Cine Test: Gènere de Terror - Pel·lícula infravalorada

Cap comentari
Feia molt de temps que en teníem ganes. Ganes de preguntar-vos, directament, pels vostres gustos, fer-vos pensar, obligar-vos a escollir entre els mil·lions de pel·lícules que heu vist. Vam començar aquesta setmana, amb un qüestionari per Twitter, ben senzill:


I, és clar, vau respondre... i molt. Aquest són els cinc resultats a les cinc preguntes (que aniran publicant-se en els propers dies):
1. Millor peli.
2. Peli clàssica.
3. Pitjor peli.
4. Peli infravalorada.
5. Peli sobrevalorada.

Avui revisem els resultats de la quarta pregunta, al voltant de les pel·lícules infravalorades del gènere de terror.

Donat que els resultats van ser molt repartits i que tan sols un parell de pel·lícules van rebre més d'un vot, avui no revisarem els resultats comparativament sinó que repassarem la llista completa per tal de que podeu anar anotant aquelles pelis que no heu vist però que, segons els nostres amics i lectors, mereixen un visionat.

Amenaça a l'ombra (Don't look now, 1973, Nicolas Roeg): Obra mestra total i absoluta del gènere, explicada amb tanta cura que trasbalsa no només pels esglais (que en té) sinó per l'atmosfera (una Venècia amenaçadora com mai s'ha vist) i per la treballada psicologia dels protagonistes que, havent perdut a la seva filla en un accident, encara guarden esperances de poder contactar amb ella a través de mètodes poc convencionals. Brillant, profunda i corprenedora.

Peeping Tom (Peeping Tom, 1960, Michael Powell): Clàssic del subgènere dels psycho-killers en la que el protagonista, obsessionat en capturar les reaccions de por, sotmet a (aparentment) innocents sessions fotogràfiques a les seves víctimes just abans de matar-les.

Els ulls de la Júlia (Los ojos de Julia, 2010, Guillem Morales): Anunciada com la pel·lícula "de los productores de El Orfanato",explica la història de la Júlia, que està perdent la vista poc a poc (igual que li va passar a la seva germana) i tots els estranys fenòmens que es produeixen al voltant d'ella. La crítica, molt dividida, la compara amb els giallos de l'Argento i del Bava.

Cabin in the woods (Cabin in the woods, 2011, Drew Goddard): Enginyosa revisió de les pel·lícules de cabanes misterioses al mig del no-res, amb guió del Joss Whedon i que va comptar amb un hype considerable després de ser projectada al festival de Sitges i que a Espanya no es va estrenar.

El rito (The rite, 2011, Mikael Hafström): Un curs d'exorcismes al Vaticà porta al seminarista protagonista a descobrir els límits de la realitat i de la fe, en companyia d'un sacerdot (Anthony Hopkins) de mètodes poc ortodoxes.

Monstruoso (Cloverfield, 2008, Matt Reeves): El J.J. Abrams i el Drew Goddard (director de Cabin in the woods) s'empesquen una mena de "El projecte de la bruixa de Blair" en clau de monstres, càmera en mà, amb una molt bona gestió del "monstre" (amagant-lo, no exhibint-lo en excés) i aconseguint un clima força creïble en els poc més de 70 minuts que dura la pel·lícula. Entreteniment pur amb uns resultats força convincents.

Al final de les escales (The changeling, 1980, Peter Medak): Autèntic clàssic modern de les cases encantades que va acabar d'assentar definitivament tots els tics del gènere posteriorment reproduïts fins a la sacietat. Por, molta por fa aquesta pel·lícula canadenca amb molt pocs elements i una gestió dels esglais absolutament magistral.

La casa de cera (House of wax, 2005, Jaume Collet-Serra): Segurament, el pretès gir comercial d'afegir a la llista de protagonistes (encara que fos de manera molt secundària) a la Paris Hilton no va ajudar a vendre una pel·lícula de terror juvenil molt típica però efectiva que refà el clàssic d'André De Toth.

L'abominable Dr. Phibes (The abominable Dr. Phibes, 1971, Robert Fuest): Una pel·lícula mítica que fou pionera en la creació del personatge de l'assassí recargolat que prepara morts inspirades en fonts literàries i que presenta al Vincent Price venjant-se de l'equip de metges que va intervenir quirúrgicament a la seva dona amb resultats mortals.

