Existencialisme VS determinisme a Minority Report (2002, Steven Spielberg)

Llegeixo embadalit un extens article del Néstor Company al seu blog El Cine de Hollywood (afortunadíssimament dens, complet, reflexiu) dedicat a Minority Report, la particular i lliure adaptació que l'Steven Spielberg ordí a partir d'un relat del Philip K. Dick. I quedo molt interessat en una secció del text en el qual el Néstor posa sobre la taula la naturalesa determinista i/o existencialista del film.

Com molt bé escriu el Néstor, "[l]a película defiende el determinismo hasta que Anderton tiene la opción de elegir porque conoce su futuro."

Spielberg sempre ha estat un director moralista. Amb aquest material a les mans hagués estat absurd impedir-li seguir la seva pròpia estela, però és veritat que aquí ho fa d'una manera molt més subtil i interessant. Per una banda, el director ens proposa un món essencialment determinista. El sistema "precog" de prevenció criminal funciona i, per tant, demostra que el futur està realment escrit. L'univers té un pla perfectament desplegat, un complex teixit ordit amb infinitat d'aparents casualitats que conflueixen i interactuen les unes amb les altres. I aquest pla es pot llegir amb antelació, perquè no es pot canviar, és així de granític i inamovible. El món funciona amb uns mecanismes obscurs i ancorats en la teoria del caos (que alguna cosa no es pugui explicar, deguda la seva complexitat, no vol dir que no tingui explicació) al damunt dels quals l'ésser humà deambula, algunes vegades balancejat, altres empès, sacsejat contra els elements, com si d'un joc de caramboles transcendental i místic es tractés.


I allò que a l'ésser humà li costa acceptar del determinisme —allò que a l'Anderton del film li costa acceptar, igualment— és la pèrdua de control moral sobre la (seva) vida. Desproveït de lliure albir, l'ésser humà es troba mancat de poder. La seva existència sembla buida, convertit en mera titella sota els dits de l'univers (o és Déu qui remena els fils?). L'Anderton del film viu una realitat difícil després de la pèrdua de la seva família (és, com bé assenyala el Néstor, un clàssic antiheroi de cinema negre, abocat a la desesperació per circumstàncies fatals del seu passat). A casa es delecta, malaltís, amb records més feliços, tot repassant gravacions audiovisuals anteriors a la desaparició del seu fill i posterior abandó de la seva muller. A la feina, però, abraça un sistema —el sistema "precog" de detecció de crims— que li dóna el recolzament moral que li manca, la certesa d'un destí escrit que,

a) l'eximeix de qualsevol culpa per la seva situació familiar,
b) el reconforta en saber que només ha de deixar-se portar per aquest destí pre-escrit,
c) el reconforta igualment ja sigui per intentar estalviar el patiment a altres persones (tan de bo l'abducció del seu fill hagués pogut ser prevista), ja sigui en permetre'l castigar als demés pels crims que encara no han comès, trobant aquí una descàrrega emocional que li permet canalitzar la ràbia contra si mateix que acumula per la incapacitat de governar la seva pròpia vida i d'evitar el desastre familiar.

El determinisme proposat per Spielberg funciona aquí com a sedativa religió —entenent religió com a conjunt de creences que organitzen el funcionament tangible i intangible del món i de la vida— de l'Anderton. Aquest, creu en un ordre natural de l'univers —l'univers determinista— com si fos el seu Déu, i el sistema de prevenció criminal que ell de manera tan activa ha ajudat a construir n'és la seva església, la seva religió. És per això que quan, després de ser acusat d'un crim que encara no ha comès (l'assassinat d'un tal Leo Crow), l'Anderton descobreix l'existència dels "informes de minoria" (els "minority report" del títol), tot canvia per a ell. Aquestes visions alternatives que un dels tres precogs té de tant en tant tot oferint una possible realitat diferent a la dels altres dos, demostren que, de fet, el sistema està malmès i que, per tant, el destí no està escrit (del tot). Allò que, inicialment, havia despertat el seus instints de supervivència (l'acusació d'estar a punt de matar un home a sang freda) es converteix, en el moment de descobrir la "mentida determinista", en un intent de canviar el futur, de fer tangible un acte d'humanitat —perdonar al suposat assassí del seu fill— per demostrar el poder de l'individu. L'Anderton, en perdonar-li la vida pren el control sobre la seva pròpia, esdevé conscient de la seva capacitat  per escriure el futur ("You can choose. You can choose.", xiuxiueja la precog quan l'Anderton està a punt de prémer el gallet). L'Anderton tomba el Déu al que havia adorat i pren les regnes de la seva pròpia existència.

Curiosa i amargament, l'univers determinista inicialment plantejat per Spielberg conserva una gran part del poder, doncs una miríada d'elements caòtics confabulen per acabar complint allò previst: la mort del Leo Crow, suposat assassí del fill de l'Anderton. Aquest fet és, aparentment inevitable. Tal vegada l'univers ordeix un pla suprem basat en uns pilars ineludibles, al voltant dels quals la realitat —l'existència— pot trobar un cert acomodament, una certa llibertat. Per tant, l'univers de Minority report —i aquí rau, poder, una de les gràcies del film— ordena l'existència al voltant d'una certa ambigüitat, a mig camí entre el pla diví, universal, patró insalvable, i una realitat individual que permet encaixar-se com a individu en aquest tauler de joc predeterminat. Spielberg, de manera força perversa, li dóna l'oportunitat a l'Anderton de fer física la seva venjança —la mort del Leo Crow— però eximint-se de la culpa moral —és el propi Crow el que, necessitat per un pacte que inclou el benestar de la seva família, decideix immolar-se—. De la mateixa manera en que Hollywood sempre ha permès la redempció dels herois en les escenes finals (el vilà de torn penjat d'un abisme, l'heroi que tendeix una mà per salvar-lo, però —ai!, cruel destí— al final se li escapa, convertint la seva mort —la seva venjança, en realitat— en un accident exculpatori), Spielberg eximeix al seu heroi en una catarsi personal perfecta:
     - La seva venjança més instintiva, la violenta, és executada.
     - La mà executora, en realitat, és la del destí.
     - Pot fer les paus amb si mateix i amb el seu passat, ara ja no tindrà malsons i podrà refer la seva