Unreal (2015) - Sarah Gertrude Shapiro, Marti Noxon (creadores)

Com un joc de capses xineses, Unreal proposa un joc de paral·lelismes a diferent escala entre els participants en un reality televisiu d'èxit i l'equip de producció que el fa possible. El format del programa consisteix en l'habitual concurs en el que un grapat de joves tocades i posades busca seduir al seu príncep solter (i guapo, i ric, i faldiller, i immadur) per tal que les hi demani en matrimoni. Mentrestant, entre bambolines, els productors, realitzadors, equip tècnic, càmeres, psicòlegs, etc., posen el seu codi moral al servei de l'audiència i de l'espectacle, passant-se pel folre qualsevol consideració humana, desterrant del plató el més mínim rastre d'empatia i respecte per uns trossos de carn -les concursants- manipulables i emmotllables a antull.
No hi ha pietat. I no només això, sinó que des de la producció executiva es convida i s'incita a a manipular-los i a portar-los al terreny d'allò que és "televisiu". I l'equip respon. Saben el que han de fer i ho saben fer bé.

Però Unreal es quedaria en una anècdota si no anés més enllà de la dosi capitular de mala llet i de manca de compassió. (I s'hi quedaria perquè aquells que hem estat enganxats algun cop a algun reality intuïm sabem que allò que no veiem està bullit en litres i litres de mala bava, de perversa intenció, de manca d'escrúpols i d'absència de dignitat humana). Allò que fa que Unreal sigui realment interessant a banda de constatar la decadència humana darrera del set de rodatge és aquest joc de capses xineses al que fèiem esment.

Joc de capses xineses perquè si al plató del reality es serveix com a realitat una mentida (que molts espectadors prendran per veritat, per aspiració), aquells que la manufacturen acaben caient exactament en els mateixos paranys, agafant com a paradigma la mentida que estan filmant i sucumbint irremissiblement al mateix somni aspiracional que ordeix per al públic sumís. Fins i tot dues productores habilíssimes, les millors en la seva professió, respectades pel patriarcat existent, no poden evitar desitjar al solter en joc, no s'escapoleixen de les manipulacions dels altres, no són capaces, en definitiva, de viure una vida real.

La protagonista, Rachel Goldberg, és la productora del show (just per sota de la productora executiva, la Quinn King), i fa i desfà, manipula i tergiversa per aconseguir que allò que els espectadors veuran en pantalla sigui la millor barreja entre un conte de fades i una baralla al fang. Però, alhora, som testimonis privilegiats de la seva realitat, de la seva deixadesa humana, de l'escòria dels seus sentiments així com dels seus dubtes a l'hora de franquejar determinats llindars de dignitat i ètica. La seva indecisió sentimental (em quedo amb el bon noi humil o amb el trepa aprofitat i ric?, realitat VS reality, allò vertader VS el conte de fades) es barreja amb la del príncep pretès del programa. I és en aquesta dualitat, en aquests paral·lelismes a diferents estadis de realitat, que rau l'interès en Unreal.

Partint d'un multi-premiat curtmetratge (que podeu veure aquí, previ pagament de 0'99$), la Sarah Gertrude Shapiro, amb l'ajut de la Marti Nixon (productora de Buffy, Angel, Glee, etc.) confecciona una primera temporada que, si bé presenta una certa irregularitat en diversos trams de la seva evolució, suposa un divertiment inevitable per a qualsevol fanàtic de la televisió moderna. Compta, a més, amb un repartiment força sòlid en el que la protagonista, la Shiri Appleby destaca per la seva ductilitat. No deixa de ser destacable, a més a més, que aquesta sèrie sigui una producció del canal Lifetime, una cadena orientada a un target femení jove (una mena de Divinity nord-americà). En aquest sentit, l'espectador pot alhora sorprendre's de l'atreviment de la sèrie en una cadena com aquesta i també somiar en què en podria haver sortit d'haver estat un encàrrec de, posem per cas, Netflix, HBO o Showtime.

Sigui com sigui, el rodatge del reality en qüestió és la closca d'un rovell molt sucós i interessant que, amb previsió d'alguna temporada més, és terreny abonat per a tramés diverses i interessants de les que bé valdrà la pena ser testimoni.