Ida (2013) - Pawel Pawlikowski

Anna és una novícia a punt de jurar els vots per convertir-se en monja. Però Anna no és el seu nom. De fet, ella no és qui creu ser. L'enclaustrament al convent en el que ha viscut des que, essent encara un infant, fou recollida per les monges es veu trencat pel descobriment d'una parenta encara viva: la germana de sa mare, la seva tieta. Obligada per la Mare Superiora, surt del convent per conèixer-la. I és amb aquest darrer reducte que l'uneix amb el seu passat que, de resquitlló, l'Anna descobreix, en una mena de viatge iniciàtic a la recerca del lloc on són enterrats els seus pares, qui és en realitat i tot allò que s'ha estat perdent: la seva vida, en definitiva. Ella es diu, en realitat, Ida Lebenstein (el cognom, a més de tenir ressonàncies jueves, no és intranscendent).

I, com si el passat, tot i desconegut, li fes mal -no sap per què, però hi ha una ferida que no està tancada-, l'Anna s'esmerça en cauteritzar-la, desenterrant el passat. I per fer-ho, travessa una Polònia dolguda, igualment ferida -però ella, aquesta Polònia de postguerra, recorda perfectament el moment en que van escometre's les ferides, i no descansa, no té pau ni la tindrà- que li mostrarà tots els seus mals, els seus dimonis, alhora que les seves temptacions i modernors de pa sucat amb oli.

Pawlikowski filma amb un fascinant blanc i negre en una pantalla en 4:3 una road movie existencial (no ho són totes, d'existencials les road movies?) de ressonàncies europees molt clàssiques -que si Bresson, que si Dreyer, que si Bergman, que si Tarr- asseient l'una al costat de l'altra en un atrotinat cotxe a una novícia que busca en el seu passat per poder prendre la decisió més important de la seva vida -fer-se, definitivament, monja- i a la seva tieta, una reputada jutgessa acostumada a escarbar en la mentida i l'ocultació -molt en particular les dels "enemics del socialisme"-, llibertina i rendida als plaers més quotidians.


- Sents desig?, pregunta la tieta.
- Sí?, respon la novícia.
- Carnal?
- No, carnal no.
- Doncs quina mena de sacrifici feu, les monges, si us heu d'estar d'una cosa que no heu provat?

Justament, la fascinació de la Anna/Ida per un músic de jazz li dóna la visió més clara d'allò que s'ha estat perdent. No ens queda pas clar què sent la Ida per ell, però sabem que sent alguna cosa molt poderosa, un influx desconegut per ella. Passat dolorós sumat a noves oportunitats de desig i d'experiències, tot s'ajunta en aquest trajecte.





La pel·lícula es forja i es fa memorable en l'absoluta compenetració entre el viatge i les imatges, entre les dues dones i els seus enquadraments (decantats, entretallats, amb intenció), entre l'enfrontament al passat dolorós i la seva plasmació visual. Una delícia visual i dramàtica de les que no sovintegen en les cartelleres.