Tanquem per vacances

Encara que sigui per espolsar-nos qualsevol tipus de "feina", ja ens permetreu, correm les cortines durant unes setmanes. Tanquem la paradeta per poder desconnectar del tot.

Però, no patiu, us hem fet una selecció de coses que podeu fer al blog durant aquests dies en que no hi postejarem res de nou. hi ha opcions per tots els gustos, no us avorrireu, paraula:

• Podeu jugar a qualsevol dels trivials que hem fet, ja sigui per endevinar actors, pel·lícules o totes dues coses alhora.


• Podeu delectar-vos posant-li banda sonora a l'estiu amb aquestes -valgui la redundància- bandes sonores magnífiques.


• Podeu gaudir recordant algunes escenes mítiques del cinema (o descobrint-les de bell nou per donar-vos ganes de veure la pel·lícula sencera).


• Podeu riure una bona estona amb tots els continguts humorístics que hem publicat. Des d'escenes absurdes del cinema indi fins a les morts més lamentables de la història del cinema.


• Podeu revisar la nostra secció favorita, "La peli de...", en la que els nostres amics i lectors en confessen quines són les seves pel·lícules preferides i els motius (de vegades molt personals i emocionants) de l'elecció.


• Podeu descobrir localitzacions mítiques en les que s'hi van rodar escenes mítiques, i a les que els nostres amics han anat de vacances (i ens n'han enviat una foto).


• Podeu descobrir sèries noves per veure aquest estiu (moltes recomanades pels nostres amics i lectors).


• Podeu conèixer quins van ser els primers enamoraments cinematogràfics dels nostres amics i lectors (i veure'n moltes fotos dels "enamoradors/es").

Ja veieu que no serà per opcions. Mentrestant nosaltres descansem uns dies, no deixeu de pensar en cinema, de viure cinematogràficament i de preparar-vos per una propera temporada amb moltes novetats (no és això el que es diu sempre? :D ).

Fins aviat!

Cine Test: Gènere de Terror - Pel·lícula infravalorada

Feia molt de temps que en teníem ganes. Ganes de preguntar-vos, directament, pels vostres gustos, fer-vos pensar, obligar-vos a escollir entre els mil·lions de pel·lícules que heu vist. Vam començar aquesta setmana, amb un qüestionari per Twitter, ben senzill:


I, és clar, vau respondre... i molt. Aquest són els cinc resultats a les cinc preguntes (que aniran publicant-se en els propers dies):
1. Millor peli.
2. Peli clàssica.
3. Pitjor peli.
4. Peli infravalorada.
5. Peli sobrevalorada.

Avui revisem els resultats de la quarta pregunta, al voltant de les pel·lícules infravalorades del gènere de terror.

Donat que els resultats van ser molt repartits i que tan sols un parell de pel·lícules van rebre més d'un vot, avui no revisarem els resultats comparativament sinó que repassarem la llista completa per tal de que podeu anar anotant aquelles pelis que no heu vist però que, segons els nostres amics i lectors, mereixen un visionat.

Amenaça a l'ombra (Don't look now, 1973, Nicolas Roeg): Obra mestra total i absoluta del gènere, explicada amb tanta cura que trasbalsa no només pels esglais (que en té) sinó per l'atmosfera (una Venècia amenaçadora com mai s'ha vist) i per la treballada psicologia dels protagonistes que, havent perdut a la seva filla en un accident, encara guarden esperances de poder contactar amb ella a través de mètodes poc convencionals. Brillant, profunda i corprenedora.

Peeping Tom (Peeping Tom, 1960, Michael Powell): Clàssic del subgènere dels psycho-killers en la que el protagonista, obsessionat en capturar les reaccions de por, sotmet a (aparentment) innocents sessions fotogràfiques a les seves víctimes just abans de matar-les.

Els ulls de la Júlia (Los ojos de Julia, 2010, Guillem Morales): Anunciada com la pel·lícula "de los productores de El Orfanato",explica la història de la Júlia, que està perdent la vista poc a poc (igual que li va passar a la seva germana) i tots els estranys fenòmens que es produeixen al voltant d'ella. La crítica, molt dividida, la compara amb els giallos de l'Argento i del Bava.

Cabin in the woods (Cabin in the woods, 2011, Drew Goddard): Enginyosa revisió de les pel·lícules de cabanes misterioses al mig del no-res, amb guió del Joss Whedon i que va comptar amb un hype considerable després de ser projectada al festival de Sitges i que a Espanya no es va estrenar.

El rito (The rite, 2011, Mikael Hafström): Un curs d'exorcismes al Vaticà porta al seminarista protagonista a descobrir els límits de la realitat i de la fe, en companyia d'un sacerdot (Anthony Hopkins) de mètodes poc ortodoxes.

