Misión imposible: Nación secreta (2015, Mission impossible: Rogue nation) - Christopher McQuarrie

La primera Missió impossible cinematogràfica naixia l'any 1996 i venia a regenerar l'univers Bond canviant-li de nom. Era com fer un Bond sense tenir els drets sobre el personatge de l'Ian Fleming, just quan aquesta, aleshores en mans del Pierce Brosnan, intentava recuperar-se de la seva etapa més nefasta (a nivell fílmic i de rendibilitat), aquella amb la cara del Timothy Dalton. La franquícia Bond necessitava una regeneració que no tenia tant a veure amb canviar-li la cara a l'heroi sinó amb reformular allò que el feia interessant per a les noves generacions, en un món en el que la guerra freda ja no significava res i en el que els codis morals al respecte de la idiosincràsia heroica havien estat substituïts per altres més acordes amb l'últim tram del mil·lenni. L'heroi ja no havia de ser el faldiller indestructible, el gentleman impecable però masclista, el bon vivant fatxenda i arrogant. Ara ben bé podia ser, primer de tot, més jove. I havia de ser tan intel·ligent i espavilat com físicament portentós. Havia de seduir, però de manera subtil i en igualtat de condicions, sense haver de desempallegar-se de la dona un cop perpetrada la còpula. Calia, en definitiva, reformular l'heroi.

I això és el que va fer la nova franquícia de Missió impossible, convertint al personatge de l'Ethan Hunt en el Bond del nou mil·lenni i defenestrant al mite de Bond -carrincló, passat, geriàtric- bescanviant-lo per un intrèpid atleta que tenia tant d'expert en espionatge com d'enginyer informàtic i de telecomunicacions. L'Ethan Hunt del Tom Cruise i del DePalma van quallar profundament en el públic. Van caler 10 anys perquè el mite de Bond fos reformulat, ara amb la cara del Daniel Craig i rejovenit.

Arribada la seva cinquena entrega, el Tom Cruise intenta revifar la franquícia jugant de nou amb els elements de la quarta però ara deixant-los a les mans del Christopher McQuarrie (tant el guió com la direcció) que ha comença a acumular un cert crèdit a Hollywood (guionista de Sospitosos habituals, també de Jack Reacher que ell mateix va dirigir, etc.). El resultat és un carrusel desbocat d'escenes rocambolesques que sempre voregen el ridícul però que l'experiència, les normes que va escriure el Brian DePalma en la seva primera entrega i el saber fer del McQuarrie mai no permeten que això succeeixi. El contrapunt humorístic del personatge del Benji Dunn (Simon Pegg) segueix facilitant les transicions d'una escena d'acció a una altra, el personatge femení (Rebecca Ferguson) sembla demanar un cert protagonisme, tot renunciant a ser la "noia-Hunt" (en oposició a la "noia-Bond") i el Tom Cruise insisteix en promocionar la pel·lícula explicant que ell és el que es penja dels avions, condueix motocicletes, escala, salta, brinca i balla mentre les companyies d'assegurances s'estiren els pocs pèls que els hi queden. I això és tot (que no és poc).


Mission  impossible: Rogue nation entreté al llarg de la major part del seu generós metratge, però ho fa d'una manera que comença a semblar caduca, cansada, passada de moda. Sembla com si la franquícia s'hagués acabat convertint en allò que va venir a substituir a mitjan anys 90. Sembla com si li comencés a caldre una reinvenció, una regeneració de la fórmula que la va portar a ser un referent del cinema contemporani, ara fa ja massa anys.