Sacrificio (Offret, 1986) - Andrei Tarkovsky

Amb un pla molt obert i distant, un home planta un arbre mig mort a la vora de la platja, amb l'ajut del seu fill mut a conseqüència d'una operació de laringe. L'home no para de reflexionar en veu alta sobre l'existència, la perseverància, sobre Déu, fins i tot, mentre el nen escolta, distret. Apareix un carter en bicicleta i li entrega un telegrama que el felicita pel seu aniversari, mentre s'embarquen en una conversa filosòfica sobre Nietzsche i sobre el concepte de l'etern retorn. Amb l'arbre plantat, els tres se'n van allunyant, tot xino-xano, mentre la càmera els segueix en un travelling lateral molt suau. A poc a poc el seu vagarejar els porta a davant mateix de la càmera, que ara capta els detalls i els enquadra harmoniosament.

Que no sigui aquest un dels inicis més bells de la història del cinema. Guaiteu-la.


Tarkovsky deixava com a testament una obra molt personal, críptica però plena d'esperança (esperança, és clar, a partir del sacrifici) a partir de la història d'un home, ex-actor i home de lletres, que es planteja el seu pas per la vida, la utilitat de totes les seves reflexions, del progrés i de la humanitat sencera. L'Aleksandr busca l'espiritualitat per donar-li sentit a la seva existència, però li costa trobar-la, arrapat com està a sí mateix i a les seves pertinences, a la seva dona i als seus amics, a la seva bufona casa al mig del no res.


I Taskovsky ho filma amb tota la grandiositat que la seva mirada sempre ha tingut, ajudat per l'Sven Nykvist, amb tableaux vivants mòbils que aclaparen l'espectador i el duen per una experiència estètica incontestable i poderosa que converteix l'erràtica cerca de sentit de l'Aleksandr en un camí ple de detalls, referències (literàries, religioses) i pistes per resoldre un trencaclosques emocional i existencial.

La bellesa s'acumula, escena rere escena. La profunditat temàtica es fa més insondable, més críptica però, alhora, més estimulant. Inclosa repetidament entre les millors pel·lícules de la història, Tarkovsky rematava aquí una carrera impecable i magnífica, lloada pel mateix Ingmar Bergman (que aquí li va cedir a molts dels seus actors, actrius i tècnics habituals) que destil·la un dels cinemes més purs i bells que mai s'han filmat.