa dels Premis Gaudí 2015: 

Pel·lícula en llengua catalana: 'Rastres de sàndal', de Maria Ripoll

Pel·lícula en llengua no catalana: '10.000 km', de Carlos Marques-Marcet

Director: Carlos Marques-Marcet, per '10.000 km'

Guió: Carlos Marques-Marcet i Clara Roquet, per '10.000 km'

Actriu: Natalia Tena, per '10.000 km'

Actor: David Verdaguer, per '10.000 km'

Actriu de repartiment: Bárbara Lennie, per 'El Niño'

Actor de repartiment: Eduard Fernández, 'El niño'

Direcció de producció: Edmon Roch i Toni Novella, per 'El niño'

Pel·lícula documental: 'Gabor', de Sebastián Alfie

Curtmetratge: 'El corredor', de José Luis Montesinos

Pel·lícula d’animació: 'Mortadel·lo i Filemó contra en Jimmy el Catxondo', de Javier Fesser

Pel·lícula per a televisió: 'Descalç sobre la terra vermella', d'Oriol Ferrer

Direcció artística: Sebastián Vogler, per 'Stella Cadente'

Muntatge: Mapa Pastor, per 'El niño'

Música original: Roque Baños, per 'El niño'

Fotografia: Carles Gusi, per 'El niño'

Vestuari: Mercè Paloma, per 'Stella Cadente'

So: Sergio Bürmann, Oriol Tarragó i Marc Orts, per 'El niño'

Efectes especials/digitals: Àlex Villagrasa (Lamppost), David Ambit, Lucía Salanueva, Lluís Rivera i Josep Claret, per '[REC]4: Apocalipsis'

Maquillatge i perruqueria: Alma Casal i Elena Pérez, per '[REC]4: Apocalipsis'

Pel·lícula europea: 'La grande bellezza', de Paolo Sorrentino

Personalment, tinc la teoria que d'entre el grapat de nominades a l'Oscar a Millor Pel·lícla de cada any, hi ha només un parell de pel·lícules que són realment interessants, valuoses, que aspiren (només aspiren) a ser recordades per mèrits propis. I després, en queden sis o set de francament oblidables, sis o set telefilms que ben bé et podrien passar per la TV un diumenge per la tarda i fer-te feliç, donant-te l'excusa perfecta per quedar-te a casa sota una manta i inflar-te a xocolata, patates o pipes.
The imitation game, al meu gust, forma part d'aquest "selecte" grup  de mitjanies que tan sols opta a ser recordada si els acadèmics insisteixen en demostrar el seu mínim interès per l'atreviment i pel cinema d'autor. Si li donen l'Oscar (el de Millor Pel·lícula o qualsevol altre dels grans), The imitation game té opcions de ser recordada. Si no, mereixeria ser oblidada sense cap tipus de recança.

I no és que la pel·lícula en qüestió sigui dolenta, que no ho és. De fet, és entretinguda i prou digna comparada amb altres ximpleries oscaritzades. Per dir-ho així, The imitation game està a l'alçada de El discurso del Rey, però amb el handicap que aquí no hi ha superació personal de pa sucat amb oli i, per tant, li treu aspiracions. Entretinguda? Molt. La història del matemàtic que, com a repte personal, es proposa construir una màquina que desencripti els missatges nazis durant la segona guerra mundial està prou ben portada i tampoc no pretén que aquesta sigui la única trama de la pel·lícula. Així, se li afegeix un subtext relacionat amb la seva incapacitat per socialitzar correctament, algunes pinzellades d'injusticia (contra les dones, contra el progrés, contra l'homosexualitat) i, per tant, tampoc val a dir que la pel·lícula estigui buida.

El problema, però, rau en què Tyldum i el seu guió no insisteixen en posar el dit a la nafra, semblen no voler aprofundir en temes que, en realitat, podrien donar molt de joc. El paral·lelisme entre el xifrat dels missatges i la dificultat per desencriptar, per desxifrar a les persones és suggerit en una escena, però oblidat immediatament, deixant la sensació d'ocasió perduda, de desinterès pel tema més important i humà de la cinta. I el mateix succeeix amb la necessitat de simular, d'imitar allò que és tingut per normal però, un cop més, Tyldum desestima la càrrega de profunditat fent-li fàstics fins i tot a allò que el mateix títol de la pel·lícula promet.