Monstruoso (Cloverfield, 2008, Matt Reeves): El J.J. Abrams i el Drew Goddard (director de Cabin in the woods) s'empesquen una mena de "El projecte de la bruixa de Blair" en clau de monstres, càmera en mà, amb una molt bona gestió del "monstre" (amagant-lo, no exhibint-lo en excés) i aconseguint un clima força creïble en els poc més de 70 minuts que dura la pel·lícula. Entreteniment pur amb uns resultats força convincents.

Al final de les escales (The changeling, 1980, Peter Medak): Autèntic clàssic modern de les cases encantades que va acabar d'assentar definitivament tots els tics del gènere posteriorment reproduïts fins a la sacietat. Por, molta por fa aquesta pel·lícula canadenca amb molt pocs elements i una gestió dels esglais absolutament magistral.

La casa de cera (House of wax, 2005, Jaume Collet-Serra): Segurament, el pretès gir comercial d'afegir a la llista de protagonistes (encara que fos de manera molt secundària) a la Paris Hilton no va ajudar a vendre una pel·lícula de terror juvenil molt típica però efectiva que refà el clàssic d'André De Toth.

L'abominable Dr. Phibes (The abominable Dr. Phibes, 1971, Robert Fuest): Una pel·lícula mítica que fou pionera en la creació del personatge de l'assassí recargolat que prepara morts inspirades en fonts literàries i que presenta al Vincent Price venjant-se de l'equip de metges que va intervenir quirúrgicament a la seva dona amb resultats mortals.

La cosa (The thing, 1982, John Carpenter): Puntal modern del gènere, nombrada per molts com a una de les millors pel·lícules de terror de tots els temps (tot i que ara, sincerament, sembla una mica desfassada) i dirigida per l'especialista John Carpenter. Narra la història d'uns científics en una estació polar a la que sembla que hi arriba un nou convidat inesperat, molt fugisser i que provoca escenes de gran tensió i sorpresa.

Prometheus (Prometheus, 20012, Ridley Scott): Una de les pel·lícules que més ha dividit al públic en els darrers anys, aquesta cinquena part de la nissaga Alien (una preqüela, de fet) intenta començar a donar una explicació a l'univers Alien començant per l'origen de l'space jockey que apareixia en la primera entrega. Molts l'acusen d'estar molt mal muntada, d'haver estat premeditadament retallada per poder-ne treure una edició en DVD amb molts minuts extres que aclareixin els aspectes més matussers de la trama, però també és veritat que la pel·lícula arriba a cotes de tensió molt altes i pels fans entregats pots donar per moltes hores de conversa i discussió.

L'últim esglaó (Stir of echoes, 1999, David Koepp): Extremadament eficaç adaptació d'una obra del gran Richard Matheson en la que es revisa el subgènere dels esperits amb un Kevin Bacon intentant-ne treure l'entrellat. Molt efectiva en l'ús dels esglais, jugant amb l'espectador i sorprenent-lo constantment, la pel·lícula és un delit absolut de principi a final.

Misery (Misery, 1990, Rob Reiner): Amb el permís de Kubrick i la seva "La resplandor", probablement la millor adaptació d'un llibre de l'Stephen King a la pantalla, dirigida amb coneixement pel Rob Reiner i amb un parell de protagonistes absolutament perfectes (James Caan i Kathy Bates). La relació entre un autor i els seus fans, l'obsessió malaltissa, la passió per les obres d'art i pels personatges de les novel·les fan d'aquesta pel·lícula una autèntica delícia cinematogràfica.

Suspiria (Suspiria, 1976, Dario Argento): Amb aquesta pel·lícula, el mestre Dario Argento es refermava com a autor primordial del gènere, amb l'habitual fredor assassina i una història que barreja misteri i terror amb una habilitat innata i que enganxa l'espectador a la seva cadira.

L'exorcista III (The exorcist III, 1990, William Peter Blatty): Intentant recuperar les vibracions de la original, els productors en rescaten al director i actualitzen el mite del dimoni amb una gran divisió entre el públic que no semblava tenir massa ganes de tornar a passar la por que va passar amb la primera.

Secuestrados (Secuestrados, 2010, Miguel Ángel Vivas): Va captivar l'audiència de Sitges fa uns anys amb una proposta molt directa i precisa, jugant a dirigir a uns actors de manera molt efectiva en una història molt tancada però que es porta a l'extrem i que et porta fins al límit del patir.

La resplandor (The shining, 1980, Stanley Kubrick): No deixa de ser curiós que sigui la única pel·lícula que apareix a quatre de les categories per les que preguntàvem (tan sols és absent en la de les pel·lícules sobrevalorades), però és que "La resplandor" és atemporal, transversal, multidimensional i espaterrant en tots els sentits. El vot que ha rebut com a pel·lícula infravalorada fa pensar que hi ha algú que coneix a gent que no la valora prou. I aquest és suficient motiu com per a) assassinar cruelment als descreguts, o b) obligar-los a veure-la un cop i un altre fins que admetin que és una obra mestra absoluta.

