"La bellesa és a l'ull de qui mira", diu una frase feta molt popular a algunes contrades. Expressa que allò que ens sembla bell és, només, perquè ho mirem bellament. Les implicacions d'una frase així s'escampen fins als darrers racons de les teories estètiques de l'art i ens aboquen a una pregunta definitiva: llavors, no existeix allò intrínsecament bell?

Les cares i els pobles que la Varda i el JR miren (i ens fan mirar) són els que són: sovint oblidats, improbables exemples de bellesa canònica. Però ambdós, cadascú des de la seva perspectiva, els mira bellament, amb curiositat, amb interès, cercant connexions amb els propis records i vivències (doncs al cap i a la fi cada cop que mirem alguna cosa estem veient, en realitat, tot allò que hem vist i sentit abans: intertextualitat visual, en diríem). Acostar-se a la gent és l'única manera de veure'ls. I, en conseqüència, l'única manera de veure'ls bells. Els fotògrafs ho saben bé, això (i tant Varda com JR ho són, de fotògrafs).


I, per tant, de la mateixa manera que cal un objectiu macro per poder fotografiar en distàncies curtes i així apreciar els detalls, Caras y lugares és una pel·lícula macro. S'acosta tot el que pot a persones i a indrets corrents per desvetllar i posar en valor la seva bellesa. Varda i JR s'hi atansen en una mena de road movie artística, en un viatge de descoberta compartit que es debat constantment entre el tram de vida/carretera que hem deixat enrere (sobretot vardià, amb els seus mil records, el seu centenar de films, els seus amics rata) i el que se'ns acosta a marxes forçades a l'altra banda del parabrises.

La mirada és dolça, blanca, nítida, gens pretensiosa (algunes de les frases més xocants i aparentment més profundes sobre l'art són dites ja no pels directors de la pel·lícula sinó per simples transeünts, gent que passava per allà i que, en descobrir l'art no poden impedir reaccionar-hi). I aquesta mirada exempta de presumptuositat s'encomana i embarca l'espectador en la camioneta fotogràfica de JR i Varda, llençats a mirar el món.


En última instància, l'èxit de Varda i Jr és que troben la manera de traslladar la seva mirada bella als nostres ulls per tal d'habilitar-nos per veure "bellament", una oportunitat que el nostre mode de vida contemporani sembla haver desterrat en ares de mirades utilitàries, orientades a produir o a consumir.

La Cléo, cantant bella i divina, espera els resultats d'un examen mèdic, però ja està convençuda que el diagnòstic, que li serà revelat en dues hores (a les 7h), serà fatal: té càncer.

Els episodis (tretze, està clar, el nombre no és casual), s'aniran succeint des de les 5h, i hi contemplarem una transformació meravellosa, la d'una dona angelical, superficial, supersticiosa i obsessionada amb si mateixa cap a un ésser perfectament integrat en el món. Primer buscarà passar aquestes hores eternes recolzada per la seva pròpia vanitat (se'n va de compres) i per aquells que la consenten, el seu seguici, però, poc a poc, els diferents personatges amb els que es troba l'aniran desposseint dels vels que la protegeixen a costa de si mateixa.

Quan Cléo s'enfronta al món, quan deixa de mirar-se als miralls, és quan es fa valenta, és quan es veu, per primer cop en la seva vida, tal com és.

I la transformació és un procés, però també un recorregut, per una París disposada a guarir-la, a descobrir-li allò que no es veu més que quan un s'hi fixa. I és un recorregut en bona companyia: l'amant que no té temps per a ella; els seus músics, suficientment bromistes com per traure-la de la gravetat de la situació; la seva amiga, capaç d'esberlar la seva relació amb el seu propi cos ("Em sento feliç del meu cos, però no orgullosa"); i, és clar, un desconegut (en un darrer capítol del film que a molts recordarà a Before Sunrise del Linklater).


Filmada amb tota la llibertat de la Nouvelle Vague, però no renunciant a una elegància que la Varda sembla portar gravada en el seu ADN cinematogràfic, Cléo de 5 à 7 és l'aventura quasi diegètica del descobriment d'una persona per si mateixa, una pel·lícula bella per fora i per dins, fascinant i encisadora com poques.