McMillions (2020) - James Lee Hernandez & Brian Lazarte (creadors)

Hi ha moltes coses que fan memorable un documental (sigui fílmic o seriat): pot ser la seva estructura narrativa, captivadora en sí mateixa, o la seva factura cinematogràfica; o pot ser el descobriment d'algun aspecte important, ja sigui històric o social, que ha passat desapercebut; o pot ser la posada en valor d'alguna qüestió remarcable o insòlita que mereix atenció pública. De fet, poden ser molts els factors que facin que un documental esdevingui, això, memorable.

Però un dels factors, de vegades pot ser, simplement, el descobriment d'una colla de personatges que, per estranys i aliens com ens puguin semblar, són un mirall prou nítid d'una societat que veiem cada dia per la finestra. Tal és el cas de McMillions, documental produït per HBO.


Perquè el frau que una colla d'espavilats va engiponar-se a costa d'una promoció de McDonalds per quedar-se amb els premis milionaris és, en realitat, intranscendent, innòcua, no canviarà res les nostres vides, un cop descobrim que va succeir. Tampoc la factura del documental —exagerada, sobre-produïda, de muntatge enganyós— li aporta res de memorable.

Però el que sí ho fa és la plèiade de personatges fascinants, extrems i rars a més no poder que desfilen per davant les càmeres dels directors explicant les seves visions del crim o la seva participació en ells. Des de membres de la màfia italiana i les seves dones que semblen calcs dels clichés que retratava The Sopranos fins a agents de l'FBI amb una personalitat desbordant (autoestima al 200%, grillat com una tartana i amb algun cargol una mica solt), passant per germans amb ànsies de protagonisme, amants interessades, mormons temptats pel pecat de l'avarícia, fiscals del districte implacables o mestresses de casa que veuen en el frau l'ocasió de sortir de les penúries que pateixen.


Perquè tal com el mestre Frederick Wiseman ens va demostrar ja fa temps, a un nord-americà (i potser no només a un nord-americà) li tira més una càmera que un milió de dòlars, i quan la llumeta vermella s'encén, els bocamolls que porten dins afloren i les veritats i les mentides s'amunteguen generant històries aparentment més complexes del que potser són en realitat.

El que sobta, però, d'escoltar-los és que, en realitat, les seves pulsions són, sovint, les nostres. I Hernandez i Lazarte juguen amb habilitat la basa de fer que l'espectador es pregunti què faria en cas que algú li oferís, sense haver fet res per guanyar-se'l, un bitllet premiat amb un milió de dòlars. La resposta pot empatitzar amb els protagonistes o no, però en ambdós casos el regust que deixa la pregunta és suficient com per voler saber més dels motius però, sobretot, de les conseqüències d'acceptar entrar en el joc, en la trampa, en l'estafa.


És, per tant, amb aquest rest de caricatures humanes que els directors naveguen per una trama menys enrevessada del que ells pretenen: els sis capítols estan plens de pistes que no duen enlloc seguides com si els hi anés la vida, carrerons sense sortida utilitzats com a cliffhanger d'episodis i diverses sub-trames innòcues que no pretenen altra cosa que desplegar un entramat més complex per fer veure que la història és tan gran com els personatges. Però no.

[Spoiler a partir d'aquí]
El final, sobtadament, sembla absoldre bona part dels que han acabat participant en l'estafa, deixant-los com a bones persones que van cometre un error fatal en un mal moment de les seves vides, però que conserven l'essència cristiana del perdó i de la bondat en el seu sí. L'obsessió del documental per tancar en positiu aquesta història de personatges arriba a contrapeu, com en falç, però sembla just no esmolar massa les eines contra aquells que van voler-se aprofitar d'una oportunitat llaminera sense pretendre mal a ningú, sense mala intenció.