Les sèries per veure en aquest confinament

No acabem de tenir clar si la nostra tendència a consumir més productes audiovisuals aquests dies de confinament és una oportunitat llargament esperada (la de tenir temps per consumir-los compulsivament) o una fugida endavant (per omplir el buit). Sigui com sigui, el resultat és el mateix: hores i hores de visionat televisiu.

Aquí us deixem una llista de les sèries que aquests darrers temps hem estat veient esperant que us pugui donar alguna idea de què veure i que, alhora, vosaltres també ens digueu quines esteu veient. Som-hi.


Avenue 5 (2020) (HBO): Després de Veep, l'Armando Iannuci escomet una altra comèdia, aquest cop a bord d'una nau espacial turística tan farcida de personatges impossibles i incapaços com els passadissos i despatxos de la Casa Blanca. Iannucci es desprèn aquí de la càrrega crítica per cenyir-se a la comèdia, i la veritat és que els resultats són francament divertits, amb una bona colla d'actors molt inspirats (Hugh Laurie, Josh Gad, Zach Woods...). No us canviarà la vida, però us entretindrà molt.



El visitante (The outsider, 2020) (HBO): Que no sigui aquesta la millor adaptació a la petita pantalla d'una novel·la de l'Stephen King, amb un punt de partida interessant (no, no volem explicar-vos més, forma part de la gràcia) però, sobretot, amb un desenvolupament molt sostingut (ja sabem tots que aquí és on totes les adaptacions de King fracassen, en mantenir el to i la tensió inicial) i un joc d'actors i actrius molt notable (Ben Mendelsohn, Cynthia Erivo, Jason Bateman, Paddy Considine, etc.).


Treadstone (2019) (Prime Video): Expansió de l'univers Bourne sense el Matt Damon (ni el Jeremy Renner) en què el programa Treadstone d'agents dorments s'ha reactivat, no se sap ben bé per qui ni per què. La sèrie segueix el despertar de diferents agents arreu del món i torna a posar sobre la pantalla les cartes habituals: acció molt coreografiada, trama que pendula entre la complexitat i la confusió, enganys (i dobles enganys, i triples enganys...) constants, localitzacions per tot el món i un pols narratiu que intenta ser ferm i trepidant. La sèrie està en mans del Tim Kring, creador de la mítica Heroes, encara que també de Crossing Jordan o de Touch. És un entreteniment ben vàlid, però la fórmula Bourne sembla que no funciona tant bé quan es supera el límit de dues hores que imposava el format cinematogràfic.


La ciudad y la ciudad (The city and the city, 2018) (Filmin): Us en vam parlar abastament aquí, però fem-ho ras i curt: complexa adaptació en format minisèrie d'una aclamada novel·la de ciència ficció que té en la seva posada en escena la millor basa per intentar reproduir un joc topogràfic on tres ciutats es sobreposen geogràficament amb els conflictes que això desencadena. Explicada en clau de cinema negre, els seus 4 episodis poden ser imperfectes, però la proposta és prou llaminera com per despertar l'interès.


McMillions (2020) (HBO): Documental de 6 episodis sobre un frau comès a expenses d'una promoció de McDonalds als EUA que posa l'ull en una colla de personatges fascinants que van des d'un agent de l'FBI absolutament inverossímil (però real) fins a una colla de mafiosos que s'emmirallen en els Soprano, i que desvetlla una de les flaqueses de l'ésser humà, la cobdícia, reconstruint de manera un tant hiperbòlica la investigació del cas.


Marianne (2020) (Netflix): Us en vam parlar amb detall aquí, però resumim-ho. Una sèrie francesa de terror d'ensurts que aprofita TOTS els recursos del gènere per bastir una història de retrobament amb el passat amb uns vímets molt stephenkinguians i una realització molt efectiva/efectista.


Match (2018) (Filmin): Tot i tenir ja dos anys, el boca-orella ha acabat donant per bona aquesta comèdia divertidíssima amb un plantejament d'allò més original: les peripècies amoroses i socials d'un paio, narrades, en directe, per dos comentaristes d'esports que fan servir tota la parafernàlia narrativa típica per posar-hi emoció. El millor que es pot dir d'ella (i en vam parlar abastament aquí) és que és capaç d'explotar la seva premissa i no fer-la avorrida o repetitiva. Molt original i digerible gràcies als seus capítols de amb prou feines 20 minuts de durada.


The Mandalorian (2019) (Disney+): Ara que la plataforma del gegant de l'entreteniment ja ha arribat a casa nostra, és temps de gaudir d'una sèrie que, tot i estar lluny de ser memorable, és perfectament capaç de narrar una història paral·lela de l'univers Star Wars que manté tota la màgia de la enealogia original i explicar-la en clau de western hipertecnificat. Els múltiples homenatges als clàssics del gènere es succeixen i els seus capítols de curta durada són una delícia que, si bé no perdura en el paladar, sí és capaç d'omplir i saciar a l'espectador exigent, que no és poc. Aquí us en vam parlar amb més calma. I sí, baby Yoda.


