Només una hora. Només una hora necessita la monologuista australiana Hannah Gadsby per dinamitar el món de l'stand-up. El que arrenca com un set d'angry comedian (un/a monologuista queixant-se de tot sense pèls a la llengua) a l'estil de George Carlin es transforma suau però radicalment en una cerimònia d'exorcisme personal i de transformació del missatge dels comediants, un crit a la necessitat de canviar el riure per la narració, de deixar de fer servir la comèdia com a canalització de les nostres pors i traumes.

Podríem parlar-ne més, que aquesta hora escassa de metratge dóna per molt, però no ho farem si no l'heu vist. Així que correu al vostre terminal més proper, connecteu-vos a Netflix, i veieu aquesta peça sensacional de monòleg. No sé si us farà riure, però no l'oblidareu mai a la vida.

Per contra, si ja l'heu vist i no us fan por els spoilers, seguim.

És la comèdia una pantalla, una protecció contra allò que cal criticar? És necessària la comèdia? Perquè si bé sembla que des de temps immemorials aquesta ha servit per criticar allò que, suposadament, no es podia criticar oberta i seriosament, també és cert que es pot tenir la sospita que és un exercici innocu i banal, permès per aquells que, en ostentació del poder, ens permeten un entreteniment lleuger que ens faci pensar que, en realitat, la balança està equilibrada. Ah!, la fal·làcia de la llibertat d'expressió. La llibertat d'expressió no la ostenta qui pot parlar, qui té el micròfon o qui empunya el megàfon. La té qui dóna la paraula, la té qui decideix qui pot parlar. Perquè qui té el poder de donar la paraula és qui decideix de què es parla i quan se'n parla i per on se'n parla i a qui se li parla.


Així que potser no, potser la comèdia, la bufonada, no és més que un enganyabadocs perquè els oprimits ratifiquin la seva condició de dominats. Deia Foucault que la llibertat no és poder-ho fer tot, sinó tenir la possibilitat de lluitar contra qui t'oprimeix. Doncs per a això, justament, serveix la comèdia, per lluitar contra el poder. Però és en aquesta mateixa lluita on rau la llibertat i, per tant, no fa altra cosa que perpetuar la subjugació. La Hannah Gadsby, doncs, en proposa canviar la conversa, passar de la comèdia a la narració. Perquè, com ella mateixa explica, la comèdia mai es fa sobre allò més important de la història sinó sobre l'anècdota. I donar-li voltes a les qüestions anecdòtiques no canviarà el món, no el farà millor. "Stop wasting my time", repeteix un cop i un altre.

Perquè potser hem de deixar de discutir sobre si tot s'hi val en l'humor per començar a pensar sobre si l'humor és útil o no i si l'hem de fer servir esperant canviar les coses amb ell.

I en aquest memorable set comèdic la Gadsby és capaç de ficar-hi allò que cap altre comediant s'ha atrevit mai a incloure: parlar de violació, d'abús, d'art (Van Gogh, Picasso, cubisme!), de les persones que pateixen, física i emocionalment, pel sol fet de ser diferents o, fins i tot, de la mateixa comèdia, del fet de pujar a un escenari a fer riure als demés.

Aguda i precisa, la Gadsby deixa la comèdia,l a destrueix, la invalida. Ja mai més miraré un monòleg comèdic de la mateixa manera.