Viaje a Sils Maria (Clouds of Sils Maria, 2014) - Olivier Assayas

La Maria Enders (Juliette Binoche), una reputada actriu madura, es veu abocada a reviure el text teatral que la va llençar a la fama. En la peça interpretava a una jove que seduïa i manipulava a una madura directora executiva. Ara, però, 25 anys més tard, haurà d'encarnar l'altre paper i, per tant, veure la mateixa obra (i la vida) des d'una perspectiva radicalment oposada, antagònica. Però, és possible acceptar la maduresa? És necessari? I -encara més- fer-ho sobre les taules d'un escenari, és el mateix que fer-ho a la vida?
Aquesta i altres incògnites sembla voler plantejar (que no necessàriament resoldre) l'Olivier Assayas en aquesta pel·lícula difosa i a estones desencaixada però inevitablement rica i ambiciosa que compta com a basa principal amb un terreny prou ample i aspre alhora com per permetre a dues actrius (la Binoche i la Kristen Stewart) enfrontar-se en un tête à tête intens i gratificant.

Ambdues convencen i regalen a l'espectador un parell d'hores d'interpretacions molt creïbles i contundents, si bé es cert que la fredor inherent a ambdues potser no deixa que les seves actuacions (i la pel·lícula) siguin memorables. (Un no pot deixar-se d'imaginar aquests papers en mans de dues veritablement magnífiques actrius, més de rauxa que de cap, posem per cas Gena Rowlands i Jennifer Lawrence). En tot cas, probablement sigui el millor paper de la carrera de la Binoche i, indubtablement, en el cas de la Stewart pot ajudar-la i molt a desempallegar-se de les lluentors vampíriques de la nissaga crepuscular. De fet, l'aparició de la sempre magnètica Chloe Grace Moretz les deixa una mica en evidència, doncs la seva interpretació és torrencial i entregada (i d'això, justament, van mancades la Binoche i la Stewart). En tot cas, és una pel·lícula evidentment molt recolzada en el notable treball interpretatiu de les dues protagonistes.


I són elles les que porten el pes d'una cinta una mica dislocada (ja es sol dir que allò de dirigir els seus propis guions pot tenir efectes nefasts, històries mancades d'autocrítica, engolades i enrocades en si mateixes) que és evident que vol parlar de temes molt importants però que, si bé ho aconsegueix durant la major part del film, navega en altres ocasions, perdent el to, disparant a discreció sobre un blanc molt difós.
Quan encerta, però, Assayas es mostra captivador. El joc de dualitats és palès: la Binoche, una actriu abocada a una maduresa que no accepta, contra la Stewart, una jove assistent molt eficient i dedicada però amb una visió radicalment oposada (les seves lectures del paper amb la Binoche són del millor de la pel·lícula). La Jo-Ann Ellis (Chloe Grace Moretz), una actriu jove, en l'ull de l'huracà mediàtic i perseguida pels paparazzis, famosa per fer pel·lícules de crispetes orientades a un públic molt jove (és un mirall de la Stewart?) haurà d'encarnar el paper que la Binoche va interpretar ara fa 25 anys.


I Assayas reïx en plantejar el dilema, la dualitat, el joc de miralls. Les qüestions que hi plasma són ben vàlides, estan ben formulades (potser no tan ben resoltes) i els personatges semblen acceptar el joc en tot moment, convergint en algunes escenes quasi místiques excel·lentment rodades. Cal, és veritat, una mica de paciència per veure el film i per superar les estones menys reeixides, però paga la pena l'ambició i l'absoluta riquesa -encara que sigui dispersa- d'un text vibrant i vigorós.