Els fans del Cumberbatch, però, es fregaran les mans davant d'un paper molt sucós i extremat. A nosaltres, en tot cas, ens sembla haver vist al Cumbie molt més natural i creïble en multitud d'altres papers abans que aquí on en algunes escenes es veu poc fresc i molt enganxat al text. En tot cas, no us penseu, la seva actuació bé mereix un visionat, i els seus acompanyants (Keira Knightley, Mark Strong, Charles Dance, etc.) estan sobradament a l'alçada.

Deixeu-me, per últim, fer esment a la polèmica suscitada per la suposada manca de veracitat d'aquest biopic. No sóc dels què creu que s'ha de ser fidel a la realitat a l'hora de recrear personatges i esdeveniments històrics en cinema. Però pel que ja no estic tan disposat a passar és pel fet que la pel·lícula tingui la intenció de ser fidel, que ho vengui com a tal amb el seu cartell de "Basat en fets reals", i després resulti que ha pervertit intencionadament la història en la que, suposadament, es basa.

En definitiva, però, si a algú li ve de gust de passar una bona estona sense pretensions, The imitation game pot ser una bona aposta. A un servidor ja li estaria bé que tot el cinema d'entreteniment fos tan digne com aquesta.

La cinematografia australiana cada cop va agafant més embranzida (o, si més no, més projecció internacional). Com és sabut, sovint les empentes que donen cinematografies d'alguns països comporten una mena de hollywoodització, una sort de reconversió dels gèneres clàssics perfectament reconeguts pel públic internacional que en facilita la difusió. En aquests casos, si més no, allò interessant està en analitzar si el què hi afegeix de propi, de local, és suficient com per aportar alguna cosa nova i, per tant, si paga la pena donar-li un cop d'ull.

Definitivament, l'aposta australiana de terror The Babadook paga la pena. I ho fa perquè, justament, aporta alguna cosa particular, diferent, pròpia -qui sap si local, que això se'ns escapa-. La proposta és de gènere,  cent per cent de gènere, amb una mare i un fill que han perdut al pare en un accident de cotxe (quan anaven a l'hospital de part), una casa gran, amb dos pisos i, per descomptat, amb un soterrani al que s'accedeix per l'espai que queda sota les escales cap al segon pis. També compta amb un monstre, en aquest cas infantil, el Babadook del títol.

Però què és allò que aporta The Babadook al gènere? Doncs la vessant maternal del tema. Si bé Mamá (Andrés Muschietti, 2013) ja ho havia tractat, aquí l'enfocament és molt més directe i dur, treballant a fons la psicologia d'una mare mancada d'amor, abandonada amb un fill que mostra símptomes de desencaix emocional i psicològic i que la fa sentir culpable. The Babadook parla d'allò que volem oblidar però no podem, d'allò que volem enterrar (al soterrani, és clar) però que sempre torna (és allò que l'Slavoj Zizek defineix tan bé parlant de Hitchcock quan esmenta el allò real que sempre torna, fins i tot després de prémer el botó del wàter).


Si bé se li pot tirar en cara a la directora una certa manca de pols narratiu, és ben cert que opta per suavitzar l'efectisme dels ensurts tan habituals en el gènere per donar valor a l'apartat psicològic i humà. Així, el monstre mai no arriba a ser un veritable generador de por quan es materialitza. Ho és abans de que ho faci, tot jugant amb les claus del gènere (un llibre premonitori, un nen al què ningú creu, sorolls, etc.), però quan es materialitza, quan el veiem, prefereix no fer servir violents efectes sonors i visuals. El què importa és la mare, no el monstre.

Donat l'èmfasi que la Jennifer Kent posa sobre el personatge de la mare, és indubtable que l'actriu havia de complir amb escreix si volia traure la pel·lícula de les grapes mundanes del gènere. I l'Essie Davies (a qui fa poc vèiem en la curiosa sèrie The slap) juga fort i guanya amb una interpretació fluctuant i precisa, perfectament dúctil per adaptar-se als diferents estadis dramàtics de la trama (i que va merèixer el reconeixement del Festival de Sitges de l'any passat).

