The Babadook (2014) - Jennifer Kent

Cap comentari
La cinematografia australiana cada cop va agafant més embranzida (o, si més no, més projecció internacional). Com és sabut, sovint les empentes que donen cinematografies d'alguns països comporten una mena de hollywoodització, una sort de reconversió dels gèneres clàssics perfectament reconeguts pel públic internacional que en facilita la difusió. En aquests casos, si més no, allò interessant està en analitzar si el què hi afegeix de propi, de local, és suficient com per aportar alguna cosa nova i, per tant, si paga la pena donar-li un cop d'ull.

Definitivament, l'aposta australiana de terror The Babadook paga la pena. I ho fa perquè, justament, aporta alguna cosa particular, diferent, pròpia -qui sap si local, que això se'ns escapa-. La proposta és de gènere,  cent per cent de gènere, amb una mare i un fill que han perdut al pare en un accident de cotxe (quan anaven a l'hospital de part), una casa gran, amb dos pisos i, per descomptat, amb un soterrani al que s'accedeix per l'espai que queda sota les escales cap al segon pis. També compta amb un monstre, en aquest cas infantil, el Babadook del títol.

Però què és allò que aporta The Babadook al gènere? Doncs la vessant maternal del tema. Si bé Mamá (Andrés Muschietti, 2013) ja ho havia tractat, aquí l'enfocament és molt més directe i dur, treballant a fons la psicologia d'una mare mancada d'amor, abandonada amb un fill que mostra símptomes de desencaix emocional i psicològic i que la fa sentir culpable. The Babadook parla d'allò que volem oblidar però no podem, d'allò que volem enterrar (al soterrani, és clar) però que sempre torna (és allò que l'Slavoj Zizek defineix tan bé parlant de Hitchcock quan esmenta el allò real que sempre torna, fins i tot després de prémer el botó del wàter).


Si bé se li pot tirar en cara a la directora una certa manca de pols narratiu, és ben cert que opta per suavitzar l'efectisme dels ensurts tan habituals en el gènere per donar valor a l'apartat psicològic i humà. Així, el monstre mai no arriba a ser un veritable generador de por quan es materialitza. Ho és abans de que ho faci, tot jugant amb les claus del gènere (un llibre premonitori, un nen al què ningú creu, sorolls, etc.), però quan es materialitza, quan el veiem, prefereix no fer servir violents efectes sonors i visuals. El què importa és la mare, no el monstre.

Donat l'èmfasi que la Jennifer Kent posa sobre el personatge de la mare, és indubtable que l'actriu havia de complir amb escreix si volia traure la pel·lícula de les grapes mundanes del gènere. I l'Essie Davies (a qui fa poc vèiem en la curiosa sèrie The slap) juga fort i guanya amb una interpretació fluctuant i precisa, perfectament dúctil per adaptar-se als diferents estadis dramàtics de la trama (i que va merèixer el reconeixement del Festival de Sitges de l'any passat).

Nominada de manera múltiple per les associacions de crítics de New York i Chicago, així com pels Critics Choice Awards, The Babadook mereix un visionat per comprovar que, al cap i a la fi, es pot fer cinema de gènere intel·ligent, tot fugint dels efectismes tramposos que l'han empobrit fins a l'extenuació.

Cap comentari :