Amb aquesta llista, no us queixareu, haureu descobert, probablement, algunes pelis que se us havien passat. Ja trigueu a revisar-les i a explicar-nos el que us ha semblat.no n'heu vist alguna d'elles mentre espereu a que us portem la llista de les pel·lícules que heu votat com a sobrevalorades (amb la que riurem i discutirem una bona estona):

1. Millor peli.
2. Peli clàssica.
3. Pitjor peli.
4. Peli infravalorada.
5. Peli sobrevalorada.

Old joy (2006) - Kelly Reichardt

Pel·lícula mínima al voltant d'una excursió al bosc que un parell d'antic amics emprenen. No s'han vist durant molts anys, i les seves vides han seguit camins ben diferents. L'un és una mena de pacifista zen, naturista, amb un món interior pretesament molt intens. L'altre està a punt de ser pare.
Tots dos fan el camí amb esperits diferents, buscant-ne resultats diferents, deixant veure, en els petits detalls, en les seves mínimes reaccions i gestos la seva manera d'entendre la vida i la maduresa.
Els acompanya la Lucy, la gossa d'un d'ells, que sembla ser la que més gaudeix del trajecte, absolutament al·liena a les pressions "socials" que els dos excursionistes pateixen.

Calmada, contemplativa, gens invasiva i, per contra, amb una estranya qualitat per arrapar-se't ben a dins a mesura que l'excursió avança. L'espectador avança com si fos un excursionista més, buscant la seva posició al respecte dels temes que hi van sortint.
Interpretada amb molta convicció pel Daniel London i pel músic Will Oldham, produïda pel Todd Haynes (director de I'm not there, Velvet Goldmine, Far from heaven) i amb una banda sonora dels Yo la tengo, la pel·lícula t'atrapa pel seu ritme i per la seva calma, portant-te de la mà per aquesta excursió iniciàtica.

Guanyadora de nombrosos premis, Old joy és un molt bon aperitiu per la següent pel·lícula de la directora nod-americana, Wendy and Lucy, molt més rodona i definitivament més punyent. Però, amb tot, Old joy es gaudeix, doncs és un cinema que sembla veritablement independent (desproveït, però, de la estúpida parafernàlia suposadament independent) i que sense colpejar-te durament s'et va colant per sota la pell fins a quedar-s'hi llargament.

Pacific rim (2013) - Guillermo Del Toro

'The bigger, the better', deu haver pensat el Del Toro. Aquí, companys, la mida sí que importa. Producció majúscula per a una història d'uns monstres enormes que lluiten entre sí de manera abrupta i col·lossal. Això és Pacific rim, un entreteniment del segle XXI.
El problema és que, si bé el tamany és gran, enorme, mastodòntic, i aquest importa -que ja hem quedat que sí-, no pot mai ser l'únic que importa. I aquí ho és. No hi ha res més sota la quincalla digital dels mechas del Del Toro. No hi ha més trama que la que un es pot imaginar abans d'entrar al cinema. No hi ha res més.

Entreté, i tant que ho fa. Però de manera tova, lleugera, sense arribar a desbocar les tones d'adrenalina que la parafernàlia pirotècnica promet. Al cap i a la fi, 'A la recerca de l'arca perduda' (Raiders of the lost ark, 1981, Steven Spielberg) també era entretinguda. Però el nivell adrenalínic era tal, la passió que desfermava en els espectadors era tan incontenible, que qualsevol Pacific rim de pa sucat amb oli no pot ni aspirar a comparar-se-li.
Perquè no hi ha res més al darrera. Perquè les històries de sacrifici, companyonia, relació paterno-filial, semblen escrites pels guionistes dels Teletubbies. Perquè acumula tòpics previsibles que hem vist mil vegades en els blockbusters estiuencs de l'any passat. Perquè, en definitiva, el Guillermo Del Toro és un director visual i no narratiu, perquè no té res a explicar, perquè té molts cohets de colorins i els llença tots alhora sense cap altra intenció que aclaparar-nos.

Si voleu un espectacle audiovisual de primera amb monstres mecànics lluitant per la supervivència de la civilització, però que a més tingui una càrrega psicològica veritable entre els protagonistes (pare i fill, de fet), doneu-li un cop d'ull a la sèrie Neon Genesis Evangelion, un anime amb mechas que va marcar un abans i un després (i del que el Del Toro beu desesperadament en les baralles dels seus jägers contra els monstres).


