The Mandalorian (2019) - Jon Favreau (creador)

Cap comentari

La terminació (aparentment) definitiva de l'enealogia de l'Star Wars del George Lucas ja havia estat definida algun cop, sobretot la seva primera trilogia, com un western tecnificat i futurista, un space western, que diríem. Els paratges indòmits de Tatooine, Kamino o Mos Eisley l'oest americà, l'exploració i colonització de territoris hostils, el jedi cowboy solitari, descregut i desencantat de tot, les cantines i saloons, els pinxos desmanegats amb els blasters revòlvers sempre fumejant, van ser barrejats hàbilment per Lucas en un dels pastitxos més reeixits de la història moderna de la cultura.

I un dels trops recurrents en els westerns són, indubtablement, els caça-recompenses, aquells pistolers abocats a la caça i captura dels fora de la llei. Com el Boba Fett, un dels personatges secundaris més idealitzats pels fans de la nissaga d'entre la plèiade d'individus i criatures que l'univers Star Wars ha anat generant a partir, fonamentalment, de les seves nou pel·lícules de referència al voltant de les quals gravita tot aquest ecosistema narratiu lucasià. El tal Boba Fett forma part dels mandaloris (bé, això és incorrecte, tal com ens indica el Ramon Baubí), un clan de caça-recompenses amb un estricte codi d'honor seguit per tots els seus membres.


I aquesta sèrie que comença a explotar el filó post-enealògic de la mà de Disney busca, justament, seguir les aventures d'un d'aquests mandaloris, aprofitant per expandir encara una mica més l'univers mediàtic i experiencial del fanatisme Star Wars. Ho fa aglutinant amb força habilitat per una banda uns episodis auto-conclusius en primera instància amb un arc argumental de temporada que els relliga tots i fa les funcions de resina narrativa per convidar al binge watching (al cap i a la fi, són episodis de menys de mitja hora).

Entreteniment a dojo, per tant, amb multitud de ressonàncies culturals que es van amuntegant i que faran les delícies dels més gourmets: del Firefly de Josh Whedon als spaghetti western de Sergio Leone, passant pels set samurais de Kurosawa (en l'episodi en el que defensa un poblat de grangers del pillatge d'uns bàrbars), els tres padrins de John Ford o el grup salvatge del Peckinpah . Amb tot, però, la referència cultural més clamorosa és la que emmiralla The Mandalorian amb un manga de finals dels 70 anomenat Kozure Ōkami (El lobo solitario y su cachorro, publicat a Espanya per Planeta Cómic) del duet Kazuo Koike i Goseki Kojima, en el que un samurai desclassat i taciturn viu múltiples aventures sempre carregat amb el seu nadó de 3 anys.


I aquesta referència, en realitat, amaga el gran trumfo que la sèrie té per als seus espectadors: l'aparició de l'anomenat Baby Yoda. I no, no es tracta d'una Yoda infant (la sèrie té lloc just després d'El Retorn del Jedi, de la caiguda de l'imperi i, per tant, el Yoda ja ha passat a millor vida) sinó d'una criatura de la mateixa raça que la del mestre. El Mandalori, a qui se li ha encarregat aniquilar-lo, s'apiada d'ell i inicia un tortuós periple per mantenir-lo sa i estalvi, lluny de les garres d'un imperi que s'ha recuperat de la seva ranera.


El personatge verdós i adorable dóna l'oportunitat als guionistes d'explorar un dels aspectes temàtics recurrents de l'univers Star Wars: la redempció del fora de la llei, encarnada principalment en la figura del Han Solo. Així, el Baby Yoda permet al mandalori protagonista reafirmar-se, redefinir-se, alhora que mira de guarir algun trauma d'infantesa que es va desvetllant al llarg dels capítols.

Tenint al cap la munió d'expansions de l'univers Star Wars que s'han anat engiponant al llarg dels anys, podríem dir que estem al davant d'una de les més reeixides, a pesar que hi planegi una certa vacuïtat que potser tindrà cura en posteriors temporades.




Cap comentari :