Sense8 (2015) - The Wachowskis

Feia més por que una pedregada. La carrera dels Wachowski mai ha acabat de fer pensar a la parròquia que serien capaços de tornar ni tan sols a acostar-se al que va suposar Matrix (la primera, és clar, no la "reloaded" ni la "revolutions"). Les seves seqüeles i la pasterada kitsch que era Speed Racer els hi van treure tot el crèdit que s'havien guanyat amb l'adveniment del Neo. La seva porció de Cloud Atlas i l'estrena de Jupiter Ascending tampoc han jugat al seu favor. És per tot això que Sense8 no prometia gran cosa. O, si més no, no ens volíem fer il·lusions.

Però la veritat és que Sense8 és una fantàstica sèrie sci-fi, multi-culti i rodada amb un enorme desplegament de mitjans que ben bé podria arribar a convertir-se en alguna cosa gran, en referent i, per descomptat, en punt d'inflexió de la carrera dels germans Wachowski. Perquè amb Sense8 dóna exactament la mateixa sensació que un tenia en donar-li voltes a Matrix: que se l'han pensada molt. Però molt. La presència en algun o altre moment de la producció del J. Michael Straczynski (creador de la mítica sèrie de ciència ficció Babylon 5) o del Tom Tykwer (Corre, Lola, Corre o El perfum) sembla reforçar el procés i qui sap si les seves aportacions han evitat un "Sense8 reloaded", doncs el conjunt és d'una solidesa absoluta.

La sèrie està rumiada al mil·límetre, rodada amb precisió i la complexitat narrativa s'ha resolt amb molta gràcia a pesar de la dificultat. Perquè no és fàcil explicar una història a 8 bandes, amb 8 personatges que, tot i viure a indrets ben distants els uns dels altres, gaudeixen d'una mena de connexió emocional, espiritual i transcendent que els permet ja no només compartir les emocions dels demés sinó fusionar les seves pròpies habilitats en els cossos dels altres. És com si fos un grup de super-herois modernets, tots ells i elles, molt guapos i guapes, que està format per especialistes que entren en joc quan més falta fa.

Per descomptat, hi ha una conxorxa, i uns malvats, i acció i emoció i moments de reflexió i introspecció musical -tot molt multi-culti, tot molt barrejat-. I el millor de tot és que el còctel funciona, i funciona molt bé. El missatge, per simplista, està ben explicat i la narració no escatima valor i gosadia en fer-ho. Si ha de ser multi-culti, que ho sigui: que hi hagi moltes races, sexe entre homes, entre dones, entre blancs, negres, indis, coreans, kenians, mexicans (el Miguel Ángel Silvestre!). I que sigui explícit, sense embuts. I que no se'ns arronsin els objectius de les càmeres en filmar-ho, i que si cal que es vegi un part pel davant, que es vegi, que tot és natural, que tot s'hi val i que mostrar-ho és ja, per si sol, un enlairament de bandera, orgullós i autoconscient.


Així, si el poti-poti podria acabar sonant a fals, aquesta empenta narrativa, aquesta explicitat atrevida i gens subtil en reforça l'ADN i transmet el missatge amb sobrietat i credibilitat, tot embolcallant un producte televisiu de primera línia: una de les millors estrenes de la temporada i una demostració més que Netflix no va de broma i que no pensa deixar que ningú li mengi el terreny que en aquest últims dos o tres anys ha anat llaurant i recol·lectant.