La cosa (The thing, 1982, John Carpenter): Puntal modern del gènere, nombrada per molts com a una de les millors pel·lícules de terror de tots els temps (tot i que ara, sincerament, sembla una mica desfassada) i dirigida per l'especialista John Carpenter. Narra la història d'uns científics en una estació polar a la que sembla que hi arriba un nou convidat inesperat, molt fugisser i que provoca escenes de gran tensió i sorpresa.

Prometheus (Prometheus, 20012, Ridley Scott): Una de les pel·lícules que més ha dividit al públic en els darrers anys, aquesta cinquena part de la nissaga Alien (una preqüela, de fet) intenta començar a donar una explicació a l'univers Alien començant per l'origen de l'space jockey que apareixia en la primera entrega. Molts l'acusen d'estar molt mal muntada, d'haver estat premeditadament retallada per poder-ne treure una edició en DVD amb molts minuts extres que aclareixin els aspectes més matussers de la trama, però també és veritat que la pel·lícula arriba a cotes de tensió molt altes i pels fans entregats pots donar per moltes hores de conversa i discussió.

L'últim esglaó (Stir of echoes, 1999, David Koepp): Extremadament eficaç adaptació d'una obra del gran Richard Matheson en la que es revisa el subgènere dels esperits amb un Kevin Bacon intentant-ne treure l'entrellat. Molt efectiva en l'ús dels esglais, jugant amb l'espectador i sorprenent-lo constantment, la pel·lícula és un delit absolut de principi a final.

Misery (Misery, 1990, Rob Reiner): Amb el permís de Kubrick i la seva "La resplandor", probablement la millor adaptació d'un llibre de l'Stephen King a la pantalla, dirigida amb coneixement pel Rob Reiner i amb un parell de protagonistes absolutament perfectes (James Caan i Kathy Bates). La relació entre un autor i els seus fans, l'obsessió malaltissa, la passió per les obres d'art i pels personatges de les novel·les fan d'aquesta pel·lícula una autèntica delícia cinematogràfica.

Suspiria (Suspiria, 1976, Dario Argento): Amb aquesta pel·lícula, el mestre Dario Argento es refermava com a autor primordial del gènere, amb l'habitual fredor assassina i una història que barreja misteri i terror amb una habilitat innata i que enganxa l'espectador a la seva cadira.

L'exorcista III (The exorcist III, 1990, William Peter Blatty): Intentant recuperar les vibracions de la original, els productors en rescaten al director i actualitzen el mite del dimoni amb una gran divisió entre el públic que no semblava tenir massa ganes de tornar a passar la por que va passar amb la primera.

Secuestrados (Secuestrados, 2010, Miguel Ángel Vivas): Va captivar l'audiència de Sitges fa uns anys amb una proposta molt directa i precisa, jugant a dirigir a uns actors de manera molt efectiva en una història molt tancada però que es porta a l'extrem i que et porta fins al límit del patir.

La resplandor (The shining, 1980, Stanley Kubrick): No deixa de ser curiós que sigui la única pel·lícula que apareix a quatre de les categories per les que preguntàvem (tan sols és absent en la de les pel·lícules sobrevalorades), però és que "La resplandor" és atemporal, transversal, multidimensional i espaterrant en tots els sentits. El vot que ha rebut com a pel·lícula infravalorada fa pensar que hi ha algú que coneix a gent que no la valora prou. I aquest és suficient motiu com per a) assassinar cruelment als descreguts, o b) obligar-los a veure-la un cop i un altre fins que admetin que és una obra mestra absoluta.

Amb aquesta llista, no us queixareu, haureu descobert, probablement, algunes pelis que se us havien passat. Ja trigueu a revisar-les i a explicar-nos el que us ha semblat.no n'heu vist alguna d'elles mentre espereu a que us portem la llista de les pel·lícules que heu votat com a sobrevalorades (amb la que riurem i discutirem una bona estona):

1. Millor peli.
2. Peli clàssica.
3. Pitjor peli.
4. Peli infravalorada.
5. Peli sobrevalorada.



Cap comentari :