Mr. Jimmy (2019) - Peter Michael Dowd

Fascinant pel·lícula documental plena d'arestes i facetes al voltant d'un japonès, l'Akio Sakurai, que després de veure un DVD d'un mític concert dels Led Zeppelin quan era un adolescent, queda absolutament fascinat amb la figura del Jimmy Page i decideix dedicar tota la seva vida a emular-lo, a imitar-lo, a convertir-se en ell.

L'Akio, però, abraçant la passió nipona pel detall i per la recreació mil·limètrica (pensem en els bonsais, en la papiroflèxia, en la porcellana o, simplement, en la seva cuina) —hi ha una paraula japonesa que en fa referència: shokunin, el mestre obsessionat amb la perfecció— no pretén imitar-lo superficialment; vol convertir-s'hi, ser-ne indistingible.


Per fer-ho, no només aprèn a tocar la guitarra i s'estudia al mil·límètricament els complicats solos d'en Page (en totes les seves versions: la d'estudi que va quedar gravada al disc, la del concert que van fer a Londres, la de la segona nit de concerts a Nova York, etc.) sinó que també li copia els vestits (contractant a una experta sastressa), les guitarres (contractant a diversos especialistes, entre ells un fabricant de pastilles de guitarra) i els amplificadors (contractant, també, a un expert que li crea els amplis idonis per emular cada tema, cada concert). La seva obsessió és absoluta. No li val amb una mera aproximació. Tot ha de ser igual. I ho ha de ser, perquè l'Akio veu en la reverenciada figura del guitarrista britànic quelcom que cal honorar. I això no es pot fer de qualsevol manera.

Per descomptat, l'Akio també necessita una banda. I trobar-ne una els membres de la qual estiguin disposats al compromís absolut amb la mímesi de cada detall que pretén l'Akio no és cosa fàcil. L'Akio demana que on el cantant ha de fer un "yeah" faci un "yeah", i no un "ah", que on el baixista ha de posar-hi 10 notes n'hi en posi 10 i no una de més o de menys, que el so del teclat sigui clavat, idèntic, i no una succedània imitació.


El periple de l'Akio fascina a cada pas perquè descobrim, primer de tot, que el món està ple de bojos, que tots ho som, però que estem sols en la nostra bogeria, que ningú la comparteix del tot. Ens fascina perquè la seva devoció és absoluta i sense esquerdes, perquè tot és secundari en la vida de l'Akio. Però també perquè no defalleix ni deixa de perfeccionar el seu art imitador: "Cada cop tinc la sensació que m'allunyo més de l'autèntic Jimmy Page".

Tot i que amb alguns alts i baixos en la seva narració, el documental encerta a enfocar aquest home singular des de moltes perspectives diferents, tant la de l'obsessió com la de l'aspecte antropològic, passant per la visió dels qui no comparteixen la seva fal·lera. Encerta, igualment, a trobar un magnífic i difícil equilibri entre la reverència per l'Akio i la distància que ens permet, en alguns casos, riure obertament de les seves pulsions més extremes, del seu candor i de la seva innocència en un món que es regeix per altres codis molt diferents als seus.

Fugint completament de l'estructura habitual dels documentals musicals, Mr. Jimmy explora terrenys poc transitats al voltant d'un personatge tan mític com aquell a qui intenta imitar.