Ant-Man (2015) - Peyton Reed

Seguir acudint en ramat a les estrenes marvelianes comença a ser una penitència que a molts cinèfils se'ns està fent difícil. El metrallament de malles ajustades, experiments fallits, malvats megalòmans i easter eggs que suposadament un bon marvelita no es pot perdre, comença a ser suportable tan sols per una minoria de devots confessos que poden recitar-te de memòria l'arbre genealògic de qualsevol superheroi o supervilà com si de la llista dels reis gots es tractés. Pels demés, però, comença a ser insofrible.

Potser és per això que Ant-man ha estat tota una agradable sorpresa per a qui no professa la religió de l'stanleeisme. Sospitem que el motiu és, fonamentalment, que aquest cop els productors no han gosat impregnar el particular superheroi diminut de la càrrega de testosterona habitual. Ans al contrari, l'han substituïda per un guió de l'Edward Wright (el creador de la trilogia del Cornetto: Shaun of the dead, Hot fuzz i The world's end), que li aporta tota la vessant humorística i d'autoparòdia que ja ha funcionat tan bé en el personatge d'Iron Man, de llarg el preferit de l'univers Marvel pel públic, avui en dia. Una producció de 8 anys, amb molts altibaixos, amb retards i posposicions de les dates d'estrena continuats i que es remataren amb un partir de peres entre el Wright (que havia de dirigir la pel·lícula) i els productors han posat en perill el projecte. Però la veritat és que o bé el guió ja era molt sòlid o la labor del Peyton Reed (un director de currículum francament dubtós: Yes man, Down with love, The love bug...) polint-lo ha estat molt efectiva. El resultat, en qualsevol cas, és una pel·lícula extremadament entretinguda, farcida d'un humor blanc molt entranyable que s'encavalca a la perfecció amb una trama molt ben ordida que evita la major part dels errors de les més ambicioses produccions dels Marvel Studios.


El Paul Rudd li atorga, justament, el to blanc i tou a un superheroi que en altres tessitures podria haver estat encarnat per qualsevol forçut poca pena. Rudd és capaç, amb la seva cara de comèdia romàntica, de donar-li una personalitat diferent a un superheroi i de sorprendre a cada escena, rematant-les habitualment amb un petit gag que manté el somriure en l'espectador. I l'acompanya, a més, un bon grapat de bons actors, principals i secundaris, des del Michael Douglas (sempre efectiu) fins a l'Evangeline Lilly (que se'n surt perfectament del moment més dramàtic de la funció), passant pel Bobby Cannavale, el Corey Stoll (que està en un moment fantàstic de forma), la Judy Greer o el Martin Donovan. I és que apostar fort pels actors en una pel·lícula menor dóna els seus rendiments, sempre.


Molt hàbil en les escenes d'acció (curtes, directes, sense fanfarronades), molt enginyós en la comèdia (sobretot en jugar a la sorpresa amb els elements engrandits), el guió del Wright entreté sense descans, que és allò que se li ha de demanar, com a mínim, a una pel·lícula com aquesta. Compleix i amb escreix, aquest Ant-man, que s'ha presentat com la ventafocs del grup de superherois però que amb els colzes ben aixecats i força modèstia s'ha pogut col·locar entre aquelles que, potser per menys pretensioses, és més capaç d'explicar una història, me´s enllà de si el protagonista porta un vestit ajustat o no.