Marianne (2019) - Samuel Bodin (creador)

La ficció televisiva no sembla massa procliu al gènere de terror, si més no en la seva variant més basada en els ensurts efectistes. Pocs són els títols que han afrontat el repte de traslladar al confort de la llar, a la bombolla de seguretat que aquesta ens regala, els estímuls terrorífics que sovintegen en les sales fosques dels cinemes. Una de les ficcions que més ha reeixit en aquest intent és, indubtablement, la molt recent Marianne, minisèrie francesa de vuit episodis produïda per Netflix que s'atreveix a portar a la petita pantalla tots els recursos del cinema d'ensurts, totes les seves fórmules, combinant-los en un còctel molt generós, treballat i a estones enginyós.


Marianne parteix d'una premissa força stephenkinguesca: una escriptora de novel·les de terror veu com tot el que ha escrit sobre un esperit maligne —la Marianne del títol— està esdevenint realitat al seu poble natal, Elden, del que va fugir per circumstàncies poc clares. L'escriptora, Emma Larsimon (brillant, fascinant i dúctil Victoire Du Bois, fent un paper extrem i difícil, antipàtic i voluble), retorn a Elden per intentar esbrinar què succeeix, només per topar-se, de cara, amb un passat que la rebutja i l'odia, i un mal del més enllà esperant-la amb els braços oberts. Alhora, però, els seus amics de la infància, sempre disposats a acollir-la, a pesar de tot. Amb ells intentarà derrotar el mal, mentre eixuga els seus errors del passat.

I és aquest darrer aspecte, l'humà, el que fa que Marianne sigui quelcom més que una simple successió d'ensurts i efectes sonors i visuals dissenyats per fer-nos saltar del sofà. Samuel Bodin, el creador de la minisèrie, s'entesta en correlacionar els patiments paranormals amb els personals, amb les espines clavades, amb els estigmes i traumes d'unes adolescències sempre complicades.


I sí, els ensurts hi són. I molts. I molt efectius. Qui us escriu no recorda haver passat tanta por veient una sèrie en la vida (excepte amb un capítol d'Starsky i Hutch en el que perseguien a un vampir i que em va traumatitzar per sempre més). Aparicions, esperits, armaris que s'entreobren grinyolant, miralls malparits i possessions desagradables farceixen els capítols de Marianne d'una bona col·lecció de sobresalts i respiracions escapçades. La delícia del fanàtic del gènere, en definitiva.

Rodada, a més, amb una molt satisfactòria combinació de pressupost i enginy, Bodin alterna terror i drama amb moments per a la distensió humorística flirtejant amb el desastre però sortint-ne pràcticament sempre victoriós, en un exercici de control i pols narratiu magnífic.


Amb un desenvolupament narratiu molt suggeridor i generós amb l'espectador àvid d'emocions diverses, Marianne senta un precedent important per al gènere en aquest mitjà sovint reticent a segons quines fórmules, un precedent que, tant de bo, altres sàpiguen seguir amb la mateixa destresa.