Pacific rim (2013) - Guillermo Del Toro

'The bigger, the better', deu haver pensat el Del Toro. Aquí, companys, la mida sí que importa. Producció majúscula per a una història d'uns monstres enormes que lluiten entre sí de manera abrupta i col·lossal. Això és Pacific rim, un entreteniment del segle XXI.
El problema és que, si bé el tamany és gran, enorme, mastodòntic, i aquest importa -que ja hem quedat que sí-, no pot mai ser l'únic que importa. I aquí ho és. No hi ha res més sota la quincalla digital dels mechas del Del Toro. No hi ha més trama que la que un es pot imaginar abans d'entrar al cinema. No hi ha res més.

Entreté, i tant que ho fa. Però de manera tova, lleugera, sense arribar a desbocar les tones d'adrenalina que la parafernàlia pirotècnica promet. Al cap i a la fi, 'A la recerca de l'arca perduda' (Raiders of the lost ark, 1981, Steven Spielberg) també era entretinguda. Però el nivell adrenalínic era tal, la passió que desfermava en els espectadors era tan incontenible, que qualsevol Pacific rim de pa sucat amb oli no pot ni aspirar a comparar-se-li.
Perquè no hi ha res més al darrera. Perquè les històries de sacrifici, companyonia, relació paterno-filial, semblen escrites pels guionistes dels Teletubbies. Perquè acumula tòpics previsibles que hem vist mil vegades en els blockbusters estiuencs de l'any passat. Perquè, en definitiva, el Guillermo Del Toro és un director visual i no narratiu, perquè no té res a explicar, perquè té molts cohets de colorins i els llença tots alhora sense cap altra intenció que aclaparar-nos.

Si voleu un espectacle audiovisual de primera amb monstres mecànics lluitant per la supervivència de la civilització, però que a més tingui una càrrega psicològica veritable entre els protagonistes (pare i fill, de fet), doneu-li un cop d'ull a la sèrie Neon Genesis Evangelion, un anime amb mechas que va marcar un abans i un després (i del que el Del Toro beu desesperadament en les baralles dels seus jägers contra els monstres).


I ara, per acabar, un petit spoiler. No patiu, us el podeu permetre, ja sabeu que ens preocupa molt el tema spoilers. No us esguerrarà res, paraula.
Durant tota la pel·lícula no paren d'aparèixer monstres de l'oceà. Els monstres es classifiquen per categories. Durant tota la pel·lícula no paren d'aparèixer monstres de categoria 4. Endevineu de quina categoria serà el darrer monstre que aparegui? Us podeu imaginar l'escena? El tècnic, abocat sobre la taula de comandaments amb els radars. El seu superior preguntant-li amb posat preocupat: "De quina categoria és?". Petit silenci. Plànol del tècnic posant cara d'ou fregit. "És... de categoria 5, senyor...". Plànol del superior posant cara de pansa.

Doncs això és Pacific rim, un seguit de batalles espectaculars i acolorides, puntejades amb escenes de saló amb els pilots intentant semblar persones humanes.
Entretingut? I tant.