I ara, per acabar, un petit spoiler. No patiu, us el podeu permetre, ja sabeu que ens preocupa molt el tema spoilers. No us esguerrarà res, paraula.
Durant tota la pel·lícula no paren d'aparèixer monstres de l'oceà. Els monstres es classifiquen per categories. Durant tota la pel·lícula no paren d'aparèixer monstres de categoria 4. Endevineu de quina categoria serà el darrer monstre que aparegui? Us podeu imaginar l'escena? El tècnic, abocat sobre la taula de comandaments amb els radars. El seu superior preguntant-li amb posat preocupat: "De quina categoria és?". Petit silenci. Plànol del tècnic posant cara d'ou fregit. "És... de categoria 5, senyor...". Plànol del superior posant cara de pansa.

Doncs això és Pacific rim, un seguit de batalles espectaculars i acolorides, puntejades amb escenes de saló amb els pilots intentant semblar persones humanes.
Entretingut? I tant.

From one second to another (2013) - Werner Herzog

Hem vist, al llarg dels anys, moltes campanyes per reduir la mortaldat a les carreteres. Però què passa quan la campanya la filma el Werner Herzog? Doncs el que passa és 'From one second to another', un migmetratge de 30 minuts en els que Herzog, amb el seu habitual estil, entrevista als protagonistes de quatre accidents provocats per estar escrivint SMSs mentre es conduïa.


Si se us ha passat pel cap que la cosa va de broma, que és una campanya més, tan sols us volem recomanar que veieu els primers minuts. Us prometem que no us deixarà indiferents. És més, us prometem que no tornareu a escriure mai més cap SMS o Whatsapp mentre esteu fent alguna altra cosa.
(Es poden activar els subtítols en castellà prement l'opció 'Captions' d'abaix a la dreta, i després la sub-opció 'Translate captions').


El document en qëstuió ens arriba de les mans de l'Armand Ramon, que l'ha trobat en les pàgines de la versió digital de El País. El treball de Herzog forma part d'una campanya patrocinada per la companyia telefònica AT&T anomenada "It can wait" ("Pot esperar").

Com és habitual en el cinema documental de Herzog, el director col·loca la càmera i deixa que els protagonistes es sentin còmodes, que s'obrin a nosaltres, que confessin els seus sentiments més amagats. Colpidor, dramàtic, infinitament punyent, 'From one second to another' no sortirà mai a les filmografies del director alemany. Però ho hauria de fer.

La peli de... la Fàtima Deulofeu

Una de les coses que més ens encanta de la nostra secció favorita, La peli de..., és quan les col·laboracions que els nostres amics i amigues ens fan toquen el terreny de lo personal. Per això ens ha tocat tant el que ens ha escrit la Fàtima Deulofeu sobre la seva pel·lícula favorita, donat que, a més, segurament és una de les favorites de molts de nosaltres.
Per cert, si mai no sabeu quina sèrie veure, pregunteu-li a la Fàtima. Ella és la que ens ha recomanat totes les grans sèries que hem vist últimament (no falla mai!).

La primera imatge que em ve al cap al pensar en el cinema és la del meu pare. D'ell vaig heretar la passió per la cultura en general, i pel cinema en particular. Quantes tardes mirant pel.lícules sense parar, quantes nits en vetlla esperant la retransmissió dels Òscars...

El primer problema que m'he trobat ha estat triar la pel.lícula, doncs n'hi ha moltes, moltíssimes, però al final m'he decidit per una pel.lícula que crec que va ser el despertar al cinema per a moltes persones de la meva generació, els nascuts en les dècades dels 70 i 80. Es tracta d'E.T: El extraterrestre.


E.T és una pel.lícula de ciència ficció de l'any 1982 dirigida per Steven Spielberg. Es tracta d'una història sobre l'amistat. El protagonista és l'E.T, un ésser d'una altra galàxia, bastant lletjot (no ens enganyem) però del tot adorable, (te l'enduries a casa sense pensar-t'ho gaire) i una família, amb l'Elliot al capdavant, que quan el coneix, doncs se l'endú a casa.

No explicaré més, pels spoilers, ja sabeu...

La vaig anar a veure en una típica tarda de diumenge de programa doble. La meva millor amiga, l'Anna, ja l'havia vist i en parlava maravelles. El pare volia esperar perquè el meu germà estava malalt i no hi podia anar, però com que em vaig posar tant pesadeta hi vam anar. Una setmana més tard vaig repetir, algú havia d'acompanyar al meu germà...



No recordo si era la primera vegada que anava al cinema o no, però si recordo l'emoció que vaig sentir quan es van apagar les llums i la pantalla es va il.luminar. Em va absorbir completament, era enorme, i em vaig deixar transportar per la història. Vaig tenir la sensació que estava sola al cinema, que la projectaven només per mi, que fins i tot jo també n'era una de les protagonistes... encara avui m'encanta anar al cinema tota sola i experimentar aquella mateixa sensació (un pèl narcisista??).

