La ciudad y la ciudad (The city and the city, 2018) - Toni Grisoni i Tom Shankland (creadors)

Dues ciutats sobreposades, l'una sobre l'altra, trepitjant-se mútuament. Beszel i Ul Qoma, dues ciutats oposades amb topografies solapades, en una estranya configuració del terreny. Beszel és com una capital de l'Europa de l'est del segle XX, grisa, amb edificis ministerials, cotxes de llauna i ordinadors vellots i voluminosos; Ul Qoma és com una capital de l'Europa occidental a cavall entre segles, amb colors llampants, pantalles LED il·luminant els carrers i una vida tecnificada i amb valors suposadament més elevats.

Però ambdues ciutats, com dèiem, conflueixen, comparteixen el mateix espai geogràfic. Els habitants d'ambdues ciutats han estat entrenats per veure només la seva ciutat, encara que l'altra estigui, en realitat, a l'abast de la mirada. "Quan ets a Beszel, veus només Beszel", recorden cartells al carrer.

I en els intersticis d'aquestes dues ciutats, el mite d'una possible tercera, Orcini, utopia última, la perfecció feta ciutat, que alguns il·luminats clamen que existeix.


Tres ciutats amuntegades, compartint el mateix espai i lluitant entre elles per la supremacia, amb fronteres sinuoses, perilloses i plenes d'enigmes. Aquest és el particular món de La ciudad y la ciudad, minisèrie de 4 capítols que adapta un multi-premiat llibre de China Miéville.

I al mig d'aquestes topografies solapades, un cadàver, que apareix just en un espai fronterer. I un policia, el Tyador Borlú (David Morrissey), tallat pel clàssic patró del turment per la desaparició de la seva dona en circumstàncies similars, narrant-ho amb veu en off a l'estil del cinema negre, i buscant respostes allà on se suposa que ningú ha de fer preguntes.


Filmada amb una enlluernadora capacitat per evocar aquesta metàfora impossible de les ciutats solapades, La ciudad y la ciudad pot semblar un poti-poti de sèries com Counterpart o Bron/Broen, del cinema negre o de la nissaga de còmics de Las ciudades oscuras de Schuiten i Peeters, però camina sola i adquireix personalitat pròpia, justament, en aquesta recreació dels espais urbans sobreposats. Shankland habilita una posada en escena plena de transparències, efectes mirall i enfocaments extrems per transportar-nos a un escenari múltiple i complex.


Certament, la trama no sembla explicada amb la mateixa finesa, tentinejant entre la complexitat narrativa i la confusió, el misteri i el desconcert, l'opacitat intencionada i la involuntària. Però el teixit és prou dens, en tot cas, com per mantenir una certa tensió narrativa que l'apartat visual compensa sobradament, i La ciudad i la ciudad, en última instància, roman com una exquisidesa rara, un còctel curiós i una alternativa ben gustosa a les sèries més populars del moment.