Anna és una novícia a punt de jurar els vots per convertir-se en monja. Però Anna no és el seu nom. De fet, ella no és qui creu ser. L'enclaustrament al convent en el que ha viscut des que, essent encara un infant, fou recollida per les monges es veu trencat pel descobriment d'una parenta encara viva: la germana de sa mare, la seva tieta. Obligada per la Mare Superiora, surt del convent per conèixer-la. I és amb aquest darrer reducte que l'uneix amb el seu passat que, de resquitlló, l'Anna descobreix, en una mena de viatge iniciàtic a la recerca del lloc on són enterrats els seus pares, qui és en realitat i tot allò que s'ha estat perdent: la seva vida, en definitiva. Ella es diu, en realitat, Ida Lebenstein (el cognom, a més de tenir ressonàncies jueves, no és intranscendent).

I, com si el passat, tot i desconegut, li fes mal -no sap per què, però hi ha una ferida que no està tancada-, l'Anna s'esmerça en cauteritzar-la, desenterrant el passat. I per fer-ho, travessa una Polònia dolguda, igualment ferida -però ella, aquesta Polònia de postguerra, recorda perfectament el moment en que van escometre's les ferides, i no descansa, no té pau ni la tindrà- que li mostrarà tots els seus mals, els seus dimonis, alhora que les seves temptacions i modernors de pa sucat amb oli.

Pawlikowski filma amb un fascinant blanc i negre en una pantalla en 4:3 una road movie existencial (no ho són totes, d'existencials les road movies?) de ressonàncies europees molt clàssiques -que si Bresson, que si Dreyer, que si Bergman, que si Tarr- asseient l'una al costat de l'altra en un atrotinat cotxe a una novícia que busca en el seu passat per poder prendre la decisió més important de la seva vida -fer-se, definitivament, monja- i a la seva tieta, una reputada jutgessa acostumada a escarbar en la mentida i l'ocultació -molt en particular les dels "enemics del socialisme"-, llibertina i rendida als plaers més quotidians.


- Sents desig?, pregunta la tieta.
- Sí?, respon la novícia.
- Carnal?
- No, carnal no.
- Doncs quina mena de sacrifici feu, les monges, si us heu d'estar d'una cosa que no heu provat?

Justament, la fascinació de la Anna/Ida per un músic de jazz li dóna la visió més clara d'allò que s'ha estat perdent. No ens queda pas clar què sent la Ida per ell, però sabem que sent alguna cosa molt poderosa, un influx desconegut per ella. Passat dolorós sumat a noves oportunitats de desig i d'experiències, tot s'ajunta en aquest trajecte.





La pel·lícula es forja i es fa memorable en l'absoluta compenetració entre el viatge i les imatges, entre les dues dones i els seus enquadraments (decantats, entretallats, amb intenció), entre l'enfrontament al passat dolorós i la seva plasmació visual. Una delícia visual i dramàtica de les que no sovintegen en les cartelleres.

Quan real ha de ser un documental? Com més realista, com menys intervenció evident del director, millor?
Si alguna vegada ens hem trobat a nosaltres mateixos retraient-li a alguns documentals el seu intervencionisme, el seu excés de dramatisme de postproducció, el seu muntatge intencionat, ara que ens trobem davant d'un que, precisament, està en la part de l'espectre Realisme/Manipulació menys esbiaixat, no podem queixar-nos.
És veritat que el documental de la Laura Poitras és sec, auster, potser li falta aquella espurna que et trasbalsa. Però no val a tirar-li en cara en excés si algun cop ens hem esquinçat les vestidures per la manipulació i dramatització excessiva d'altres documentals.

El millor de tot, potser, és que a Citizenfour tampoc no li cal dramatitzar per colpir, doncs allò que està explicant és suficientment desestabilitzador com per tenir-te enganxat a la butaca, això és la sortida a la llum de l'Edward Snowden i la revelació a nivell mundial que diversos governs democràtics estan espiant als seus ciutadans en nom de la seguretat.
Aquí, Citizenfour fa aquella funció ja no de revelar un secret (tothom coneix el cas i sap que els governs ens espien indiscriminadament), sinó de reforçament de la por de saber-se controlat, de saber-se restringit a nivell de llibertats. Citizenfour és com prémer el gallet d'una pistola: ja et feia por abans, però ara la por es torna tangible, tens proves fefaents que funciona, que és efectiva, que mata. I aquest documental, justament, funciona, inicialment, com un diari gravat de la primera setmana de revelacions de l'Edward Snowden, quan aquest escull a la directora (per trobar-la formant part d'una llista secreta de persones a espiar per part de l'administració americana) i a un periodista del The Guardian (el mateix escollit per Julian Assange) per explicar la seva història i desclassificar documents d'alt secret. La Poitras s'esmuny en l'habitació d'Snowden i, des d'allà, filma com s'ordeix el pla a seguir per informar al món.


En aquesta primera meitat del film, la fascinació per deixar-nos ser testimonis d'un moment probablement històric (què o bé canviarà el món, o bé romandrà com una oportunitat perduda per haver-ho fet) i l'absoluta manca d'egolatria d'Snowden converteixen la primera hora en una interessant exposició de com funciona un món que desconeixem i que, més enllà de les nostres teories conspiranòiques sembla ser molt més enrevessat que qualsevol de les trames d'espies de les pel·lícules més rebuscades. Se li ha d'atribuir, precisament, a la Laura Poitras el mèrit de deixar que la conspiració es mostri sense exageracions, sense falses alarmes ni pistes poc fiables: el que ens explica fa por, no com ho explica.

La segona meitat del documental, per contra, segueix a l'Snowden -ara ja persona pública i buscat per periodistes i per la justícia de mig món- en el seu periple per sortir-se'n il·lès o evitant l'engarjolament. Aquí és on la pel·lícula potser perd bufera, probablement perquè el personatge d'Snowden no ha pogut ser prou ben introduït, però la voràgine periodística i la curiosa enteresa del protagonista impedeixen que la cinta es torni avorrida o mancada d'interès.


A tot això, diverses pinzellades sobre l'acotxament d'una decisió com aquesta per part de l'Snowden en relació a la seva família, amics i parella, aporten alguns dels moments més interessants d'un documental que, si bé és prou matusser i sec en la seva realització, posa damunt de la taula un bon reguitzell de temes sobre els que reflexionar profundament.