Va ser un dels dies més emocionants de la meva vida, vaig descobrir que existien els extraterrestres, que tenien casa i telèfon, igual que nosaltres, que vivien a la lluna, que tenien una llanterna al dit, que els agradava la pizza, que tenien les cames curtes..... i que tenien els ulls blaus!!!

Suposo que tots en voliem un a casa, ja m'imagino les cartes a Ses Majestats després d'haver vist la pel.lícula.


De sobte tots anàvem amb la bicicleta (amb cistelleta clar..), a tota màquina imaginant que podíem volar si pedalàvem prou fort. L'arribada a l'escola era una arribada massiva de potencials E.T, doncs anàvem tots amb la motxilla a la cistella i la jaqueta a sobre tapant-la i ja sabeu les paraules que estàven de moda, SI, les dues que cada vegada que miràvem al cel pronunciàvem incansablement amb el ditet enlaire.

En fi, que va ser un despertar al PERQUÈ NO, que va fer volar la imaginació de milions de nens, i no tant nens, que sempre recodarem aquella pel.lícula.

La fantàstica BSO de John Williams...et transporta just al moment que tenies el nus a la gola.



Més endavant, ja en VHS, vaig veure tantes vegades aquella pel.lícula que va acabar amb el color sèpia que tots recordem de les còpies de "Verano azul" que ens oferien cada estiu.

Ara, he preparat un visionat per les meves nebodes bessones de 10 anys, vull que la vegin. Segur que l'estètica els semblarà arcaica, els efectes ni t'explico, però segur que si es deixen endur per la història, també s'enamoraran d'ella.

De fet, he llegit en algun lloc que encara ara és una de les pel.lícules més taquilleres de tots els temps, així que segur que tots sabeu de què parlo. Si als anys 80 hagués existit el Twitter sens dubte #TotsSomET hauria estat Trending Topic !!!

Arzak Rhapsody (2003) - Jean Giraud "Moebius"

És absolutament inqüestionable l'impacte que el personatge de Arzak, originalment dibuixat a les tires còmiques de la publicació francesa Métal Hurlant per Moebius, ha tingut en el món del còmic. Moebius va crear un univers a mig camí entre l'onirisme (font inesgotable, segons el propi autor, de la inspiració per les trames) i el subconscient, en el que el protagonista, un guerrer solitari, solca el desert B a la recerca de qualsevol anomalia que trenqui l'equilibri natural.
Les tires còmiques són una autèntica delícia visual en primera instància i una experiència profunda en segones lectures, un cop el lector ja s'ha imbuït dels escenaris desèrtics, fantàstics i màgics.

L'any 2003, la cadena de TV France 2 li donà suport econòmic per produir una sèrie basada en el personatge, en un format de 14 capítols de tan sols 3 minuts de durada. El propi Moebius s'encarregà del dibuix (aquí lleugerament més simplificat que en els còmics per ajustar-se als terminis) amb l'ajut de tècniques digitals, entregant catorze píndoles que no s'assemblen a res que s'hagi vist. Les trames són, evidentment, mínimes, però la visualització d'un parell o tres de capítols et submergeix en l'univers d'Arzak, en els seus portals dimensionals, en els seus escenaris vasts i inabastables, en la seva miriada de personatges estranys, de dimonis i de races impossibles amb comesos estrambòtics.


És aquesta sèrie una delícia estranya, una mena de degustació d'un univers que, en realitat, es desenvolupa més clara i abastament en els còmics, però que aquí no deixa d'encisar màgicament a còpia d'encant i de misteri. L'ombra del traç de Moebius en l'animació arriba fins a límits insospitats, com a l'anime originalíssim que és Kaiba, del Masaaki Yuasa (creador de la molt estimable Mindgame)

Aquí us els deixem, ja sigui doblats a l'espanyol o amb subtítols, sabent que us encisarà com ho ha fet amb nosaltres i que no parareu fins a formar part del món d'Arzak.

Cine Test: Gènere de Terror - Pitjor pel·lícula

Feia molt de temps que en teníem ganes. Ganes de preguntar-vos, directament, pels vostres gustos, fer-vos pensar, obligar-vos a escollir entre els mil·lions de pel·lícules que heu vist. Vam començar aquesta setmana, amb un qüestionari per Twitter, ben senzill:


I, és clar, vau respondre... i molt. Aquest són els cinc resultats a les cinc preguntes (que aniran publicant-se en els propers dies):
1. Millor peli.
2. Peli clàssica.
3. Pitjor peli.
4. Peli infravalorada.
5. Peli sobrevalorada.

Avui revisem els resultats de la tercera pregunta: Quina és la pitjor peli de terror de la història? Aquests són els resultats segons les vostres votacions.