Nominada de manera múltiple per les associacions de crítics de New York i Chicago, així com pels Critics Choice Awards, The Babadook mereix un visionat per comprovar que, al cap i a la fi, es pot fer cinema de gènere intel·ligent, tot fugint dels efectismes tramposos que l'han empobrit fins a l'extenuació.

Fa fred. Sí. I què? És Dissabte, i això ho arregla tot. A un li venen ganes de fer coses, de sortir al carrer i practicar els seus hobbies favorits. Com al Paul Newman.(Sí, és el Paul Newman el de la foto).

En aquesta voràgine de sèries que ens aclapara costa, cada cop més, trobar-ne alguna que realment sigui fresca, que realment sigui diferent, que aporti un punt de vista nou o un esperit rejovenidor. No estem parlant de sèries amb vocació de pioneres, atrevides, amb narratives fragmentades, volgudament -o pretesament- innovadores. Estem parlant de sèries fresques, que et retornin aquelles sensacions que podíem viure anys enrere quan, en una graella farcida de sèries mediocres, alguna era capaç de quelcom més que entretenir-te.

És per això que haver descobert Please, like me ens ha fet molt feliços.

Es tracta d'una sèrie australiana escrita i protagonitzada pel Josh Thomas, un popular humorista local. Gira al voltant de les vicissituds d'un jove que ha de lidiar amb la seva mare depressiva, el seu pare separat, els seus particulars amics i... i el haver descobert que és gai (tot i estar en una relació amb la seva amiga Claire). Si aquest plantejament no us crida massa l'atenció ja ho podem entendre. Però insistim en que és una sèrie molt apreciable sobretot per aquella frescor que destil·la.

I d'on ve, aquesta frescor? Fonamentalment del propi Josh Thomas, que és capaç d'arrossegar-nos cap al seu món personal amb una actuació brillant i natural, sobre uns guions que fluctuen entre la comèdia i el drama (inicialment la cadena volia que fos una sèrie dramàtica, però el Josh Thomas va insistir en donar-li el contrapunt humorístic) i que, com només les grans dramèdies saben fer, troben en l'humor la millor passarel·la cap a la realitat i els temes quotidians.


Al final, curiosament, l'humor preval sobre el drama, sobretot perquè el to és el d'un cert distanciament de la realitat, i aquesta mena de sarcasme permet un encaix suau de temes com la depressió, l'assumpció de l'homosexualitat, etc.

Brillant, molt ben interpretada, intel·ligent, plena de moments fantàstics, Please, like me aprofundeix, sobretot, en aquella buidor del post-adolescent que se sap a punt d'haver de començar a prendre decisions importants, necessitant encara l'aprovació dels demés, tot forjant-se el seu propi codi moral. I tot això, ho fa d'una manera tan natural que a un se li pot oblidar que està veient ficció televisiva.

Please, like me compta de moment amb dues temporades i se n'està preparant una tercera.

Llegeixo a en Marc Bataller reivindicar el haver vist sèries de Telecinco en el seu recent post Reivindicant Telecinco on, si bé admet que és una cadena que ha fet barrabassades televisives, també posa en valor sèries com El comisario i d'altres.

Si se'm permet, m'agradaria afegir un argument més a favor del què planteja el Marc. En concret, jo voldria reivindicar que va ser justament Telecinco la que va llençar la que, al gust de molts, és la millor sèrie de televisió espanyola de tots els temps. (No només ho dic jo, també ho diu el Luis Miguel Cardona al seu llibre Diccionario de series españolas de televisión Los 100 mejores títulos, Cacitel, 2010).

