Fyre (2019) - Chris Smith

La promesa d'un festival de luxe en una illa paradisíaca de les Bahames farcit de iots, top models, músics de primera fila i influencers variats va acabar sent un engany. Ni hi va haver festival, ni illa paradisíaca, ni res de res; només fum.

I aquest documental mostra, precisament, com és de fàcil vendre molt de fum (però molt, que estem parlant d'un festival de música, no d'una festeta privada en un apartament) quan tens un xarlatà de primera com el Billy McFarland entabanant a tort i a dret a tothom que se li posa al davant.


Però, compte! Igual que cal un venedor de fum també calen compradors, de fum. Compradors interessats que creuen veure en el Billy una oportunitat de negoci, de quedar com el descobridor d'un talent emprenedor o, simplement, de fer-se amb models i influencers diversos, quedar com a cool i formar part d'una onada implacable trendingtòpica. Agències de publicitat i de logística d'esdeveniments, inversors, per no parlar dels amics i entourage del Billy, o els mateixos assistents a l'esdeveniment.

Perquè aquests, sense ser (ni molt menys) culpables de res, sí que esdevenen un magnífic exemple del que (part de) la nostra societat ha esdevingut: una màquina perfectament engreixada de mecanismes de vanitat per la que tothom es deixa triturar a l'espera d'un somni irreal de construcció personal. Quan l'onada s'aixeca i promet elevar-se per damunt de tot no hi ha qui es resisteixi a deixar-s'hi gronxar, contribuint, alhora, a fer-la més gran. Però també més buida.


Perquè el Fyre Festival ha estat una de les campanyes de publicitat més buides de la història, venent un producte que no existia abans ni tan sols que algú es dignés a pensar en com es feia un festival. I el Chris Smith, un documentalista que, poc a poc i sense escarafalls sembla estar guanyant-se un lloc a l'Olimp dels documentalistes moderns, retrata aquesta perversió comercial i aquest embadaliment per ja sigui un xarlatà o per la seva visió donant veu als afectats.

És sospitós, però, que el documental estigui produït per l'empresa de comunicació que va col·laborar en l'estratègia de màrqueting del festival. Ells, és clar, en van ser perjudicats, tant a nivell econòmic (no van pas cobrar un cèntim) com a nivell d'imatge. I aquí les teories poden ser dues: o bé han engiponat aquest documental per almenys traure'n una mica de rendiment econòmic, o bé ho han fet per rentar-se la cara (o ambdues coses, és clar).


No hi veuria, personalment, cap problema amb el primer; però s'ensuma que caldria un documental alternatiu en què les pulles no anessin, com és el cas del present Fyre del Chris Smith, només dirigides a l'infame Billy McFarland sinó als que hi van col·laborar.