Comanchería (Hell or High Water, 2016) - David Mackenzie
Comanchería és una d'aquelles pel·lícules que podriem incloure en el gènere "cine de frontera". De la mateixa manera que existeix una música i una cuina de frontera que barregen sons i sabors que es creen als dos costats del Río Grande, el cinema de frontera té l'estètica típica de pel·lícules com No hay país para viejos, l'ambient dels llibres d'en Cormac Macarthy que tan bé ha retratat l'aspror i crueltat de les planúries texanes.Aquí, el cel que s'allarga fins l'horitzó i els camps surcats de carreteres sense fi, el paisatge texà que hem vist tants cops, també actúa com a metàfora a més d'imprimir aspror al caràcter dels seus habitants, tants els antics senyors de les planúries, els comanxes, com els actuals propietaris.
La pel·lícula recorda els westerns antics, en els que l'heroi intenta aconseguir venjar una injustícia mentre que els antagonistes intenten que no ho aconsegueixi.
I com som al 2017, el protagonista és un anti-heroi, la revenja del qual és més subtil, més intel·ligent que física, els seus robatoris a bancs tenen un motiu més noble que l'enriquiment, i ens ho explicaran ben entrada la pel·lícula.
No és una història simpàtica ni divertida, la Texas que retrata Mackenzie està plena d'anuncis de prèstec de diners, mostrant una realitat precària i una desil·lusió molt palpable. Aquesta és la realitat en la que els germans Howard (Chris Pine i Ben Foster) intenten sobreviure. Els fans de les sèries probablement vegin en els Howard, el futur dels germans Riggins de Friday Night Lights, una sèrie creada per Peter Berg, que a Comanchería fa de productor.
Tornant al film de Mackenzie: Chris Pine és l'heroi (aquí anti-heroi), amb unes característiques hereves del típic cowboy americà: és alt, fort, lleial, generós, callat i introvertit. Ell i el seu germà (el contrapunt baixet, canalla, busca-bregues i espontani) tenen un pla que cal dur a terme peti qui peti és a dir "hell or high water".
I com som al 2017, el protagonista és un anti-heroi, la revenja del qual és més subtil, més intel·ligent que física, els seus robatoris a bancs tenen un motiu més noble que l'enriquiment, i ens ho explicaran ben entrada la pel·lícula.
No és una història simpàtica ni divertida, la Texas que retrata Mackenzie està plena d'anuncis de prèstec de diners, mostrant una realitat precària i una desil·lusió molt palpable. Aquesta és la realitat en la que els germans Howard (Chris Pine i Ben Foster) intenten sobreviure. Els fans de les sèries probablement vegin en els Howard, el futur dels germans Riggins de Friday Night Lights, una sèrie creada per Peter Berg, que a Comanchería fa de productor.
Tornant al film de Mackenzie: Chris Pine és l'heroi (aquí anti-heroi), amb unes característiques hereves del típic cowboy americà: és alt, fort, lleial, generós, callat i introvertit. Ell i el seu germà (el contrapunt baixet, canalla, busca-bregues i espontani) tenen un pla que cal dur a terme peti qui peti és a dir "hell or high water".
Els antagonistes que intentaran frenar-los són un Ranger de Texas a punt de jubilar-se i que fa front al seu últim cas (Jeff Bridges fent papers de mascle alfa als 67 anys) i el seu ajudant (Gil Birmingham) que li ha d'aguantar les bromes racistes sobre els seu origen indi.
La historia és un clàssic de persecucions en la que els típics rols bo-dolent, estan una mica (només una mica) desdibuixats. En realitat tots sabem des de l'inici de la pe·lícula com acabarà, i en aquest aspecte, si no estigués tan ben feta, tant de tòpic ens avorríría.
En canvi, la pel·lícula entreté, tot i que els pocs personatges femenins estan reduits al clixé i els masculins (que porten el pes de la trama) tampoc és que siguin molt originals, però de nou, la seva bona factura fa que veiem aquesta vella història sota un nou prisma.
La pel·lícula ens ofereix una reflexió interessant sobre els amos de la terra texana, en un monòleg de l'ajudant del Ranger, que justament parla sobre com els Comanxes poseïen les terres que els hi van ser arrebatades, i ara veuen com els antics usurpadors són robats per nous lladres, aquest cop a punta de denonament.
Així doncs, hi ha una certa justícia poètica en el pla de Chris Pine. I com en tot bon western també trobem l'esperada trobada entre l'heroi i l'antagonista: una conversa amb duel de mirades inclós que ens recorda totes les escenes similars que hem vist, però que, la seva adaptació al segle XXI ens fa somriure.
La pel·lícula ens ofereix una reflexió interessant sobre els amos de la terra texana, en un monòleg de l'ajudant del Ranger, que justament parla sobre com els Comanxes poseïen les terres que els hi van ser arrebatades, i ara veuen com els antics usurpadors són robats per nous lladres, aquest cop a punta de denonament.
Així doncs, hi ha una certa justícia poètica en el pla de Chris Pine. I com en tot bon western també trobem l'esperada trobada entre l'heroi i l'antagonista: una conversa amb duel de mirades inclós que ens recorda totes les escenes similars que hem vist, però que, la seva adaptació al segle XXI ens fa somriure.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge
(
Atom
)
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada