Tales of the city (1993) - Alan Poul (creador)

Sovint es mencionen els anys 80 com la segona Edat d'or de les sèries de TV, allà on es van començar a detectar els primers senyals d'un canvi poderós consistent en unes trames molt recolzades en els personatges, una cinematografia molt més elaborada i un atreviment temàtic i formal nou i trencador. Aquesta segona Edat d'or s'entén com la metxa que detonà, vint anys més tard, la tercera, aquella en la que estem immersos en l'actualitat (o ja no?) i que comença tot just el nou segle XXI deixà entreveure sèries com Perdidos (LOST), Bajo escucha (The Wire), i tantes altres.

Però sovint s'oblida aquella dècada i mitja intermèdia, la que van transportar la llavor rupturista dels vuitanta fins a l'eclosió definitiva de la ficció televisiva. I amb l'oblit d'aquells anys, l'oblit d'algunes sèries magnífiques que no només donaren continuïtat a les troballes de la segona Edat d'or sinó que les ampliaren, reforçaren o, fins i tot, perfeccionaren. Pensem en la importància capital de sèries com Expediente X (The X-Files, 1993), Urgencias (ER, 1994), Twin Peaks (1990), Doctor en Alaska (Northern Exposure, 1990) o Picket Fences (1992), totes elles esplèndides, molt madures en la seva elaboració i execució i, en alguns casos, absolutament determinants i referents per a les que havien de venir.


Una d'aquestes grans oblidades és Tales of the city, una mena de 13, Rúe del Percebe amb una magnètica San Francisco dels anys 70 de fons acollint a una munió de personatges necessitats de reconstruir-se, de reinventar-se. Als anys 70, l'epicentre del món (als ulls dels nord-americans, és clar) s'havia desplaçat de Nova York a San Francisco, de la costa Est a l'Oest, on s'estava cuinant a foc lent, des de ja feia uns anys, la contracultura, el pacifisme i l'amor lliure. "Go west, young men.

És en aquest context que la misteriosa i mística Anna Madrigal (Olympia Dukakis) lloga els apartaments de la seva casa a joves desemparats que necessiten un lloc per (sobre)viure. Hi acull la Mary Ann Singleton (Laura Linney), una jove de bona família novaiorquesa que intenta deixar enrere la seva actitud fada i carrinclona, i fa l'esforç de deixar-se seduir pel llibertinatge de la costa oest. També hi viu la Mona Ramsey, que es busca i no es troba. I el seu amic Michael Tolliver, gai a la cerca de l'amor de la seva vida en una escena nocturna poc procliu al compromís.  I el Brian Hawkins, llibertí calenta-llits obsedit amb la seva pròpia capacitat de seducció.

Tots ells i elles fugen del passat, de sí mateixos, a la recerca de no se sap ben bé què, que ja ho té això de fugir endavant. La seva desorientació és, en realitat, la que estira les trames, i l'espectador els acompanya en la seva recerca infructuosa, com sabent de bell antuvi que El Dorado no existeix, que no s'hi arriba mai. O sí?


De fons, una San Francisco llaminera i atraient, seductora, amb aclucades d'ull gens dissimulades al Vértigo de Hitchcock, perfectament en sintonia amb els temps que retrata.

Narrada amb aquella fascinant barreja de drama cinematogràfic i telenovel·la tan típic dels anys 90, amb un repartiment notabilíssim (amb molts noms propis perfectament reconeixibles, avui en dia, a pesar del seu anonimat en el moment de l'estrena de la sèrie), i amb un atreviment temàtic indiscutible (si les indagacions de qui us escriu són correctes, aquesta és la primera sèrie nord-americana que mostra un petó entre gais, a més d'entre amants septuagenaris, cosa ben poc habitual en TV), Tales of the city roman com una joia oblidada a recuperar i reivindicar.


Oblidada, en part, perquè no va guanyar cap premi ni reconeixement concret en el seu moment, perdent sempre davant d'altre meravelles de la televisió del moment, de Principal sospechoso (Prime suspect), Picket fences, Ley y orden (Law and order) o Doctor en Alaska, però també perquè la seva recepció per part del públic va ser més aviat freda, Tales of the city, que adapta una nissaga de novel·les de l'Armistead Maupin, va ser concebuda com una minisèrie que, essent represa en tres ocasions posteriors (1998 i 2001 a mans de Showtime i 2019 a mans de Netflix), retrata l'evolució ja no només d'uns personatges, sinó d'una Amèrica (una de les moltes Amèriques que hi ha) que ha hagut d'evolucionar, de reinventar-se, talment com ho fan els personatges que la trepitgen.