Objectes afilats, persones afilades, records afilats. Si t'hi acostes, en surts ferit, no ho dubtis. I retornar al poblet sureny i tòxic que t'ha vist créixer i del que vas poder fugir no fa altra cosa que esmolar-ne les vores i perforar-te just a les mateixes ferides que ja t'havia infligit. Això és el que fa la Camille (espaterrant Amy Adams, insuperable, talentosa com poques), retornar al seu poble natal per cobrir periodísticament la segona mort d'una adolescent en pocs mesos. Què hi passa a Wind Gap? I qui millor que ella, una local, per entendre-ho, per copsar-ne l'essència.

Però llavors mares protectores, xafarderies desbocades, veïns envejosos, xèrifs estúpids, mirades esquives, esquerpes o fugisseres. En definitiva, tot allò que la Camille ja ha patit abans i del que va poder-se'n lliurar. Fins ara.


I l'adaptació que la Marti Noxon (Unreal, Hasta los huesos) fa de la novel·la de la Gillian Flynn (autora de, per exemple, Gone Girl) desemboca en una minisèrie intensíssima i molt elaborada que es pot comptar entre el més destacable i memorable de la televisió dels darreres anys (rivalitzant tan sols amb obres mestres com Fargo, per exemple). I, per bé que els seus guions i el material literari en el que es basen són poderosos i molt ben lligats, allò que fa destacar Sharp Objects per damunt de la resta és la seva realització, la seva narració absolutament fascinant a càrrec del Jean-Marc Vallée (que ja ens va donar algunes pistes del que vol aconseguir fer amb el llenguatge televisiu a Big Little Lies). El realitzador ha trobat un estil personal i molt efectiu en el que aconsegueix fusionar de manera molt límpida i fluida la realitat present amb els records i els traumes, fugint d'efectismes i deixant-ho en mans d'un muntatge subtil però sublim (a càrrec —no us ho perdeu— de fins a cinc muntadors a l'uníson) que interseca la narració amb empelts fugissers de poques dècimes de segon, suficients per establir connexions i portar l'espectador pel camí estellat i anguniós de la protagonista.


Amb un llenguatge hiper-modern, superant les banalitats del videoclipisme forçat que tant es tolera avui en dia en televisió, el tàndem Noxon/Vallée composa una obra magnífica i duradora que no només esdevé un whodunit estimulant sinó que reclama el seu lloc en l'Olimp de les sèries contemporànies a base d'una història sòlida amb mil arestes, un treball actoral superlatiu i una factura audiovisual de primeríssima magnitud. El futur de les sèries de TV està aquí, no la busqueu arreu.

La última polèmica de Netflix és la pel·lícula Hasta los huesos, un relat sobre l'anorèxia escrit i dirigit per Marti Noxon i protagonitzat per Lily Collins.

Aquesta pel·lícula és el projecte personal de Marti Noxon, guionista i productora amb una llarga experiència a televisió que es llença per primer cop a la direcció amb aquesta pel·lícula estrenada a Sundance amb cert èxit i que Netflix va comprar pensant en la seva audiència més jove.


El tràiler de la pel·lícula va ser vist per 2 milions de persones durant les primeres 48 hores generant debats i polèmiques vàries; i mentre la societat es debat en si és positiu o negatiu mostrar temàtiques com el suïcidi o l'anorèxia, les sèries i pel·lícules que les tracten tenen un públic que sí les veu.

Una història personal

Noxon és la creadora de la magnifica i cínica sèrie UnReal i ha escrit i produit episodis per a sèries tan populars com Mad Men, Buffy Cazavampiros o Anatomia de Grey. És doncs, una professional que coneix molt bé el mitjà i per això triar un tema tan polèmic com l'anorèxia com a debut direccional és tota una declaració d'intencions.

La directora, que va patir aquesta malaltia, ha parlat en diverses entrevistes sobre la seva creença de que cal visibilitzar els desordres alimentaris però que cal fer-ho des d'un punt de vista respectuós amb les víctimes.

En aquest sentit, un element principal era la tria de la protagonista, que es va convertir en una recerca intensa (segons les paraules de la directora) fins que van trobar Lily Collins, que està a anys llum de tots els seus companys de repartiment.

Un film fluix

Malgrat la temàtica impactant, la pel·lícula no ofereix un discurs o un tractament trencador. S'ha parlat molt de l'esquena ossuda i les costelles a la vista de la protagonista, però aquesta és la única concessió a la novetat. L'estructura del film és la típica que tots us podeu imaginar: amb tots els tòpics i tragèdies paral·leles que farceixen la història de suposats moments àlgids que en realitat són més que previsibles.


L'únic element que destaca és Lily Collins, protagonista absoluta per mèrits propis. No només dóna versemblança al personatge gràcies a una pèrdua de pes més que evident si no que la seva interpretació mesurada i el seu aspecte fràgil fa que l'espectador connecti inmediatament i intenti comprendre el seu punt de vista. No és un paper fàcil i Collins aporta humanitat a un personatge que si no fos per ella ens causaria rebuig.