 Com veieu, moooolt repartit. Poques pel·lícules han rebut més d'un vot: El remake de La guarida (The haunting, 1999, Jan de Bont), Scream (1996, Wes Craven) i Saw (2004, James Wan).
A banda de la dispersió en el vot, el primer aspecte destacable és que la gran majoria de les pel·lícules són molt recents. És a dir, que les pel·lícules clàssiques, si més no, mereixen un respecte. La més antiga de la llista seria el vot per qualsevol peli del Paul Naschy, però la resta ja ocupa els 80, els 90 i els anys que segueixen fins l'actualitat.

Hi ha algunes de les pel·lícules votades que no hem vist, així que ens ha picat la curiositat i, si bé no ens atrevim a veure-les, sí que hem volgut, com a mínim, donar-li un cop d'ull als tràilers, encara que fos per riure una mica. I hem rigut, i molt. Sobretot amb el tràiler de Troll 2 (1990, Claudio Fragasso). A veure què us sembla:



Impactant, eh? ;-)
Bé, si més no ha estat una digna representació del cinema de terror italià, absent en les dues primeres categories i aquí present no només amb la seqüela de Troll sinó també amb la mítica Demons (1985), del Lamberto Bava (fill del gran -i absent en les votacions- Mario Bava), un exercici de cinema dins del cinema amb l'afegitó d'uns zombis lamentables peculiars.



I també hem volgut recuperar una de les imatges més pertorbadores del infumable i fastigós monument al mal gust que és Society (1989, Brian Yuzna).



I segur que si tornéssim a obrir la votació encara en sortirien moltes més. Però preferim concentrar-nos en les dues categories que ens queden. La de pel·lícules infravalorades (que ens farà descobrir moltes joies ocultes del gènere) i la de pel·lícules sobrevalorades (que promet obrir un debat acalorat sobre algunes d'elles). Això serà en propers posts.

Ara  aneu a dormir, si podeu.
I si no podeu dormir, reviseu les altres categories de la votació:

1. Millor peli.
2. Peli clàssica.
3. Pitjor peli.
4. Peli infravalorada.
5. Peli sobrevalorada.

Trivial: Màscares per robar bancs

Ei, que no és que us volem donar males idees. Però és que ens ha semblat que podria ser divertit jugar a endevinar pel·lícules en funció de les màscares que portaven els atracadors dels bancs.

A quines pelis sortien aquests atracadors de bancs tan ben amagats darrere les màscares?

Cine Test: Gènere de Terror - Pel·lícula clàssica

Feia molt de temps que en teníem ganes. Ganes de preguntar-vos, directament, pels vostres gustos, fer-vos pensar, obligar-vos a escollir entre els mil·lions de pel·lícules que heu vist. Vam començar aquesta setmana, amb un qüestionari per Twitter, ben senzill:


I, és clar, vau respondre... i molt. Aquest són els cinc resultats a les cinc preguntes (que aniran publicant-se en els propers dies):
1. Millor peli.
2. Peli clàssica.
3. Pitjor peli.
4. Peli infravalorada.
5. Peli sobrevalorada.

Avui revisem els resultats de la segona pregunta: Quina és la peli clàssica de terror per antonomàsia? Aquests són els resultats segons les vostres votacions.

El Hitchcock, que ja havia estat molt present en la votació a la millor pel·lícula, s'alça amb la victòria amb Psicosi. No li va lluny La invasió dels ultracossos (Invasion of the body snatchers, 1956, Don Siegel), a la que segueixen una terna de medallistes com són La llavor del diable (Rosemary's baby, 1968, Roman Polanski), L'exorcista (The exorcist, 1973, William Friedkin) i La matança de Texas (Texas chainsaw massacre, 1974, Tobe Hooper).

Diversos comentaris afegits:
- Hitchcock, com es deia abans, hi és molt present, no només amb la guanyadora sinó també amb Els ocells (The birds, 1963).
- La guanyadora de la votació a la millor peli, La resplandor (The shinning, 1980, Stanley Kubrick), també apareix com a clàssic, esborrant, un cop més, el factor temps.
- La pel·lícula més recent considerada un clàssic ha estat La cosa (The thing, 1982, John Carpenter), que també obtenia vots com a millor pel·lícula.
- La més antiga és la versió del Tod Browning de Dràcula (Dracula, 1931).
 - No han aparegut per enlloc mites del terror com Mario Bava, Jack Clayton, Dario Argento,  George A. Romero, James Whale, Masaki Kobayashi, Nobuhiko Obayashi. Serà per alguna raó.