Creedme (2019) (Unbelievable, Netflix): Podeu llegir la nostra ressenya de fa uns dies aquí, però per concentrar-ho en poques línies, deixeu-nos dir que aquesta ha estat una de les sèries més destacables de l'any 2019. Fet a base d'explicar una investigació policial d'unes violacions des d'un prisma radicalment femení, reivindicant la indignació dels homes, fent-ho sense escarafalls, sense excessos, sense gratuïtat i, per contra, amb una obsessió pel detall encomiable. I, a sobre, dues de les millors interpretacions dels darrers anys: Toni Collete i Merritt Wever. No us la perdeu.


Los visitantes (Beforeigners, (2019) (HBO): En ple segle XXI, arreu del món comencen a aparèixer de dins del mar viatgers temporals provinents d'èpoques passades. A Noruega també, i els que hi apareixen són víkings. Aquesta és la premissa de Beforeigners, un procedimental policial que transcorre sobre un rerefons de ciència ficció llaminer i amb moltes possibilitats que potser no acaba d'aprofitar en aquesta primera temporada però que promet molt de cara a les properes. En teniu una reflexió més llarga aquí.


Gentleman Jack (2019) (HBO): Basada en els diaris de l'Anne Lister, una terratinent empoderadíssima en una Anglaterra del XIX carrinclona, mascle i poc avesada a persones que se sortissin de la norma. I l'Anne Lister se surt de la norma, de qualsevol norma. Explicada amb una aclucada d'ull constant a l'espectador, les dificultats a què s'enfronta conformen una reivindicació feminista notable i un entreteniment televisiu molt recomanable. Podeu llegir-ne més aquí.


The boys (2019) (2019) (Prime video): Una de les sorpreses del 2019 va ser aquesta adaptació d'un còmic de superherois que explicaria com seria, de debò, una societat en què uns paios amb superpoders es passegessin pel món amb malles de colors. Seria un caos, és clar; però, sobretot, seria un negoci amb molts interessos ocults. Enginyosa, contundent i amb molta mala bava, ha estat una de les delícies televisives dels darrers mesos. Aquí us en vam parlar amb calma i detall.


Euphoria (2019) (HBO): Poques coses més cool s'han vist en els darrers mesos en una pantalla de televisió. Perquè per bé que la història que explica és tremenda, l'execució fílmica és hipermoderna, colorista, exagerada, videoclipera... però fascinant de principi a final. I això, com dèiem, que el que explica és tan complex com l'abocament voluntari a l'abisme de la pubertat, en un entorn tòxic i psicotròpic. Aquí us vam intentar explicar l'experiència que suposa veure Euphoria, una de les sèries que més polseguera han aixecat en els darrers mesos.


Evil (2019) (SKY): El matrimoni King (Damages, The good wife/The good fight) s'han tret de la màniga un divertimento (tal com van fer, fa uns anys, amb Braindead) que es basa en la ciència ficció però es recolza en la narrativa procedimental i que explica l'eterna lluita entre la raó i la fe en un entorn de possessions tan friki com llaminer. I a sobre hi surt el Mike Coulter (The good wife, Luke Cage) i el .Michael Emerson (LOST, Person of interest).


Black summer (2019) (Netflix): Zombie nation va ser una sèrie de zombies que pretenia desprendre's de la pesada càrrega de voler ser transcendental (com The walking dead) i centrar-se en l'acció, en el dia a dia d'uns supervivents enfrontats a hordes de morts vivents (o eren infectats?). El seu problema era que no acabava d'aguantar el ritme i que els personatges eren insuls. Ara Black summer, la seva preqüela, troba el to, el ritme i és capaç de bastir uns personatges mínimament interessants. Li afegeix, a més, unes ganes de narrar-ho de manera interessant, jugant amb tots els recursos narratius possibles.


Los Gemstone (The righteous Gemstones, 2019) (HBO): El Danny McBride segueix intentant fer-nos riure a costa de personatges lamentables. Ara ho prova amb els predicadors evangelistes. I per bé que la intenció és lloable, el seu humor és xaró i grollerot, de boc gros, i la sensació és que la seva paròdia no supera la realitat en cap moment. I això que hi ha el John Goodman.


Stumptown (2019) (HBO): No són massa les ocasions de gaudir d'un procedimental detectivesc amb protagonista femenina. I encara ho és menys si el seu tractament no és condescendent. A la Cobie Smulders (How I met your mother) li han donat l'ocasió de bastir un personatge arquetípic que sol estar en mans d'homes. El resultat no és de traca, però sí és entretingut.


