Electric Boogaloo: La loca historia de Cannon Films (Electric Boogaloo: The Wild, Untold Story of Cannon Films, 2014) - Mark Hartley

Històries impossibles, trames inexistents, actors dolents, nuesa gratuïta, explosions, trets, cops, ninges, balls de moda, efectes especials d'estar per casa... aquests eren els ingredients de la Cannon, la productora dels cosins Menahen Golan i Yoran Globus que durant els 80 va suposar una alternativa kamikaze a la indústria de Hollywood tradicional que veia com dos israelites de sang calenta, idees esbojarrades i uns estàndards de qualitat baixíssims s'atrevien a fer pel·lícules com a xurros, totes de baix pressupost, i sortir-se'n sense l'ajut de les majors.

Diuen que un documental és bo si fa alguna cosa més que retratar els fets. Si aconsegueix reflexionar -o fer-te reflexionar- és quan assoleix el seu propòsit, més enllà del de la simple documentació d'un personatge o d'una època. I aquest documental sobre la Cannon ho aconsegueix en bona part del seu metratge, tot intentant emetre judici sobre si la passió sense criteri ha de ser recompensada o no. El Tim Burton ja ens va donar la seva opinió amb Ed Wood, on el director acaronava la memòria d'un somiador cineasta que tenia menys criteri que pressupost, menys visió cinematogràfica que amics. Doncs Electric Boogaloo potser és la resposta contrària. Aquí la parella de productors són retratats com un parell de bojos obcecats, megalòmans impenitents, visionaris confosos que, tot i això, convulsionaren la indústria.


El documental aprofundeix sobre els mètodes dels cosins, les seves tècniques (inicialment fructuoses) de producció en massa, els seus ardits i fanfarronades, tot encavalcant una miríada d'actors i actrius (Robert Foster, Sybil Danning, Catherine Mary Stewart, Franco Nero, Bo Dereck, Elliot Gould, Richard Chamberlain, Michael Dudikoff, Dolph Lundgren...), productors, guionistes, directors (Tobe Hooper, Franco Zefirelli...) i diversos membres del seu equip, que encadenen anècdotes i records més o menys fiables amb el contrapunt de les moltes imatges de les pel·lícules. Tot un regal molt ben ordit pel Mark Hartley, un director ja experimentat en documentar temps pretèrits i casposos (Machete Maidens Unleashed!, Not quite Hollywood: The wild, untold story of Ozploitation!, etc.).


Val a dir, a més, que el documental en qüestió es pot també gaudir des de la visió del record, si és que l'espectador va viure l'època i va empassar-se tot el cinema escombraria que van gosar perpetrar: Delta Force, Yo, el hacón, Rayos X, Yo soy la justicia, El último americano virgen, Breakdance, Bolero, El guerrero americano, Desaparecido en combate, Invasión USA, Allan Quatermain y la ciudad perdida del oro, La matanza de Texas 2, i una inacabable llista de mediocritats o detritus fílmics de primer ordre que només podien haver-se estrenat durant la dècada dels 80.