És un pecat veure pelis de terror noves sense haver vist totes aquestes, veritables fonaments del cinema de terror contemporani, moltes d'elles amb una visió particularment fresca del que és el terror. I si les heu vist totes, reviseu les altres categories de la votació:

1. Millor peli.
2. Peli clàssica.
3. Pitjor peli.
4. Peli infravalorada.
5. Peli sobrevalorada.

Top of the lake (2013) - Jane Campion

Top of the lake parteix d'una premissa molt habitual en les sèries d'avui en dia: un cas policial que cal resoldre. I tot succeeix en un poblet ben apartat de tot a Nova Zelanda, amb els seus veïns particulars, els seus pecats passats enterrats a còpia de mirar cap a una altra banda, els seus cacics i, fins i tot, els antics residents que ara tornen, com per tancar un cicle.

Es podria pensar que Top of the lake no és res de l'altre món, que no és res nou. Però ho és.

Top of the lake, permeteu-nos la gosadia, és la millor sèrie que hem vist durant aquest 2013. I ho és per un munt de raons, que són les mateixes per les quals, si no l'heu vista, ja esteu fent tard:

1- L'escriu i la dirigeix la Jane Campion (El piano, Retrato de una dama, etc.). I es nota. Es nota perquè està ben escrita i ben dirigida. Molt, insistim, MOLT per damunt de la gran majoria de sèries (sí, inclosa Homeland, per descomptat).
2- La investigació criminal no és més que un vehicle per explicar el que la Campion vol explicar, una història d'homes i de dones; de mascles molt mascles que maneguen el món des de la seva perspectiva de violència, d'enfrontament, de múscul i engany; i de dones, d'unes dones magnífiques i variades com es veu molt poc per la televisió o al cinema.

3- El repartiment és de luxe. I no ho és perquè tingui noms rutil·lants, sinó perquè el seu treball és excepcional. La Elisabeth Moss (El ala oeste de la Casa Blanca, Mad Men) dibuixa una investigadora real i creïble com poques, curulla de matisos i flancs des dels que observar-la. El Peter Mullan (Tyrannosaur, War Horse) dona vida a un cacic local absolutament memorable i temible. I la Holly Hunter (El piano, Crash, etc.) es transforma en una mena de guru espiritual de melena blanca i actitud messiànica de magnetisme indubtable.
4- Calia (sempre cal) que una producció audiovisual, encara que sigui televisiva, es mostrés obertament feminista. La Campion n'és una activista implacable i s'assegura que tot el que hi passa tingui una lectura en clau de gènere.

5- La pausa i la calma amb la que tot s'explica permet que hi hagi matisos, detalls, subtileses diverses que enriqueixen els 7 capítols d'una manera excepcional.
6- Nova Zelanda és preciosa. I així en surt retratada, envoltant d'un halo de misticisme ancestral la lluita per la veritat que es du a terme en el poble. Un espectacle visual de primera magnitud.

I si no en teniu prou amb aquestes sis raons només us volem dir que confieu, ja no en nosaltres, sinó en els nostres amics i seguidors del blog que ens la portaven recomanant des de ja fa molts mesos. Ells no fallen mai (ens han recomanat totes les grans sèries que hem vist aquest any, des d'Hannibal fins a House of cards, des de The Americans fins a  Les revenants, des de In the flesh fins a Orphan Black. Tampoc no van fallar amb Top of the lake.

Guerra Mundial Z (World War Z, 2013) - Marc Forster

No ho tenia fàcil el Marc Forster per adaptar una novel·la molt particular, pràcticament exempta de trama, que dibuixa una societat post-apocalíptica a base de peces de trencaclosques amb juntures molt tènues. El que fa interessant la novel·la (la fragmentació de personatges, punts de vista, temàtiques) era completament impossible d'adaptar al cinema (potser el format de sèrie de TV hagués estat més plausible). Així que el Forster s'inventa una trama, un heroi (Brad Pitt) a la cerca d'una solució contra la pandèmia zombi i els articula al voltant d'escenes plenes de tensió i acció, lluny dels capítols de la novel·la però a prop de l'escenari que explica.

No ho tenia fàcil. Guerra mundial Z podria haver estat un autèntic seguit de despropòsits, d'excessos digitals, d'escenes d'acció accelerada i banal. I no ho és.
Guerra mundial Z és un entreteniment majúscul que s'allunya del gore i del terror per abraçar l'aventura i l'acció. El Marc Forster ha entès que és molt més colpidor veure com una societat, la humana, es desmembra amb tanta facilitat, que no pas mostrant zombis empalats, decapitacions, fúria i violència desbocades. Els zombis hi són sempre presents, envolten l'acció i els protagonistes, els hi barren el pas, els hi posen difícil, però no són els protagonistes. Els protagonistes són els humans, abocats a una extinció salvatge i implacable.