Dracula (2020) (Netflix): Ha despertat opinions ben dispars, en general, aquesta adaptació del Moffat i del Gattis (Sherlock) del clàssic de Bram Stoker. Tres episodis llargs, amb tres enfocaments ben diferents: un primer episodi tradicionalista (que no aporta res nou, però actualitza la narrativa vampírica), un segon que és un oasi, un exercici quasi autoconclosiu de confinament à la Agatha Christie, i un tercer en que esmola els canins per, després d'una extraordinària el·lipsi inter-episòdica, intentar reformular el clàssic. El Claes Bang dóna el pego com a Drácula morbós, bèstia i molt ben pagat de sí mateix, però el show li roba la magnífica reinterpretació del personatge del Van Helsing, aquí reconvertit en una monja  estratosfèrica en mans de la Dolly Wells.


Giri/Haji (2019) (Netflix): Atrevit intent cosmopolita, el d'aquesta sèrie que barreja les cultures britànica i japonesa en un poti-poti que barreja thriller i drama. No acaba de funcionar del tot, però l'intent mereix el reconeixement i un visionat.


The virtues (2019) (Filmin): Una de les més celebrades minisèries del 2019, amb un Stephen Graham molt entregat, explicant una dura història de retorn al passat per expiar pecats i aixecar catifes que amaguen secrets dolorosos.


The morning show (2019) (Apple TV): Segurament la seva història sobre escrúpols (o la manca d'ells) del periodisme televisiu requeria més garra i mala llet, però veure a la Jennifer Aniston i a la Reese Witherspoon en pantalla ja mereix donar-li una oportunitat.


Watchmen (2019) (HBO): Més fascinant que memorable, el visionat d'aquesta seqüela dels còmics (i de la pel·lícula) de l'Alan Moore és obligat, encara que sigui per a) veure una posada en escena original i llaminera, b) gaudir de la Regina King, o c) deixar-se portar per un enginyós gir temàtic que refresca l'original i aprofundeix allà on el geni barbut mai va saber entrar.


Chernobyl (2019) (HBO): Probablement, la més popular de les sèries televisives del 2019. Lamentablement, TOT el que explica sobre la gestió del desastre nuclear rus és aplicable a la nostra realitat actual i a la manera en què els governs del món sencer estan portant la crisi del Coronavirus. Jared Harris i Stellan Skarsgard estan soberbis, la producció és de tracta i mocador i la història és tan dura com necessària.


Elite (2018) (Netflix): Una de les sèries amb més èxit i més exportades de Netflix: el punt de partida a cada temporada és molt similar: Un institut privat i reservat a classes altes en el que uns nois "becats" es veuen totalment fora del seu element.
3 temporades amb una estructura idèntica que tenen diferents resultats. Cada temporada arrenca "in media res" amb un assassinat o desaparició; sense que sapiguem res més, ens caldrà avançar capítols per descobrir els secrets i aliances que  es van teixir per conservar l'estatus, no ser descoberts o evitar ser acusats.


Halt and Catch Fire (2014-2017) (Filmin): Tot i ser una sèrie que ja té uns anys, Filmin ha estat l'única plataforma local que s'ha atrevit a recuperar-la. I encara sort, perquè si li pregunteu a QUALSEVOL persona que l'hagi vista us dirà que està entre les seves sèries favorites de tots els temps. Ras i curt. El transfons de l'evolució de la informàtica des dels anys 80 serveix per presentar-nos quatre dels personatges més ben treballats de la ficció televisiva de tots els temps. Veieu-la. Ara. No exagerem en absolut, es una meravella d'aquelles que voldreu guardar per veure-la una i una altra vegada.


Locke & Key (2020) (Netflix): Adaptació d'una novel·la del fill de l'Stephen King, enganxarà als fans de la fantasia més infantil o, complementàriament, als que, simplement, gaudeixen de veure com els efectes visuals d'avui en dia permeten posar en imatges móns literaris extremadament creatius.
Finalment sembla com una versió actual i infantil dels Goonies, sense l'encant de la pel·lícula i amb més efectes especials que treball de guió.


Devs (2020) (HBO): L'Alex Garland (Ex-Machina, Anihilation) és una de les grans promeses de l'audiovisual de ciència ficció. Al nostre gust, està lluny d'haver fet cap obra que realment trasbalsi, però aquesta minisèrie explicada amb parsimònia sobre un projecte tecnològic revolucionari i els enginyers que hi estan al darrera té números per ser la primera. El degoteig setmanal de capítols aguanta el to i justifica l'espera, visualment és molt completa i la història que hi ha al darrera suggereix que la sèrie completa pot deixar molt bon regust de boca. I, a més, hi tenim el Nick Offerman (Parks and recreation) encarnant un personatge tremend i instantàniament icònic.


The Man in the High Castle (2015-2019) (Prime Video): Tot just fa uns mesos va concloure aquesta adaptació televisiva d'una novel·la distòpica del Philip K. Dick en què l'eix nazi/japonès va guanyar la IIª Guerra Mundial i s'han dividit nord-amèrica. Trama d'espionatge i d'intrigues, captivarà als fans de la temàtica nazi per la seva originalitat, per bé que el desenvolupament de la seva trama (que avança amb molta lentitud) i dels seus personatges (plans i amb tendència a l'estupidesa) no estan a l'alçada, sovint, de les expectatives.