La resta d'interpretacions són dispars i irregulars: des de la sempre fantàstica Lili Taylor que fa un cop més el paper recurrent de dona turmentada fins a la desganada interpretació de Keanu Reeves, que apareix a la pel·lícula com si estigués de pas i que no aporta res al personatge del terapeuta que (en teoria) ha de resultar inspirador.


Menció especial a l'escena catàrtica que mare i filla protagonitzen... una escena que tenia un risc alt de quedar ridícula i que les dues millors actrius del film solucionen amb molta emoció.

Al marge de polèmiques... 

Hasta los huesos és una pel·lícula que tracta un tema difícil amb intencions dignes, tot i que la seva execució cau en els tòpics més previsibles i resulta avorrida en més ocasions de les que caldria.

Com un joc de capses xineses, Unreal proposa un joc de paral·lelismes a diferent escala entre els participants en un reality televisiu d'èxit i l'equip de producció que el fa possible. El format del programa consisteix en l'habitual concurs en el que un grapat de joves tocades i posades busca seduir al seu príncep solter (i guapo, i ric, i faldiller, i immadur) per tal que les hi demani en matrimoni. Mentrestant, entre bambolines, els productors, realitzadors, equip tècnic, càmeres, psicòlegs, etc., posen el seu codi moral al servei de l'audiència i de l'espectacle, passant-se pel folre qualsevol consideració humana, desterrant del plató el més mínim rastre d'empatia i respecte per uns trossos de carn -les concursants- manipulables i emmotllables a antull.
No hi ha pietat. I no només això, sinó que des de la producció executiva es convida i s'incita a a manipular-los i a portar-los al terreny d'allò que és "televisiu". I l'equip respon. Saben el que han de fer i ho saben fer bé.

Però Unreal es quedaria en una anècdota si no anés més enllà de la dosi capitular de mala llet i de manca de compassió. (I s'hi quedaria perquè aquells que hem estat enganxats algun cop a algun reality intuïm sabem que allò que no veiem està bullit en litres i litres de mala bava, de perversa intenció, de manca d'escrúpols i d'absència de dignitat humana). Allò que fa que Unreal sigui realment interessant a banda de constatar la decadència humana darrera del set de rodatge és aquest joc de capses xineses al que fèiem esment.

Joc de capses xineses perquè si al plató del reality es serveix com a realitat una mentida (que molts espectadors prendran per veritat, per aspiració), aquells que la manufacturen acaben caient exactament en els mateixos paranys, agafant com a paradigma la mentida que estan filmant i sucumbint irremissiblement al mateix somni aspiracional que ordeix per al públic sumís. Fins i tot dues productores habilíssimes, les millors en la seva professió, respectades pel patriarcat existent, no poden evitar desitjar al solter en joc, no s'escapoleixen de les manipulacions dels altres, no són capaces, en definitiva, de viure una vida real.

La protagonista, Rachel Goldberg, és la productora del show (just per sota de la productora executiva, la Quinn King), i fa i desfà, manipula i tergiversa per aconseguir que allò que els espectadors veuran en pantalla sigui la millor barreja entre un conte de fades i una baralla al fang. Però, alhora, som testimonis privilegiats de la seva realitat, de la seva deixadesa humana, de l'escòria dels seus sentiments així com dels seus dubtes a l'hora de franquejar determinats llindars de dignitat i ètica. La seva indecisió sentimental (em quedo amb el bon noi humil o amb el trepa aprofitat i ric?, realitat VS reality, allò vertader VS el conte de fades) es barreja amb la del príncep pretès del programa. I és en aquesta dualitat, en aquests paral·lelismes a diferents estadis de realitat, que rau l'interès en Unreal.

Partint d'un multi-premiat curtmetratge (que podeu veure aquí, previ pagament de 0'99$), la Sarah Gertrude Shapiro, amb l'ajut de la Marti Nixon (productora de Buffy, Angel, Glee, etc.) confecciona una primera temporada que, si bé presenta una certa irregularitat en diversos trams de la seva evolució, suposa un divertiment inevitable per a qualsevol fanàtic de la televisió moderna. Compta, a més, amb un repartiment força sòlid en el que la protagonista, la Shiri Appleby destaca per la seva ductilitat. No deixa de ser destacable, a més a més, que aquesta sèrie sigui una producció del canal Lifetime, una cadena orientada a un target femení jove (una mena de Divinity nord-americà). En aquest sentit, l'espectador pot alhora sorprendre's de l'atreviment de la sèrie en una cadena com aquesta i també somiar en què en podria haver sortit d'haver estat un encàrrec de, posem per cas, Netflix, HBO o Showtime.

Sigui com sigui, el rodatge del reality en qüestió és la closca d'un rovell molt sucós i interessant que, amb previsió d'alguna temporada més, és terreny abonat per a tramés diverses i interessants de les que bé valdrà la pena ser testimoni.