I tot això és possible gràcies, imaginem, a que la direcció ha estat encomanada a algú que, poc a poc, va assegurant-se en el món de Hollywood a cop de projectes ben diferents: de la sleeper que fou Monster's Ball fins a un Bond (molt fluix, com Quantum of solace), passant per comèdies tan intel·ligents i degustables com Más extraño que la ficción (Stranger than fiction, 2006).
És la diferència, per dir-ho així, entre donar-li un projecte com aquest a un Zack Snyder o a un Marc Forster.

Cine Test: Gènere de Terror - Millor pel·lícula

Feia molt de temps que en teníem ganes. Ganes de preguntar-vos, directament, pels vostres gustos, fer-vos pensar, obligar-vos a escollir entre els mil·lions de pel·lícules que heu vist. Vam començar aquesta setmana, amb un qüestionari per Twitter, ben senzill:


I, és clar, vau respondre... i molt. Aquest són els cinc resultats a les cinc preguntes (que aniran publicant-se en els propers dies):
1. Millor peli.
2. Peli clàssica.
3. Pitjor peli.
4. Peli infravalorada.
5. Peli sobrevalorada.

Avui revisem els resultats de la primera pregunta: Quina és la millor pel·lícula de terror de la història del cinema? Aquests són els resultats segons les vostres votacions.


Molt destacada, com veieu, destacadíssima, La resplandor (The shinning, 1980) de l'Stanley Kubrick, que s'ha endut quasi la meitat dels vots.
A destacar les més que honroses segona i tercera places del mestre Hitchcock tant amb Psicosi (Psycho, 1960) com amb Els ocells (The birds, 1963).
I després se li afegeixen la resta de votacions, ben variadetes, amb pelis tant modernes com El sisè sentit (The sixth sense, 1999, M. Night Shyamalan) i El projecte de la bruixa de Blair (Blair witch project, 1999, Daniel Myrick & Eduardo Sanchez) però també amb clàssics dels setanta i vuitanta com La cosa (The thing, 1982, John Carpenter), La llavor del diable (Rosemary's baby, 1968, Roman Polanski), L'exorcista (The exorcist, 1973, William Friedkin), Halloween (1978, John Carpenter) o Malson a Elm Street (A nightmare on Elm Street, 1984, Wes Craven).

Si no n'heu vist alguna d'elles, ja esteu trigant a apagar els llums i posar-vos al dia. I si les heu vist totes, reviseu les altres categories de la votació:

1. Millor peli.
2. Peli clàssica.
3. Pitjor peli.
4. Peli infravalorada.
5. Peli sobrevalorada.

Submarine (2010) - Richard Ayoade

Va trigar molt (massa) en arribar a les nostres cartelleres aquesta notable pel·lícula dirigida pel còmic Richard Ayoade (el Moss de 'I.T. Crowd) adaptant una novel·la del jove gal·lès Joe Dunthorne.

La pel·lícula ens presenta a l'Oliver Tate, un adolescent de 15 anys en un punt d'inflexió en la seva vida, on ha de fer el pas cap a l'edat adulta barallant-se amb dues qüestions importants: l'imminent separació dels seus pares i l'enamorament de la Jordana.

Amorrant-se a la narrativa de la novel·la i deixant que els seus texts brollin incansables de la veu en off del protagonista (en una primera mitja hora brillant i excitant) l'Ayoade filma una pel·lícula molt moderna, amb un muntatge viu i vibrant, permetent-se algunes virgueries visuals i atrapant l'espectador en el món d'aquest teenager atribulat.

Decau lleugerament cap al mig del seu metratge, just quan toca el moll de l'os dels temes que aborda (potser perquè, en realitat, no són tan importants) però reprèn el pols cap a la darrera part del film, deixant un bon regust de boca i la sensació d'haver vist un exercici de cinema modern que si bé no trasbalsarà al món si promet un cineasta amb bones maneres i al que caldrà seguir de prop.

Turistas (Sightseers, 2012) - Ben Wheatley

Molt apreciable comèdia negra aquesta 'Turistas', sobre una parella de joves anglesos que decideix escapar-se durant uns dies de les seves distorsionades realitats passant uns dies de vacances en la seva caravana. Cap dels dos membres de la parella estan massa fins, què voleu que us digui. Ella ha d'aguantar una mare possessiva que no la deixa respirar i que li retreu constantment haver estat la responsable de la mort del seu gosset Puppy. Ell és un noi aparentment normal amb una gran frustració dins que no sap canalitzar.
Junts s'embarquen en una mena de viatge iniciàtic a la Bonnie & Clyde, detonat per un accident estúpid que els dóna l'excusa perfecta per tirar endavant i posar una mica de justícia en aquest món.

Humor molt negre per retratar una societat que està incòmode amb si mateixa i que no troba altra manera d'estabilitzar-se que a través de culpabilitzar als demés, Sightseers és una comèdia amb mala llet, d'aquelles que un no sap si ha de riure o no, d'aquelles en que no se sap si estan parlant del teu veí o de tu mateix.