La sèrie girava en torn a un grup d'assistents a la consulta psicoterapèutica d'un personatge interpretat per l'Héctor Alterio. L'espectador no sabia exactament per què hi anava cadascun dels participants, els motius que els portaven a seure allà, en rotllana Tot això s'anava descobrint, poc a poc, a mesura que els participants interactuaven, ja no dins la sessió, sinó fora, en una gestió de la trama molt enginyosa i gens vista en les sèries espanyoles fins aquell moment. 
El repartiment, d'altra banda, era notable (i molt reeixit). Des de l'Héctor Alterio fent de psicòleg fins a la Cristina Marcos (premiada amb els Fotogramas de Plata per la seva interpretació d'una de les pacients), passant per l'Unax Ugalde, la Mariola Fuentes, el Juli Fàbregas, la Bárbara Goenaga, el Secun de la Rosa o la gran Lola Herrera.

No només l'estructura de la trama era molt intel·ligent, sinó que la dosificació del drama estava perfectament articulada, amb una direcció ferma i sòlida que teixia molt bé els embolics dels personatges.

Lamentablement, les audiències no van acompanyar i Telecinco (llavors T5) va deportar-la a altes hores de la matinada on molts dels seus fans li van perdre definitivament la pista. En tot cas, una sèrie a recuperar en la seva edició en DVD perquè, insistim, és del millor que s'ha fet a Espanya en ficció televisiva.

Ara que Whiplash està fent la honrosa tasca d'acostar el jazz al gran públic a través de la seva història de superació i cerca de l'excel·lència, se'ns ha passat pel cap que igual caldria fer una llista de les altres pel·lícules que han fet el mateix (i que, molt probablement en tots els casos, siguin molt millors que Whiplash).
Aquestes són les nostres favorites, sense cap ordre particular. (N'hem exclòs els documentals i les sèries de TV que, ja us avancem, formaran part d'un altre article).

El Kevin Spacey es va produir aquest biopic del seu admirat  Bobby Darin. No és una pel·lícula perfecta, però la passió que hi posa el Kevin Spacey és més que suficient per fer-ne un espectacle de primera.

El Clint Eastwood seguia buscant el reconeixement de la crítica i la seva passió pel jazz el dugué a filmar aquesta biografia del turment vital del seu ídol, el Charlie Parker.

Monumental projecte d'animació al voltant del jazz llatí, amb dibuixos del Mariscal, direcció del Trueba i una banda sonora repleta de clàssics moderns.

El Coppola trobà un magnífic equilibri en aquesta història de tuguris mítics i màfia, amb un Richard Gere en el summum de la seva fama.

Una de les més magnífiques (i desconegudes) pel·lícules sobre la figura del jazzman d'ego inesgotable, amb un Spike Lee que apurava el talent de la seva primera etapa i un Denzel Washington que ho borda.

Mítica cinta que iniciava el camí del cinema sonor. Ja només per això, pel seu valor històric, valdria la pena veure-la, no?

La Diana Ross interpretant a la Billie Holiday sota la batuta del Sidney J. Furie es convertí en un reclam de masses. La producció del Berry Gordy assegurava respecte musical per una de les figures determinants no només de la música jazz sinó de l'arquetip de jazz(wo)man de mala vida.

El Kirk Douglas té una melodia al cap, però no sap com treure-la d'allà i fer-la sonar a través de la seva trompeta. I busca en l'alcohol el desembús creatiu.

La màfia, el jazz, els casinos i tota la miríada de perdedors al seu voltant, retratats pel Robert Altman

Biopic clàssic sobre el Glenn Miller, gran i famós director d'orquestra amb un James Stewart i una June Allyson que, ben acompanyats pels millors jazzmen del moment (Louis Armstrong, Gene Krupa, etc.) composen una melodramàtica versió dels arquetips jazzístics.

Sempre hem pensat que l'Scorsese és un bon director quan hi ha pistoles pel mig. Potser aquesta no és una de les seves més rodones pel·lícules, però la màgia de la Minelli i la intensitat del DeNiro fan prou el pes.

L'amistat entre el pianista Bud Powell i el saxofonista Lester Young en el París de finals dels 50, amb una banda sonora absolutament deliciosa.

El Woody Allen ja estava de capa caiguda quan va intentar reviure l'esperit del Django Reinhardt amb aquest seguiment a un fan del guitarrista interpretat per un Sean Penn tan exagerat com sempre.

Duríssima història la d'aquest bateria blanc que busca fortuna en la música mentre les drogues juguen a impedir-li. Probablement el millor paper de Frank Sinatra de la seva carrera.