Es podria argumentar que una seqüela que arriba 20 anys més tard i que es titula "Resurrections" implica que les seves predecessores necessàriament estan mortes i enterrades. I es podria esperar que la nostàlgia fos l'únic leit motiv d'aquesta, i que el metratge no fos més que un escandall minuciós de tots aquells trops i tics que els productors creuen que els espectadors volen tornar a veure. Però no.

Perquè la Lana Wachowsky és una directora intel·ligent, i la seva nova entrega no només juga a la nostàlgia —que ho fa— sinó que l'aprofita per bastir-hi al damunt alguna cosa nova, adaptant la ideologia de la pel·lícula als nous temps i superant el discurs ideològic de la primera entrega de la saga. Els fonaments, sens dubte, són els de la nostàlgia: retorn a escenaris, personatges, frases, recursos visuals. Però l'enfocament és alhora nostàlgic i autoconscient de l'exercici mateix, sense vergonyes. I això li dóna a la directora l'oportunitat de construir un edifici molt sòlid al voltant de l'angoixa de la vida contemporània i de les seves causes.

Perquè explicar que la nostra vida és angoixant seria repetir un mantra que totes les generacions han repetit. (Tothom creu ser qui més ha patit, qui més difícil ho ha tingut per ser feliç: excusa barata per no acceptar l'incapacitat de ser feliç). El que té d'interessant Matrix Resurrections és que la Wachowsky explica i denuncia també els mecanismes que el poder disposa ja no només per fer-te creure que vius una vida ideal, sinó per fer-te creure que entens els mateixos mecanismes de poder quan, en realitat, no són més que un altre parany per aplacar les teves ganes de revolució.

Perquè, en última instància, això és el que el poder necessita: desactivar la revolució. El poder imposa una estructura i viu d'ella, de manera que la seva única missió, en realitat, és mantenir-la estable, mantenir-la immòbil, complaent, sedada. I a Resurrections el poder entén que la clau per a aconseguir-ho quan la població comença a rebel·lar-se és donar la sensació d'elecció, permetre't escollir, aparentment, entre ignorància i il·luminació (les famoses píndoles blava i vermella) quan, en realitat, només estàs escollint entre ignorància i sensació d'il·luminació, és a dir, ignorància també.

I sí, és clar, també hi ha escenes de baralles confuses, tiroteigs aclaparadors, explosions i persecucions, però Matrix Resurrections és una història d'amor contra la tirania. I això, en uns temps com els nostres, no està mai de més explicar-ho.

L'episodi especial de Nadal de Sense 8 és, en realitat, un regal enverinat. Perquè el que el veu corre el perill de desenganxar-se definitivament d'una sèrie que, en realitat, prometia força, en la seva primera temporada. Aquestes dues hores reuneixen el pitjor del poti-poti multi-culti que és Sense 8.
La diferència rau en que, en la seva primera temporada, la barreja quallava. En aquest especial de Nadal, se'ls hi ha tallat, la barreja.



Aquí hi ha els mateixos elements (històries paral·leles entrecreuades i compartides, molt de vídeoclip, molts culs, moltes reaccions exagerades del Miguel Ángel Silvestre, localitzacions ben diferents d'arreu del món, etc.) però aquí no hi ha manera de fer que les dues hores siguin un tot comú, una massa narrativa coherent i fluida. És, per contra, una exageració darrera d'una altra, una sortida de to sobre l'altra, una ampul·lositat innecessària cobrint una futilitat inevitable.

A les Wachowski, sens dubte, els Reis d'Orient els hi portaran carbó (i esperem que una mica de criteri de cara a la segona temporada).

Feia més por que una pedregada. La carrera dels Wachowski mai ha acabat de fer pensar a la parròquia que serien capaços de tornar ni tan sols a acostar-se al que va suposar Matrix (la primera, és clar, no la "reloaded" ni la "revolutions"). Les seves seqüeles i la pasterada kitsch que era Speed Racer els hi van treure tot el crèdit que s'havien guanyat amb l'adveniment del Neo. La seva porció de Cloud Atlas i l'estrena de Jupiter Ascending tampoc han jugat al seu favor. És per tot això que Sense8 no prometia gran cosa. O, si més no, no ens volíem fer il·lusions.

Però la veritat és que Sense8 és una fantàstica sèrie sci-fi, multi-culti i rodada amb un enorme desplegament de mitjans que ben bé podria arribar a convertir-se en alguna cosa gran, en referent i, per descomptat, en punt d'inflexió de la carrera dels germans Wachowski. Perquè amb Sense8 dóna exactament la mateixa sensació que un tenia en donar-li voltes a Matrix: que se l'han pensada molt. Però molt. La presència en algun o altre moment de la producció del J. Michael Straczynski (creador de la mítica sèrie de ciència ficció Babylon 5) o del Tom Tykwer (Corre, Lola, Corre o El perfum) sembla reforçar el procés i qui sap si les seves aportacions han evitat un "Sense8 reloaded", doncs el conjunt és d'una solidesa absoluta.

La sèrie està rumiada al mil·límetre, rodada amb precisió i la complexitat narrativa s'ha resolt amb molta gràcia a pesar de la dificultat. Perquè no és fàcil explicar una història a 8 bandes, amb 8 personatges que, tot i viure a indrets ben distants els uns dels altres, gaudeixen d'una mena de connexió emocional, espiritual i transcendent que els permet ja no només compartir les emocions dels demés sinó fusionar les seves pròpies habilitats en els cossos dels altres. És com si fos un grup de super-herois modernets, tots ells i elles, molt guapos i guapes, que està format per especialistes que entren en joc quan més falta fa.

Per descomptat, hi ha una conxorxa, i uns malvats, i acció i emoció i moments de reflexió i introspecció musical -tot molt multi-culti, tot molt barrejat-. I el millor de tot és que el còctel funciona, i funciona molt bé. El missatge, per simplista, està ben explicat i la narració no escatima valor i gosadia en fer-ho. Si ha de ser multi-culti, que ho sigui: que hi hagi moltes races, sexe entre homes, entre dones, entre blancs, negres, indis, coreans, kenians, mexicans (el Miguel Ángel Silvestre!). I que sigui explícit, sense embuts. I que no se'ns arronsin els objectius de les càmeres en filmar-ho, i que si cal que es vegi un part pel davant, que es vegi, que tot és natural, que tot s'hi val i que mostrar-ho és ja, per si sol, un enlairament de bandera, orgullós i autoconscient.


Així, si el poti-poti podria acabar sonant a fals, aquesta empenta narrativa, aquesta explicitat atrevida i gens subtil en reforça l'ADN i transmet el missatge amb sobrietat i credibilitat, tot embolcallant un producte televisiu de primera línia: una de les millors estrenes de la temporada i una demostració més que Netflix no va de broma i que no pensa deixar que ningú li mengi el terreny que en aquest últims dos o tres anys ha anat llaurant i recol·lectant.