El incendio (Deadwater Fell, 2020) - Daisy Coulam (creadora)

Per què les sèries britàniques sobre assassinats colpeixen amb tanta duresa? Per què, a diferència de les tantes i tantes altres sèries (i pel·lícules) nord-americanes en què algú mor al principi de la història, et travessen el cor, te'l foraden i hi burxen a dins? Per què provoquen un dolor tan intens? No en sabem la resposta (les nostres teories no farien més que ressaltar allò obvi). Però sabem que passa.

Perquè aquesta mini-sèrie de 4 capítols comença així, amb un incendi en què moren persones. I superar-ho costa. Però quan ho fas descobreixes, al darrera d'aquesta bufetada inicial, una molt lloable intenció de parlar d'un tema no prou present en la ficció i que, quan hi és present, sovint es trivialitza i simplifica: el maltractament domèstic.

Es centra, més concretament, en aquell maltractament psicològic (encara menys tingut en compte en la ficció). I ho fa de les mans d'una producció que no pretén altra cosa que això: explicar com funciona, qui ho provoca i, sobretot, qui són les seves víctimes.

La Daisy Coulam equilibra amb encert una trama que es mou entre el drama local i la trama policíaca per esclarir els fets, i ho fa amb un bon planter d'actors i actrius idonis: David Tennant (Doctor Who, Broadchurch, etc.), Cush Jumbo (The good wife i The good fight), Matthew McNulty (The Terror, Galerías Paradise, Misfits) o Anna Madeley (Escondidos en Brujas, Utopia, Patrick Melrose).

 

Són només 4 capítols, com dèiem, però són més que suficients per explicar una història petita però molt intensa que, a diferència d'altres, sap perfectament on ha de posar el dit, com s'ha de dibuixar la figura del maltractador i de la víctima i que mai trepitja en fals.

El pla final és, en aquest sentit, inequívoc, i esdevé un homenatge a totes les víctimes, posant-les al centre, recordant-les i recordant-nos als "espectadors" (televisius o no) què és el que veritablement importa.