Les combattants (2014) - Thomas Cailley

Les combattants et deixa descol·locat, et desencaixa el cos perquè no saps exactament què has vist, si t'has perdut alguna cosa o si allò que has vist és exactament el que pretén ser. És una comèdia apocalíptica o un drama íntim i romàntic? És una història d'amor postmoderna o una buddy movie europea? I el dubte -ah, amics meus-, el dubte és refrescant.

Tot comença amb la mort d'un pare, que deixa una mare i dos fills al càrrec del negoci familiar de construccions de casetes de jardí per a gent amb possibles. La pel·lícula no fa un esforç per accentuar la pèrdua de la figura paterna, però essent l'espurna que ho arrenca tot, és la clau, potser, per copsar la intenció del Thomas Cailley. El més jove dels germans, l'Arnaud, viu la vida com li ve, sense preocupacions, entre amics, una feina que no el disgusta i la sensació d'estar en el llindar d'un canvi important però indefinit. Coneix la Madeleine, una noia tosca, dura, tensa, emprenyada amb la vida i que creu que el món està, literalment, a punt d'acabar-se (i per això vol allistar-se a l'exèrcit, per "preparar-se" per quan arribi el moment).

Assistim doncs a un punt d'inflexió en el que dues visions jovenívoles de la vida s'acaren per resoldre diferències. I la química entre ambdós (Cèsar per a ella, Adèle Haenel, nominació als mateixos premis per a ell, Kévin Azaïs), reforçada per un guió molt tendre i subtil, arrossega l'espectador en una fugida endavant per trobar l'encaix entre ambdues postures vitals. Esdevindrà la fi del món? I si és així, com ens agafarà? Preparats o submisos? Resilients o resignats? Cailley s'assegura que l'espectador no fugi d'estudi i li planteja un bon grapat de dualitats, de postures oposades al voltant d'una França (o d'un món?) sense remei, on res funciona, on no hi ha esperança, on no hi ha futur. Hi ha qui s'adapta, qui ajusta la seva existència a la realitat corrompuda; hi ha qui la rebutja i, desproveït de somnis utòpics, es preparar per l'apocalipsi.


En un to de comèdia amable que entra molt suau i gronxa l'espectador des del principi, la pel·lícula avança cap a territoris més dramàtics, però el pòsit inicial perdura en boca i no deixa que la pesantor s'acomodi del tot. I si bé el film és desigual i mancat a estones d'un pols narratiu més sòlid, se li ha de reconèixer valentia i una idiosincràsia molt particular i intransferible que li confereix un caràcter molt personal, alhora que esdevé una alenada fresca per entre les escletxes d'una cartellera farcida de malles ajustades i animacions coloristes.