El caso Alcàsser (2019) - León Siminiani

Està sent una de les sèries de l'any i ha rebut enormes i nombroses lloances per part de molts. Però, tal com es pregunta l'Áurea Ortiz, "si El caso Alcàsser no fuera de la moderna y tan cool Netflix y lo hubiera ofrecido, por ejemplo, Telecinco ¿hubiera tenido tan buen recibimiento?"

Probablement no, perquè la pàtina legitimadora de Netflix ja ho empastifa tot i a tots els seus fidels devots (que no teleespectadors). I aquest cop ho fa desenterrant (i el verb no és gratuït, paraula que no) el crim d'Alcàsser i tot l'espectacle mediàtic que al seu voltant es va muntar. El seu primer capítol és esperançador i un, en visionar-lo, albergava l'esperança que aquest documental no només tornés a posar sobre la taula el cas (en una espècie de reivindicació per fer justícia o per descobrir "la veritat") sinó que s'atrevís a denunciar amb contundència el circ de tres carpes que s'hi instal·là i les cues que tota la societat va fer per comprar-ne les entrades a primera fila.


Però no. Perquè el què acaba fent El caso Alcàsser en els següents episodis és el mateix que es va fer en el seu moment. Sembrar morbo, construir un relat d'intriga forçat, erigir bons i dolents en una historificació maniquea i intencionada. I això no seria un problema (TOTS els documentals tenen una ideologia i una intenció) si no fos perquè, en el camí, oblida, un cop més, a la Miriam, la Toñi i la Desiré. Un cop més, les víctimes femenines són oblidades o, en el "millor" dels casos, utilitzades de nou per tornar a vendre la mateixa història sense cap intenció d'esmolar les eines i fer una crítica ideològica social convincent.


No hi ha visió de gènere, tal com explica molt bé la Nerea Barjola (autora del llibre Microfísica sexista del poder i que em va descobrir la Margot Mur), no hi ha equidistància ni la més mínima intenció de jugar net, tal com exposen molt bé tant l'Áurea Ortiz com l'Álex Mendíbil. No hi ha ganes de furgar en els errors sinó de recrear-se en el circ, com mirant-lo des de fora, com pretenent que no hi som dins, que no en formem part, que som mers voyeurs innocents.

Doncs no, no es pot mirar una cosa i no formar-ne part.